Vaig conèixer Pep Guardiola gràcies al poeta Víctor Batallé. Aleshores era un jove futbolista, que passava per l’estudi del Víctor de l’Eixample, i ja tenia inclinacions literàries. No pixava colònia, com va passar després, però se’l veia centrat i amb projecció. Per aquest motiu em va estranyar fa pocs dies un titular d’El Mundo Deportivo, en què l’exmigcampista i entrenador comentava que després del seu contracte amb el Manchester City s’aturaria: «No sé si em retiraré, però em prendré un descans.» Hi afegia, «com vull ser recordat? No ho sé:» Aquí em van venir al cap el cèlebre pensament de l’emperador estoic Marc Aureli, amb què vaig iniciar la meva novel·la No miris enrere: «Pròxim està el teu oblit de tot, pròxim també l’oblit de tot respecte a tu.» En fi, meditacions capricioses en aquests dies marcats per les morts d’amics, com Xavier Mariño, que ens va deixar divendres nit a l’Hospital Vall d’Hebron, i Xavier Garcia, que va morir dissabte nit en un incendi al seu domicili de Tàrrega mentre dormia. Amb tots dos havia caminat sense repòs. Tota la infantesa i joventut amb el Mariño pels camins del barri, del Carmel i d’Horta. Podíem anar amb els amics cap als cinemes Venècia i Dante, a buscar figuretes del pessebre o simplement a divagar sobre noies que no es feien ni cas. Després vam passar infinitat de tardes vagarejant pel caos del barri Xino, fins acabar al desaparegut bar Sanlúcar de la Rambla, envoltats de prostitutes, que alternaven el bar amb el Cabales, o a la ruïna del Marsella del carrer Sant Pau, on ens feien idea de com podia acabar tot plegat. Amb càncer als dos pulmons i metàstasi, amb dos motors per respirar i netejar el pulmó més danyat, el meu amic em va confessar amb el seu to mig burleta: «Sospito que el que ha de venir no serà el millor que ens ha passat a les nostres vides.» Llegia i fumava com si s’acabés el món. En una de les últimes cites en un bar de la Rambla del Carmel, enmig de les fantasies amb què compensava les misèries del viure, el Xavier em va explicar com t’havies de distanciar de les tenebres quan aquestes intenten ocupar-te l’espai, el cervell i les forces: la lectura per viure en un altre món. Sempre el recordaré arrossegant la bola del futbolí, quan em va ensenyar a accentuar o quan, amb tres o quatre anys, i al terrat de la Glòria, la professora de piano del carrer Tirso, llençava les caniques cap al baixant del desaigüe. Tornar-les a veure després d’uns segons d’incertesa va ser una de les experiències heroiques de la infantesa. També com va aconseguir la clau per buidar d’orujo el moble bar del menjador de la seva casa familiar, on convivia amb els seus pares i els seus tiets. També les caminates fins al camp de Sarrià per veure les habilitats de Solsona, Ramos, Amado, Aquino, Jeremias, Giménez, Ferrer i Caszely. O quan un tiet seu de Buenos Aires ens va convidar a una festa amb noies al carrer Atenes, una experiència surrealista, on el sexe no va ser ni l’excusa. El Xavier Rodríguez Mariño, Xavier Mariño com el de la novel·la del reverenciat Torrente Ballester, va ser una persona especial, complicat, però noble. Va fer la carrera universitària al bar Andalusia de l’Avinguda de Vallcarca i sempre tenia una idea per trobar llibres barats o diners pels llibres cars. Deia que el millor remei per a una grip era devorar el teatre d’Aristòfanes o els assajos de Schopenhauer  i Nietzsche. Mentre es moria, càncer corrosiu els últims mesos, li vaig informar de la mort del vells amics Pere Gascón, a qui anomenàvem Vendimias, i del pintor manacorí Llorenç Femenias, pels vells temps de la Tetuán XIV quan l’anarquisme heterodox va ser substituït per l’ardor guerrero, himno sacrosanto, un culte a la mort que tampoc s’allunyava massa de les nostres ànsies postsimbolistes del Xino, l’estètica de l’heroïna, aleshores predominant, i la idea culminant de la poesia com a forma de supervivència. Tot amanit amb Jean Lorrain, els surrealistes, Baudelaire, Verlaine, Blake, Valle-Inclán, Rubén Darío, Pere Gimferrer i uns quants beatniks més. Com deia el famós himne, orgullosos moriran.