No val la pena esmentar el Quixot quan es parla de l’administració pública, especialment de la Generalitat, i una part important dels catalans de l’Ajuntament de Barcelona, dirigit per l’ínclit Collboni, del qual també en prescindiré perquè no té gens d’argument. El cert és que al capítol anterior els parlava del meu amic de l’ànima, company de barriada amb qui ens vaig criar i vam passar gran part de la infantesa i l’adolescència junts, abans que els nostres camins ens separessin. Junts ens vam fer, per exemple, socis de l’Espanyol, junts vam anar al míting de la CNT de Montjuïc i junts vam compartir l’efervescència llibertària, abans que es marcís con un rosa tallada.

Xavier Rodríguez Mariño, Javier Mariño com la primera novel·la del guru Torrente Ballester, era gallec, fins i tot patriota galleguista malgrat haver nascut al centre de Barcelona. A part de la meva germana gran, el Javi era el lector més voraç que he conegut, especialment de ficció i d’assaig. No s’obstruïa davant la filosofia alemanya ni els clàssics grecs i llatins. Podia recitar Kerouac, Cassady i Ginsberg de memòria o rebatre les argumentacions sobre l’amor platònic o els fragments teològics de Walter Benjamin com si fos el seu company de pupitre. Era un home excepcional. El fet d’haver tingut dos pares i dues mares –havien viscut sempre plegats els seus pares i els tiets– li va permetre anar a l’escola bona del barri, el Virolai, tot i que desitjava escapar per venir-se a campar amb nosaltres pel parc Güell, la muntanya Pelada i sovint fins a la masia del camp dels Víkings, on el pastor del barri guardava les ovelles en un dels replecs de la carretera del Carmel. Si hi havia oportunitat, i pilota, ens colàvem al Virolai per fer 21 de bàsquet mentre sospiràvem en aconseguir un bon contracte laboral, una noia fina i fresca o un Escalèxtric que calmés les nostre ànsies de velocitat.

El recordo com un erudit enmig de la barbàrie dels primers setanta. Sabia parlar en un català respectable, que poc tenia a veure amb l’utilitzat pels bàrbars del Coll, i estudiava anglès mentre tots nosaltres ho intentàvem amb el francès. No puc oblidar la descoberta de Henry Miller i tot el que va significar: el pensament lliure, el sexe desinhibit i la creativitat com a única representant davant la malícia, la policia i la família. El Xavi tenia un problema greu amb l’alcohol i, sobretot, amb el tabac, que se l’ha dut al purgatori. Fins a l’últim moment va estar exigint l’alta als hospitals per poder-se anar a fumar còmodament a la seva habitació del carrer Lugo, precisament la mateixa província de procedència dels seus pares. No és una biografia edificant: un barceloní més atrapat pel tabac que tanca els ulls a l’hospital de la Vall d’Hebron. La passió per la lectura el va defensar en les nits de més dolor, des de l’escriptor de literatura fantàstica Brandon Sanderson –afició que comparteix amb el meu amic i gran lector Guiu Arnau– als últims Céline, que es va empassar com qui devora un parell de croissants al carrer Petritxol. El problema va ser quan el notari, que li havia fer el certificat d’últimes voluntats, el va enviar al metge de capçalera per omplir l’imprès de cessió del seu cos a la ciència, en aquest cas a la Universitat Autònoma, que té una de les seus a l’hospital esmentat. Després de mort, les autoritats pertinents van considerar que el paper omplert per la metgessa no tenia el segell de la Generalitat i el cadàver s’ha estat passejant per neveres de la morgue fins que van decidir arxivar-lo en un nínxol del cementiri de Montjuïc. Allà el vam acompanyar amb la seva exdona Montse G. Vericat. El gran Javier Mariño perdut entre milers de cadàvers a la zona mercedària del cementiri més gran de Catalunya. No havia fet els 65 anys, els feia just un mes abans que jo. Per aquest motiu em considerava el seu germà petit. Amb els migcampistes del futbolí era un dimoni. Havia fet gols a tots els campions, a qui empatàvem immediatament que ens marquessin.

He recollit molts dels seus llibres i els tinc al pati de casa en quarantena esperant que no facin tanta pudor a tabac reconcentrat. Molts els vam comprar o robar junts quan cavalcàvem amunt i avall per la divertida i crepuscular Barcelona de la nostra joventut. Llibres de descobertes, de bogeries, els llibres d’un lector únic.