La mort prematura de Martin Amis em va agafar amb l’última novel·la de Julian Barnes a les mans, ‘Elizabeth Finch‘, publicada per Anagrama i Angle, amb bona traducció catalana d’Alexandre Gombau, que ja ho havia fet, entre altres, amb ‘L’única història’. ‘Elizabeth Finch‘ és una excel·lent història d’amor, sense sexe ni relació de parella, amb una antiga professora, carismàtica, amb qui el protagonista inicia una amistat quan ell tenia trenta anys i l’havia tingut com a mestra per a adults a la universitat. És una història d’amor diferent de les característiques de Barnes, diríem diferent de ‘Parlem-ne’, ‘Abans que ens coneguéssim’ o fins i tot de l’esmentada ‘L’única història’, que inicia amb un paràgraf ben llaminer: «Què preferiríeu: estimar molt i patir molt, o estimar poc i patir poc?».

Llegeixo aquest grup d’escriptors anglesos des dels anys vuitanta quan anàvem amb el Pep Blay a entrevistar-los a l’illa, i a escoltar a Eric Clapton o els Scorpions al Wembley Arena i al Royal Albert Hall. Aleshores, Amis i Barnes eren bons amics i compartien agent literària, Pat Kavanagh, que era la dona de Barnes. Un avançament editorial va provocar la baralla dels dos amics, inseparables jugadors de billar. Quan els visitaves als seus domicilis de Londres, tots dos eren generosos i trucaven els que consideraven els seus companys generacionals amb més projecció perquè els anéssim a veure, ja fossin coneguts com ara Ian MacEwan, William Boyd i Salman Rushdie, però també dels incipients com Kazuo Ishiguro, premi Nobel, i Graham Swift, que tots consideraven el més potent. Han passat molts anys i poc queda d’aquell escenari, excepte la confirmació del talent i l’obra de tots aquests novel·listes, que van renovar des d’una visió cosmopolita el que havien intentat fer Doris Lessing, Allan Sillitoe i Kingsley Amis, pare de Martin.

He anat seguint tots aquests narradors a Barcelona, on Herralde, l’editor que els va fitxar o absorbir d’altres segells, ha mantingut una política d’autor i ha publicat pràcticament tota la seva obra. No cal dir que amb la mort d’Amis tens la sensació d’haver perdut algú pròxim, un mestre, no només de la narrativa de creació sinó també del periodisme. El seu llibre ‘Visitando a Mrs. Nabokov‘ és una autèntica delícia. Valdria la pena només per la sessió en què acompanya John Updike a una petita operació en una mà a l’hospital. Updike detesta donar entrevistes, i encara més els metges: per tant, va decidir fusionar una tortura amb una altra, cosa que Amis va descriure d’una manera ben divertida. Tots els reportatges del llibre són fabulosos per la senzillesa expositiva i el sentit de l’humor, que em recorda al seu pare sense tanta mala llet.

Al llibre de memòries ‘Des de dins’, Amis recordava una frase de Barnes: «Com som al llit determina la manera com veiem la història del món.» Certament, Barnes ens ha parlat de moltes intimitats, sempre amb la ficció entremig. Ho escriu d’una manera tan directa que sembla com si t’expliqués la seva vida afectiva, o com veu la seva vida afectiva. Ignoro si Elizabeth Finch va existir o és un nom inventat. Ell mateix ho dubta en alguns moments de la novel·la. Explica en diferents ocasions que la relació va ser purament d’afecte i afinitat, mai de llit, tot i que l’amor és ben present, no el físic: «He dit que m’estimava l’Elizabet Finch (si més no, estic bastant segur que me l’estimava; i que encara me l’estimo, més enllà de la tomba). Era un amor que va començar a l’aula, però que no era un amor adolescent, o l’amor infantil que la mainada sent per la professora. Jo tenia més de trenta anys, fet i fet. Tampoc es tractava, en cap sentit, d’amor marital…». Un noranta-cinc per cent dels escriptors haurien derivat cap a l’amor físic, però Barnes ha preferit l’amor intel·lectual, per algú amb tant atractiu que et condiciona la vida. Ho fa fins i tot quan continua la relació amb el germà d’Elizabeth, que li lliura la biblioteca i els quaderns de la mestra, tal com reflectia el testament.

Barnes realitza a la novel·la un màster de pedagogia i humanisme des de la figura d’una persona que no pretén figurar ni ser un figurí. L’evocació tampoc serveix per idolatrar sinó per descriure una professora jueva del West London, aquella zona que els Pet Shop Boys van convertir en himne, «a vegades estàs millor mort…», o quan canten sobre un món sense sortida. M’agrada també quan a partir de la biblioteca de Finch, el protagonista inicia un assaig sobre l’emperador Julià l’Apòstata, heroi per a molts revolucionaris, dimoni per als catòlics. A partir d’uns versos de Swinburbe, Barnes penetra en una nova novel·la dins la novel·la, on desfilen Byron, Ibsen, Joyce, Epictet, Flaubert, Updike, Montaigne, Freud, Milton, Anatole France, Gibbon, Michel Butor i Gore Vidal, que va publicar la seva principal novel·la històrica sobre l’emperador que s’oposava al monoteisme. Altres escriptors com els grecs Nikos Kazantzakis i Kavafis també van mitificar l’emperador romà de la decadència de l’imperi. Amb un final inspirador inesperat: «Si Julià va ser un fanàtic, com afirmen alguns, resulta que havia atret l’atenció del fanàtic més fanàtic de tots: Hitler.». El kayser alemany exigia a Heydrich que el llibre de reflexions de Julià hauria de circular amb milions d’exemplars.

La conclusió, però, la buscarem a través de les mateixes paraules de l’emperador apòstata: «És per la raó que cal convèncer i instruir els homes, no a base de cops, insults i tortura.» Tot dit.