Deu anys després de la seva posada en marxa, i a punt d’iniciar la seva onzena edició (2019-2020), el sentit d’EN RESiDÈNCiA continua essent el mateix: vincular cultura i educació a partir de la creació contemporània; posar en valor el paper dels equips de mediació; “desassignaturitzar els processos artístics”; promoure relacions més horitzontals entre el sistema educatiu i el sistema cultural, i fer tangibles els drets culturals, com el dret a la formació estètica i artística.

En 16 paraules, “Aquí hem trobat un espai per pensar”:

[1] [Definició] Creadors EN RESiDÈNCiA als instituts de Barcelona proposa un espai de treball compartit entre artistes, alumnes i docents de centres públics d’educació secundària. Al llarg de tot un curs, i dins de l’horari lectiu, creadors i creadores de disciplines i generacions molt diverses desenvolupen un projecte artístic juntament amb un grup de joves, des de la ideació fins a la presentació pública.

[2] [Cooperació] EN RESiDÈNCiA va ser ideat i posat en marxa a partir de la cooperació entre tres agents: el principal agent públic en l’àmbit cultural (l’Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona), el principal agent públic en l’àmbit educatiu (el Consorci d’Educació de Barcelona, integrat pel govern local i pel govern autonòmic) i l’associació A Bao A Qu, entitat situada en les interseccions entre cultura, creació i educació. EN RESiDÈNCiA va ser concebut des de l’acció conjunta, superant la tradicional separació entre el sistema cultural i el sistema educatiu i posant en qüestió el model habitual de relacions entre ambdós sistemes: EN RESiDÈNCiA s’ha construït a partir d’una visió conjunta i compartida. Aquest “construir junts” ha atorgat una gran fortalesa al programa, que en pocs anys ha esdevingut un programa de ciutat.

[3] [Equitat] El programa té com a finalitat enfortir el capital cultural dels adolescents a partir de la sensibilització sobre el sentit i la diversitat de les pràctiques de creació contemporània: arts visuals, poesia, arts en viu, música, disseny, circ, dansa contemporània, creació dramatúrgica… En un sentit més ampli, EN RESiDÈNCiA contribueix a crear les condicions per a un accés més igualitari i equitatiu a la cultura i a propiciar la construcció de relacions més horitzontals entre el sistema cultural i l’educatiu. EN RESiDÈNCiA posa en valor la dimensió cultural dels instituts d’educació secundària, que també han de ser definits com a centres de producció cultural i artística, abandonant la tradicional visió reduccionista, que els qualifica com a centres de reproducció cultural.

[4] [Comunitat creixent] Al llarg de les seves 11 primeres edicions, s’hauran realitzat un total de 122 residències en 47 instituts de Barcelona (quasi tres quartes parts dels centres públics d’educació secundària obligatòria de la ciutat). Els instituts són seleccionats per mitjà d’una convocatòria pública anual. Els creadors són convidats pels equips de mediació (comissariat i coordinació), que realitzen molt àmplies funcions d’acompanyament dels processos de creació al llarg de tot el curs. EN RESiDÈNCiA ha implicat a una comunitat molt àmplia de creadors (140), docents (150), adolescents de 12 a 16 anys (2150) i d’equips de mediació (16 equips). Tots els processos de creació estan recollits a www.enresidencia.org.

[5] [Mediacions] Des dels seus orígens, EN RESiDÈNCiA s’ha concebut des de la convicció que era necessària la implicació d’agents experts en el desenvolupament i acompanyament de processos de creació en el context educatiu formal. Des del primer moment vam imaginar que 10 mesos de procés de creació requerien de la concurrència d’un agent que exercís funcions de comissariat i de coordinació, vetllant per l’equilibri entre la dimensió artística i la dimensió educativa del programa. Acompanyant els creadors, els docents i, també, els adolescents, al llarg de tot el procés. Amb aquest convenciment, l’ICUB i el CEB vam proposar a l’Associació A Bao A Qu que s’incorporés al procés de definició d’EN RESiDÈNCiA. Aquesta cooperació va contribuir de forma decisiva al disseny inicial del programa i a la realització de les tres primeres edicions (les edicions “pilot”), en les quals es va donar forma al programa. A partir de la quarta edició del programa (2012-2013) s’han anat incorporant més equips de mediació, fins a un total de 16 equips diferents.

[6] [Diversitat] Els equips de mediació d’EN RESiDÈNCiA conformen un univers singular, que inclou entitats específicament orientades a les interseccions entre educació i cultura (A Bao A Qu, L’Afluent, Experimentem amb l’Art, Transductores, Escola Bloom), equips educatius de museus (Fundació Joan Miró de Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, MACBA-Museu d’Art Contemporani de Barcelona, Museu del Disseny, Born CCM) i d’equipaments culturals (Mercat de les Flors, Teatre Lliure); i equips de Fàbriques de Creació (Graner, Sala Beckett / Obrador Internacional de Dramatúrgia, La Central del Circ, La Caldera – Les Corts) i d’espais independents (Antic Teatre, La Poderosa). Es tracta, per tant, d’agents (associatius, privats, públics, etc…) que formen part de la vida cultural de la ciutat i del suport a la creació. El seu paper és clau a l’hora de construir connexions de les residències amb el seu entorn. Els equips de mediació conjuguen la condició territorial i de proximitat amb la visió global de ciutat, i amb la seva acció, contribueixen de forma decisiva a la singularització de cada residència.

[7] [Connexions] A mida que cada residència va definint el seu univers (temàtic, territorial, artístic, etc..) els equips de mediació, l’ICUB i el Consorci d’Educació, d’acord amb els artistes i els docents, connectem la residència amb la vida cultural de la ciutat. I això es realitza posant en contacte cada residència concreta amb equipaments culturals, entitats, col·lectius o altres agents que, a partir de l’intercanvi amb els alumnes i els creadors, provoquen tota mena d’interaccions. Els adolescents, creadors i docents són acollits pel sistema cultural i artístic a partir d’aquestes connexions. Les residències creixen en intensitat i en complexitat a mida que visiten exposicions, museus, tallers d’artistes, espais de creació, auditoris, espais escènics i a mida que els joves són rebuts en aquests espais com a subjectes actius, no com a visitants passius.

[8] [Llarga durada] Sovint, aquestes connexions acaben provocant relacions de llarga durada entre els centres educatius i els centres culturals, que perduren molt temps després de la finalització de les residències. Centres Cívics, Biblioteques, Galeries, Centres d’Art, sales de música en viu, teatres, etc.. acullen les presentacions públiques, les mostres, les exposicions, les performances que resulten dels processos de creació. Però, una vegada establerts aquests vincles, s’inicia sovint un marc de continuïtats i de construcció d’un nou context de relació entre els centres educatius i els centres culturals. Aquesta dimensió “connectora” multiplica l’impacte transformador de les residències en totes aquelles persones que hi participen.

[9] [Crear un clima] EN RESiDÈNCiA es desenvolupa al llarg d’un mínim de 3 hores cada setmana, incloent una sessió de dues hores seguides amb participació dels creadors. Aquest requeriment ajuda a trencar la rigidesa de la relació espai – temps habitual als instituts, creant un temps propi, que desborda el format “assignatura”. Els processos de creació no són assignatures i no es realitzen en sessions de 50 minuts. Són un altre moment, i necessiten d’un altre tipus de clima. Aquesta mesura, aparentment tan simple, ha contribuït de forma decisiva a mantenir el caràcter real i veritable dels processos de creació: EN RESiDÈNCiA no són classes d’art contemporani, ni es tracta d’una assignatura basada en tallers. A EN RESiDÈNCiA es realitzen processos de creació contemporània, que es formalitzen en “obra”. Es convida als artistes a desenvolupar obra pròpia, amb la mateixa importància que aquelles obres que realitzen en el seu context habitual.

[10] [Aterratges] Al llarg d’aquests primers deu anys, EN RESiDÈNCiA ha anat formalitzant algunes “fases” característiques dels processos de creació. Sense perdre el caràcter experimental i, alhora, únic i irrepetible de cada residència, el programa ha anat consolidant unes etapes pròpies, “llocs comuns” de cada procés de creació: per exemple, una primera fase que hem denominat d’aterratge, durant la qual s’estimula el coneixement entre els participants, la descoberta (redescoberta) de l’institut, del seu entorn, del barri; un aterratge que posa en valor la recerca, la investigació, la documentació, el registre, l’arxiu, l’experimentació…

[11] [Contaminacions] Al final de l’aterratge (dos, tres o quatre mesos després de l’inici de la residència, en funció de cada procés), s’inicia la fase de “contaminacions”. Les residències van aclarint quins són els eixos (temàtics, artístics, conceptuals, materials) del seu procés de creació. I, per tant, és el moment idoni per ampliar el seu radi d’acció més enllà del grup més immediat de participants: les contaminacions es realitzen durant els mesos de gener i febrer i consisteixen en accions (en viu, en forma de presentacions, de sessions o de reunions) on els creadors, els alumnes i els docents comparteixen la residència amb la resta de docents de cada institut. D’aquesta manera, es pretén que el centre (començant pel professorat i equips directius) conegui quin tipus de situacions i d’horitzons projecta cada residència. I no tenen un caràcter merament informatiu, sinó que les contaminacions pretenen activar la residència com a possibilitat de “connexions” i aliances internes a cada centre: allò que està passant a la residència pot ser compartit amb altres alumnes, amb altres matèries, amb altres temes que es treballen en paral·lel al mateix institut. En síntesi, la fase de contaminacions pretén crear complicitats a l’interior del centre, vinculant els processos de creació amb el projecte educatiu i amb altres contextos de l’institut.

[12] [Presentacions] Després de les sessions de contaminació, el ritme i la velocitat de les residències creixen, els processos s’orienten a la seva presentació pública: EN RESiDÈNCiA entén que els processos de creació i les seves obres (o documents) resultants s’han de compartir amb la màxima amplitud. La dimensió social de la creació artística passa per crear espais de presentació pública, on les obres i processos es puguin presentar i exhibir, i on joves, artistes i docents puguin mostrar el sentit de les peces i la seva creació. Les presentacions públiques tenen lloc en els espais més coherents amb el procés realitzat, ja sigui a centres culturals, ja sigui als propis instituts. EN RESiDÈNCiA s’ha fet un lloc en la vida cultural de Barcelona, i les seves presentacions públiques tenen lloc en el circuit d’exhibició artística de la ciutat.

[13] [Tancaments] La residència no finalitza amb la seva presentació i exhibició, sinó que la seva cloenda té lloc posteriorment, quan es produeixen les sessions de tancament. Després de les presentacions, artistes, docents, joves alumnes i mediadors realitzen sessions de retrobada, d’avaluació, de valoració, de processament de tot allò que ha passat. Aquest “tancament” va molt més enllà de l’avaluació, que no deixa de ser una part més del cicle de cada residència. Una avaluació que també és formal.

[14] [Avaluar] EN RESiDÈNCiA forma part de tot allò que és obligatori que facin els alumnes (tot i tenir caràcter optatiu i, per tant, de participació voluntària) i, per tant, és avaluat com la resta de matèries. Una avaluació diferent, absolutament connectada als aprenentatges de caràcter competencial. Tot allò que posa en joc EN RESiDÈNCiA (la recerca, l’experimentació, el treball en equip, les competències comunicatives, el diàleg, la documentació, l’arxiu, l’elaboració de relats i narratives, l’escriptura, la interpretació…) és avaluat pels docents, que tenen una posició clau en el desenvolupament de la residència: acullen els creadors al centre i tenen cura de la vinculació dels processos de creació a la vida de l’institut, al projecte educatiu i als aprenentatges que han de protagonitzar els alumnes. El diàleg entre alumnes, docents i creadors és clau per a totes les fases de la residència.

[15] [Ruptures] EN RESiDÈNCiA forma part de les iniciatives que interpel·len a la necessitat de formular i desenvolupar polítiques reals de vinculació d’educació i cultura. Polítiques públiques de llarg termini, que s’haurien de basar en la transformació del model tradicional de relació entre ambdós sistemes. Habitualment, aquestes s’han basat de forma exclusiva en una condició instrumental, basada en el consum: els centres culturals aporten activitats als instituts (que consumeixen oferta tancada i delimitada d’activitats) i els instituts aporten públics (visitants, espectadors, audiències, ocupació de butaques..). Un intercanvi desigual i jeràrquic, que condemna a uns i altres a la condició d’usuaris o de programadors. Correspon, en canvi, als governs, promoure ciutadania activa, subjectivitat, participació en tots els processos relacionats amb la cultura. Deixar de ser mers receptors per passar a ser agents, ciutadans que tenen alguna cosa a dir i a expressar.

[16] [Transformacions] Està comprovat que EN RESiDÈNCiA transforma a totes aquelles persones que hi participem: transforma la mirada sobre la creació contemporània, transforma les maneres de fer (a l’institut, a l’aula, als museus…), posant en valor la dimensió educadora dels centres culturals i posant l’accent en la dimensió cultural dels centres educatius. Transforma les persones (les residències no deixen indiferent a ningú), qüestiona els sistemes, redescobreix la ciutat i els seus veïns, fa posar el cos en joc, obliga a la introspecció, a la memòria i a la formulació de veus i paraules. Tal com resumeix el nom de l’exposició relativa als 10 anys d’EN RESiDÈNCiA (Centre d’Art Contemporani de Barcelona – Fabra i Coats, del 12 d’abril al 30 de juny de 2019), “Aquí hem construït un espai per pensar”.

 

*

Carles Giner i Camprubí es director de EN RESiDÈNCiA, Institut de Cultura de Barcelona