La veritat dura poc temps, potser uns minuts. Després comencem a mentir. En la literatura, els escriptors han trobat aquest espai últim on hi ha tota una bellesa continguda en un minut de veritat. Autors com Joseph Ponthus o Imre Kertész han superat el temps per abraçar l’experiència paradoxal d’estar vius.

August Strindberg deia que Claude Monet havia d’estar boig; Henry James, que no ho entenia. Baudelaire, que el que intentava fer Monet era pintar la modernitat. La veritat és que mentre altres pintors de la seva època acolorien algunes hores, i després “vivien”, bevien, i no tornaven a pintar fins a l’endemà, Monet no podia dormir perquè els colors el perseguien en somnis. “És un gran sofriment; però: ¿què és el que vull? Vull l’impossible. Altres pinten una casa, un pont, un vaixell. Jo vull pintar l’aire on es troben la casa, el pont, el vaixell. Vull pintar la bellesa de l’aire on estan”. La llum que buscava per captar l’aire, transitori, fugitiu i contingent, durava només set minuts. Cada dia Monet tenia set minuts per trobar el que Armando Discépolo, en la seva obra Stéfano, deia “perseguir la papallona”, “atrapar la papallona”, tot i que l’escriptura no es concretava mai, encara que fos un ideal. Set minuts que passava en trànsit en el seu petit atelier ple a vessar fins al sostre de llenços sense acabar.

Joseph Ponthus, escriptor francès, va escriure una sola novel·la abans de morir. O morí després d’haver escrit una única novel·la: À la ligne, 2019 (Des de la línia, 2021). Originalment educador i literat, Joseph Ponthus, es va mudar a Bretanya seguint a la seva estimada esposa per la qual expressava devoció, una declaració d’amor en desfasament amb l’època: solia dir que, al ‘casar-se amb ella, es va casar amb la seva veritat. A Bretanya, no va poder trobar una altra feina que el treball temporal en escorxadors o plantes de processament de marisc i peix. Joseph -i el seu personatge- s’aixecaven cada dia a l’alba per trobar-se amb un company que el portés fins a la fàbrica, als afores. En el seu llibre, llarg poema sense puntuació o amb la puntuació de l’absència, Ponthus va escriure el diari d’un obrer des de la línia de producció. “Vaig descobrir la fàbrica quan tenia quaranta anys. Va ser un veritable xoc, perquè en alguns llocs continua sent ‘l’època moderna’ de Chaplin”, va dir. Ponthus escrivia en el seu cap durant les hores d’obrer i en tornar, abatut, anotava l’omnipresència de la sang i diversos fluxos orgànics, desconeguts, el ritme cardíac de matar i el pols dels minuts. “L’intel·lectual, el llicenciat en Lletres Clàssiques”, se salvava pels poemes que sabia de memòria, escrivint “per arrencar de la màquina”, per arrencar-del “home funcional” fos en la seva màquina o en un nombre. Al llarg poema narra les mamelles de vaca als seus peus, les peülles de vedell, els excrements d’animals que saben que moriran, els òrgans acabats de tallar, les marques a la paret per la correguda dels bovins i el tuf de la seva paüra. Des de la línia surt del rang d’operació política habitual, guanya més de deu premis a França, ven milers d’exemplars i es tradueix a diverses llengües. Joseph recorre les llibreries franceses explicant-li als lectors, però també a l’elit, les mans ensangonades i les despulles de cadàvers del règim criminal de les fàbriques i el seu amor per les cançons de Charles Trenet -sense les que no hi hagués aguantat, diu-, la literatura de Perec i el gos Pok Pok que li va regalar la seva estimada esposa. El seu delit per un bon tall de carn, també; la fàbrica no el va tornar vegà. Un any després de la publicació del llibre, a finals de 2020, l’autor anuncia sòbriament el seu càncer des del llit de l’hospital mentre seguia escrivint el seu diari, amb humor. “Que els tumors i les metàstasis rebentin com més aviat millor i jo, molt més tard”. El que descobreix Ponthus és la fàbrica com un ambient rude i torturant, maquinal, opressiu, però també, paradoxalment, d’una gran bellesa: la paradoxal bellesa de la fàbrica. El que descobreix Ponthus per fora de camp literari, per fora de la lògica de mercat literari, és que l’ordre de la fàbrica és l’ordre del món i que llavors és el seu deure escriure aquesta paradoxa. El gest ponthusià és el gest de la paradoxa nietzscheana.

Un escriptor és un moribund. “Hi ha gent molt cèlebre que no va escriure mai. Sartre, per exemple, era un moralista sempre preocupat pel context polític, mai va afrontar l’escriptura pura. No és un judici de valor. Hi ha gent que creu que escriu i hi ha gent que escriu”, va dir Marguerite Duras. La frase provocava una separació entre escriptors, com si hagués d’haver-hi dos verbs, escriure i escribar. Jean Genet representa bé a l’escriptor europeu amb la seva consciència enfonsada en la cissura entre guerres, a la trinxera plena de sang entre massacres. Genet inverteix tot, el mal en bé. Des del bressol va absorbir aquest irreversible odi contra les institucions, contra la mateixa França. Era germà de Céline en designar un enemic en comú: la traïció. Genet fa servir la llengua d’aquest enemic assenyalat però no per adhesió ideològica al nazisme, a l’antisemitisme o al feixisme, sinó com a ètica. Així, tot el que la societat va a adorar, ell ho odiarà; tot el que la civilització sacralitza, ell ho profana. Aspira a habitar el món, però aquesta aspiració ha de ser compensada amb un discurs contrari: “Jo no pertanyo a aquest món, sóc el lladre, sóc el pinxo”. Genet treballa amb la dejecció. Amb les restes. Però les restes de què? Com Ponthus, escriuen la fractura de la cultura, escriuen aquesta tensió paradoxal Qui parla de les fàbriques al segle XXI, del tècnic amb sang i merda fins al coll? Ponthus passa a l’acció per fora del comerç lucratiu de la literatura contemporània, com diria Kafka, per fora de la franja dels assassins. En aquest sentit una obra que no fracassa, un text que no fracassa, és el que accedeix a la poètica de la paradoxa i no (s’) economitza l’horror.

“Auschwitz no és un somni”, escriu el 1964 Léon Poliakov. Onze anys més tard es publica la novel·la Sense destí d’Imre Kertész. Entre la baixada del vagó, el moment de la selecció a l’estació de trens i l’arribada a Auschwitz-Birkenau, passen vint minuts, segons els càlculs del narrador. Què són vint minuts? Una seqüència lògica en la implacable cadena del temps, pas a pas, minut a minut, la repetició d’un ritual immutable al gran metabolisme de la maquinària. Amb aquesta ironia tan seva que no arriba a ser sarcasme i en la qual hi ha fins i tot una desconcertant, impúdica alegria, Kertész recorre a la paradoxa: “Jo volia viure encara una mica més en aquell bell camp de concentració”. La paradoxal bellesa de camp d’extermini o de l’escorxador, la seva inquietant revelació, ocorre en l’espai fictici de la literatura, en la seva gramàtica. Però “la llengua no és només gramàtica -escriu el traductor i escriptor Adan Kovacsics-, sinó tota una xarxa de sentits i referències que provenen de fons no lingüístics”. D’aquells fons no lingüístics –l’aire on es troben la casa, el pont, el vaixell– emergeix també l’escriure i d’aquí, potser, una estranya felicitat. Sense destí acaba així: “[…] i en el meu camí, ja ho sabia, m’estaria esperant, com un inevitable parany, la felicitat. Fins i tot allà, al costat de les xemeneies, hi havia hagut, entre les tortures, en els intervals de les tortures, alguna cosa que s’assemblava a la felicitat. […] És clar, d’això, de la felicitat dels camps de concentració hauria de parlar-los la propera vegada que em preguntin. Si em pregunten. I si encara me’n recordo”.

Fins i tot després de la seva consagració amb el Nobel, després de quaranta anys de relativa discreció, la felicitat de què parlava Kertész seguia suscitant incomprensió i agressivitat -fins a tal punt que el van arribar a tractar d’antisemita-. Se sap que Kertész era un gran lector de Camus: “Perquè tot sigui consumat, perquè em senti menys sol, em quedava esperar que el dia de la meva execució hi hagi molts espectadors i que em rebin amb crits d’odi”, diu Meursault.

Si, en teoria, el concepte de felicitat nietzscheana que associa l’alegria amb la capacitat de veure l’existència en la seva tràgica dimensió gaudeix de cert prestigi, la seva pràctica contemporània, en el camp intel·lectual, polític i en la literatura, està vetada. Ningú està disposat a renunciar al seu idealisme, tot i que es tenyeix de negació, de covardia o de traïció (per inèrcia). Sartre va escriure que havia trigat vint anys a desfer-se de l’idealisme filosòfic tradicional. A això l’austríac Jean Améry li respon en l’assaig A les fronteres de l’esperit que en el cas dels deportats el procés va durar molt menys temps: “Unes poques setmanes al camp solien ser suficient perquè operi aquesta desmitificació de l’inventari filosòfic, un procés que altres esperits, de vegades infinitament més dotats i subtils, triguen tota una vida a fer”.

Veritat dolorosa o mentida piadosa. Kertész, en el seu autointerrogatori, Dossier K., respon sobre la veritat: “La veritat ja no és universal. És un fet greu, però cal ser-ne conscient. Respondre per nosaltres mateixos: és el més difícil i sempre ho ha estat. Davant d’això, precisament, fuig el moralista”. En tota la seva obra, Kertész experimenta de manera profunda la mentida del consol, és a dir, la mentida que significa escriure fent l’economia de l’horror, de la pròpia alienació, escapolint-se. No hi ha on amagar-se: “Escriure és mostrar-se”, va dir fa poc autor austríac Reinhard Kaiser-Mühlecker. Per més sufocant que sigui, de la ferida mateixa apareix, com un miratge, “la papallona”.

Per al poeta rus Yevgueni Yevtushenko, “tenim la nostra pròpia Txetxènia domèstica i un Iraq privat”. I la veritat dura tres minuts: tres minuts de veritat és el que està al nostre abast. Passats aquests tres minuts, comencem a mentir. Tres, set o vint minuts: unitats abstractes, fugisseres i fugaces. Els nostres mòbils i les nostres xarxes, espies i arxivers, s’encarreguen de diluir-les encara més. La literatura és l’últim espai no dissolvent. Escriptors com Ponthus, i sobretot Kertész, cristal·litzen en la seva escriptura tot l’horror, però també, tota la bellesa que conté un minut de veritat. La resta és pura lògica.