Debatre sobre llengua a Catalunya necessita d’eliminar tot tipus de sentiment que acabi convertint-se en tòxic. M’agraden les meves llengües. Gaudeixo amb elles, però sense oblidar ni un instant que són eines de comunicació. M’agraden les paraules que comencen amb “a”. Gairebé totes provenen de l’àrab. Però sempre les faig meves, tant si sonen com “atzucac”, en català, com azahar, en castellà. En català diríem torongina. No és tan maca. Com si volguéssim traduir la primera per “callejón”. És més, hauríem d’afegir “sin salida”. Totes dues tenen la bellesa de les llengües i la seva concreció.

Per tot això és interessant poder parlar de la llengua sense sentiments però amb devoció pels seus sons i significats. Les paraules són això. Sons que ens poden emocionar i significats que ens expliquen. Així m’acosto a l’últim llibre d’Enric Gomà, “El català, la llengua del costat”. El seu autor té tot el meu respecte. Fa molt que ho escolto a l’espai “Lecturalia” d’El Matí de Catalunya Ràdio, gairebé sempre a la carta o al cotxe, per si se’m encomana alguna cosa.

El títol, habitual ardit de l’editor per vendre més encara que doni esgarrifança, em va semblar preocupant. Milito el bilingüisme radical i no comparteixo allò de la llengua pròpia. Així que tampoc combrego amb que el castellà sigui la llengua del costat. Però Gomà acostuma a trencar tot tipus de motlle d’adoctrinament polític amb això de la llengua. Analitza les modes en la seva mateixa arrel com per entendre, per exemple, que vaixell i barco són paraules igual de correctes en català. L’exemple és propi i no fa nosa.

Però el llibre és interessant. En algunes entrevistes Gomà ha declarat una idea d’una força i simplicitat important: no cal estudiar la presència del castellà a Catalunya només a partir del franquisme. Completament d’acord. Aquesta part de la desgraciada història cal analitzar-la en un altre prisma.

Hi ha molts estudis plens de benintencionades contradiccions que dificulten la idea que un dia el castellà arribés, com viatger atractiu i seductor, a Catalunya. Les dues llengües són llatines i es van anar transformant a la vegada des de l’arribada dels romans. Les llengües que llavors es parlaven (diguem íber, aquità, etc… l’hi deixem als filòlegs) van conviure durant segles amb el llatí. I en el mateix territori. Tenint en compte que les llengües es transformen al seu ritme, que ni és lent ni ràpid, podríem assegurar, ho explicava Martí de Riquer, que en algun moment de la història, català i castellà, sobretot en zones de comerç i cultura, es barregessin i s’entenguessin sense massa problemes.

Així, explicava el mateix De Riquer, per fer-ho breu, que Cervantes es va inspirar en el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell per crear el seu Quijote. Existeixen referències del llibre a la gran obra i sobretot perquè Cervantes, amb tota seguretat per a l’investigador, comprenia el català. I una de les raons era la proximitat amb el llatí de les dues llengües.

No resulta desgavellat pensar que les dues es van anar construint al mateix temps, al menys a Catalunya, sense poder conèixer un sistema en la seva evolució. La Península Ibèrica no és lloc de constància en res. Més aviat tot el contrari. Per això, en 1640, a la Seu, el bisbe Pau Duran utilitza el castellà com a llengua per evangelitzar. Va haver de ser nou ja que les misses, gairebé sempre, eren en llatí. A més de tenir en compte, com explica la historiadora Núria Sales, alumna de Jaume Vicens Vives, que l’església de llavors tenia sempre una empremta empresarial.

Català i castellà han conviscut durant segles. A les zones urbanes i d’influència amb més força, i en les rurals amb menys. O sigui, amb el ritme que fa les coses normals, a excepció d’imposicions o immersions que ja la societat s’encarrega de convertir en quotidianes. Tan normal el va veure Cervantes que va dirigir al Quijote fins a les platges de Barcelona on les impremtes de llavors, la majoria editaven en llatí i castellà, traduint a d’altres llengües. “Señor, este caballero que aquí está —y enseñóle a un hombre de muy buen talle y parecer y de alguna gravedad— ha traducido un libro toscano en nuestra lengua castellana”. El Centre Virtual de Cervantes postil·la que el toscà és italià. Però això ja no forma part d’aquesta reflexió.

PD: Utilitzo quatre de les paraules que Gomà recomana en el seu llibre “Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar”

*

Álex Sàlmon és periodista, analista a Catalunya Ràdio, Tv3, TVE i Ràdio 4. Professor de periodisme a la UAO i a la UIC.