La sacsejada sistèmica que s’albira en el moment post-covid, ens agafa, des de l’art, ben escarmentats. No oblidem l’encongiment en que va ser sotmès el sector una dècada enrera (no oblidem: tancament de centres d’art contemporani i un 30% de tall en els pressupostos dels museus); i que malgrat els bons propòsits, les darreres decisions no ens han fet oblidar la sensació de ser tothora en una fase de descens (recordem l’ajust històric del MNAC, de setembre). És evident que no s’han pres mesures per donar solidesa a la medul·la espinal d’un sistema artístic que coixeja. Cal ser conscients del fang d’on venim per adonar-nos que, malgrat que el temps del covid ens inviten a l’aturada i la reflexió, caldrà ser molt proactius durant els propers temps a fi de que els representants polítics prenguin les justes decisions, les quals marcaran el destí econòmic i cultural dels anys a venir.

Necessitarem actuar d’una manera radicalment oposada al 2010. Llavors s’optà per treure recursos a l’estructura motriu del sector -artistes, museus, comissaris, galeries, revistes-, que ara -com en salut ho hauran de ser els metges o les ucis- hauran de ser els principals beneficiats. S’apostà en aquell moment per reactivar el sistema des de projectes institucionals (el Pla de Museus, el CoNCA, Canòdrom), que els vaivens polítics no han permès articular amb plenitud. Ara és el moment d’una resposta més directa, propera i capil·lar. Cal aprofitar l’ocasió, proposem, per exigir l’aplicació d’almenys sis mesures sistèmiques dins l’àmbit de les arts visuals des de fa anys reclamades. Primera: l’aplicació i articulació legislativa de l’estatut de l’artista i el codi de bones pràctiques com a primer pas per a solucionar la precarització insofrible en que viuen artistes i crítics del país. Segona: augmentar i blindar els pressupostos dels museus que considerem d’estat. Tercera: una partida frondosa -l’actual és irrisòria-, amb estàndards europeus, per a l’adquisició d’obra per a un fons nacional d’art. Quarta: un pla de foment del col·leccionisme de base per a reimpulsar un galerisme que només salva els comptes a l’estranger. Cinqué: un pla de suport a la recerca artística als centres d’art universitaris (el 50% del personal sobreviu amb salaris de tercer món). I sisè: un programa plural i expansiu per a la difusió de les arts visuals a la societat, a la manera dels Art Council anglosaxons.

Al costat de les mesures estructurals macro, cal l’aplicació d’un seguit d’accions d’emergència micro per a salvar aquelles iniciatives que en el curs de la darrera dècada, i malgrat l’hostilitat contextual, han sigut exemplars i que avui estan en seriós risc d’estroncament. No ens podem permetre que freni, per exemple, la línia ascendent del programa d’exposicions -dissident i singular- de la Virreina, ni les vies de treball iniciades pel MNAC (amb la postguerra, la revaloració dels fons o el diàleg amb artistes contemporanis). Tampoc podem prescindir d’apostes galerístiques, fresques i dinàmiques, com Bombon Projects o el cluster de galeries a l’Hospitalet. En la mateixa línia, urgeix un programa específic de suport als tallers de creació autogestionats, fenomen sorgit per la gestació lenta i enfarfegada d’espais de creació públics; una realitat compatible amb la defensa de la bona feina feta per la nova direcció de fàbriques de creació com L’Escocesa, dirigida per Enric Puig. També penso en el magnífic treball de regeneració de la facultat de belles arts de la UB, amb la iniciativa, entre d’altres, de Quim Cantalozella, Teresa Blanch o l’enyorat Pep Montoya; o programes de formació artística comunitària de primer ordre, com En residència.

Per a moltes altres iniciatives i estructures artístiques serà l’ocasió idònia per a ser revisades, especialment en els casos que necessitin ser intervingudes. Caldrà en aquest escenari exigir la recuperació i aplicació programàtica de l’esperit de servei públic de l’art, que tan sovint ens oblidem: la recerca artística, la cura i difusió del patrimoni, la simbiosi amb el teixit artístic local i la comunicació social de l’art, sense oblidar la convivència d’aquestes mesures amb les idees i pràctiques de més vàlua a nivell internacional. També ens haurem d’exigir en aquest context ocupar espais de major centralitat cultural a la societat, i bastir programacions amb més incidència ciutadana (i no parlo d’exposicions block busters). Cal, de totes formes, insuflar aquest esperit en una resposta reflexiva i plural, però també ràpida i viral, capaç d’interpel·lar a uns representants polítics que en aquesta nova fase han de ser part activa en la resolució d’un problema de base que fa anys que frena la potencialitat artística tan genuïna d’aquest racó de món.

*

Albert Mercadé és és historiador i crític d’art. És director artístic de la Fundació Arranz-Bravo de l’Hospitalet de Llobregat, i comissionat d’arts visuals del Districte Cultural de L’Hospitalet.