No serà aquí el lloc on descobrirem com el llenguatge, parlat o escrit, acaba per construir allò que anomenem la «realitat». Les denominacions i els noms de les coses no són gratuïts ni insignificants. És més, segons algunes tradicions espirituals i de saviesa, la pronunciació en veu alta del mot va implícitament associada a una ressonància sonora que, òbviament, acaba per afectar plenament l’oient. I no em refereixo a la seva intenció o al to, sinó a la pròpia entitat sonora que constitueix una paraula. Una bella llegenda del romanticisme explica, per exemple, com un monjo va decidir guardar silenci per sempre més, fins que un dia va trencar-lo amb una única paraula: Foc! I en aquell moment el monestir es va encendre.

 

Ho creguem o no, cert és que el llenguatge reflecteix el nostre estat mental i aquest estat reflecteix un patró d’idees que, en els nostres dies, està implícitament associat a allò establert pel mercat neoliberal. Fixem-nos-hi. Ara tot és un producte, comprem opinions, ja no existeixen ciutadans sinó clients; tampoc malalts, sinó usuaris. Una de les poques coses bones que ens està fent retrobar aquesta pandèmia ha estat la recuperació de la paraula malalt amb una etimologia interessantíssima i lligada a «sentir-se malament» i és així com podem assumir que tots som malalts en potència perquè algun dia podem estar mancats de salut; podem tenir el pulmó malalt (com succeeix als malalts de la COVID-19); l’ànima malalta; o el cor malalt, quan tenim «mals d’amor». Desconec qui va ser l’artífex de treure la paraula malalt del llenguatge vinculat al món sanitari per la d’usuari que, de l’etimologia llatina usuarius, no vol dir més que aquell que fa ús d’una cosa. No sé tampoc a quina ment «malalta» se li va ocórrer bescanviar el terme pacient (aquell que espera pacientment la cura) per aquest tan pragmàtic i economicista d’usuari. Així ha anat tot.

 

He volgut fer aquest preàmbul perquè l’ús d’una paraula ens compromet. I sóc conscient que advocar a favor del «comunalisme globalista» que ha posat en l’horitzó el filòsof eslovè Slavoj Žižek (1949) porta a la ressonància de paraules que ens poden empènyer cap a un ús tergiversat o totalment erroni del terme.

 

Va ser el teòric polític anarquista novaiorquès Murray Bookchin (1921-2006), pioner de l’anomenada ecologia social, qui va assenyalar com Gustave Lefrançais (1826-1901) havia estat el primer en usar el terme «comunalisme». Estretament lligat a l’experiència revolucionària de la Comuna de París de 1871, per Bookchin, el comunalisme és «un sistema de govern estretament relacionat amb el municipalisme llibertari en què comunitats pràcticament autònomes es troben lliurement unides formant una federació». El comunalisme «no busca només transformar la vida política de la societat, sinó també la seva vida econòmica. Busca integrar els mitjans de producció en el dia a dia del municipi, de manera que cada iniciativa productiva es trobi dintre de l’esfera de l’assemblea local, i que aquesta decideixi com se n’ha de desenvolupar el funcionament per tal de poder cobrir les necessitats i interessos de la comunitat en el seu conjunt».

 

Prenent com a referència aquest comunalisme vuitcentista, per a Žižek, davant de la situació de la pandèmia, caldria avançar ja no cap a l’esmentat comunalisme municipalista sinó cap a un de comunalisme «globalista». Només des d’aquí es podrà avançar i afrontar els veritables nous reptes que els membres de l’espècie humana tenim per davant: l’emergència ecològica derivada del canvi climàtic, la renovació de l’Estat del benestar i l’assumpció radical que el cervell humà és la nostra herència comuna i no una eina perquè sigui víctima del servilisme maquínic de determinades grans corporacions.

 

Què ens vol dir també l’eslovè quan parla de la necessitat d’assolir aquest comunalisme? Doncs, ja no només de la imperiosa necessitat d’esdevenir comunitats solidàries i cooperants, sinó també de la constatació del fracàs absolut de la gestió global que s’acaba de produir i on s’ha manifestat, en un altre ordre, la tendència autodestructiva de la nostra espècie.

 

I què ha passat? En la primera pandèmia global de la història de la humanitat, quan més hagués hagut d’existir –davant una tragèdia sanitària d’aquestes proporcions i que afecta a tots els homes i dones per igual–, el «lògic» moment de la necessària coordinació, col·laboració i comprensió globals entre tots els països en què s’articula això que coneixem com espècie humana, tothom –llegeixi’s cada país– ha anat a la seva. Ha estat un immens «¡Sálvese quien pueda!» i tothom pensant només en les seves fronteres territorials. La pandèmia de la COVID-19, així, ha posat sobre la taula tant els límits de la globalització mercantil com també els perills del populisme nacionalista, aquell on VOX o el recentment creat Front Nacional de Catalunya (FNC) es troben tan a gust, insistint constantment en la sobirania absoluta de l’Estat.

 

En el transcurs de la història d’aquesta pandèmia, s’han detectat barreres estatals a l’exportació de productes essencials en una emergència com els subministres mèdics. Tot i que, mal que ens pesi, ens han volgut inserir en uns patrons mentals de guerra  global contra un enemic invisible –i que consti el rebuig del sota-signant a l’ús d’aquest vocabulari bèl·lic perquè un virus no és un enemic i, com a prova, no ens ha declarat cap guerra–, a l’hora de la veritat no ha existit l’esmentada cooperació entre estats; encara no hem visibilitzat un equip de coordinació real entre els investigadors i viròlegs que estan cercant la vacuna, els altres «herois» d’aquesta història.

 

El filòsof eslovè no és algú que es perdi en el terreny de les idees abstractes sinó algú que des del món de les idees s’ha adonat que només des de la solidaritat i la cooperació globals, es pot actuar en interès de la supervivència de tots i cadascun de nosaltres. Ara per ara, l’únic que de veritat ens pertoca fer: voler sobreviure a uns temps de pandèmia i, si un és creient, agrair-ho al Déu que pertoqui.

 

No podem, per tant, seguir sotmesos a uns patrons mentals que, en el seu moment, no ens van fer adonar que una pandèmia a la Xina no era tan sols un «assumpte xinès», sinó que era global. No ho vam fer, en el seu moment, amb el SARS-CoV, el MERS, la grip porcina de fa uns mesos ni tampoc, no ho oblidem, ho estem fent amb un tema que és innegociable: el medi ambient. Pensar que això és només una qüestió de taxes d’emissió de diòxid de carboni que, vergonyosament, els països més desenvolupats compren a països subdesenvolupats per així poder contaminar per sobre del permès, o de creure en to burleta que és una manifestació happyflowerista és no haver entès res de l’exigència. De l’exigència de canviar aquest model ja. Ara. A la necessitat de caminar cap a un comunalisme globalista on es treballi planetàriament, com ho van somiar els utòpics del segle XIX a nivell municipalista. Res d’aquestes institucions burocràtiques i sotmeses al càlcul dels interessos dels països més potents –llegeixi’s ONU, OMS, Banc Mundial…–, sinó l’establiment d’un poder global real i supraestatal (llegeixi’s assemblea global) que decideixi, en efecte, com ha de desenvolupar-se’n el funcionament per tal de poder cobrir les necessitats i interessos de l’espècie en el seu conjunt. Ara per ara, tan cru com clar: la seva supervivència.

 

 

Però això, perquè negar-ho, forma part d’aquests patrons mentals que cal repassar, encara no ha estat assumit col·lectivament. Com el propi Žižek assenyala qui més ens pot ensenyar aquesta assumpció són els especialistes en acompanyament de dol. En aquest sentit, és important veure el que han dit psiquiatres com Elisabeth Kübler-Ross, qui parla de les famoses cinc etapes de dol davant d’una tragèdia: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. Això, si ens hi fixem, ens ha passat a tots una mica. Primer, ho vam negar i ens vam voler creure que «això era com una grip»; més tard, vam carregar contra la inutilitat de la ineptocràcia que, en el nostre país, encara s’engrandeix més per la responsabilitat de tenir unes taxes de mortaldat que superen, fins i tot, la zona 0 de la pandèmia a Europa, a Itàlia; ara, tot just, comencem a negociar, que ve a ser com fer-nos una composició de lloc del que ha passat i de les conseqüències que haurem d’assumir. Arribarà, inexorablement, la depressió en la qual ens preguntarem com vam poder, en plena voràgine, aplaudir i fer el cafre als balcons. Per últim, ens caldrà l’acceptació, la qual només pot tenir dues sortides: una és la que creu el filòsof eslovè, que serà en forma de por i fragilitat permanents. Aquest és l’únic punt en què discrepo obertament amb Žižek.

 

Si ell ha cercat un horitzó en els pensadors utòpics de la comuna de París, penso que l’altra sortida es trobaria també en el segle XIX on podem trobar i avançar cap a una revisió-capgirament d’altres conceptes filosòfics prou coneguts per tots: l’«optimisme materialista» i el «pessimisme metafísic».

 

En absència de la capacitat de la nostra espècie per saber construir aquest nou ordre basat en el comunalisme globalista, serà arribat el moment de comprendre el curs dels esdeveniments en una dimensió ja no lineal sinó cíclica. És arribat el moment de començar a bastir la constatació que l’acceptació, més enllà de la por i fragilitat pròpies d’una visió lineal de la història, pot anar en un altre ordre nou, llavor de l’establiment d’una nova humanitat: aquella que a través del seu «principi esperança» assumirà, implícitament, un «pessimisme materialista», però serà plenament conscient d’un «optimisme metafísic», totalment contraris a la formulació original vuitcentista. Això, és clar, ens requereix sortir-nos de la confortabilitat de ser simples passatgers d’aquell gran vaixell de què ens parlava Kierkegaard i saltar-ne per tal d’aturar-nos en una illa amb l’objectiu de realitzar la més gran revolució ja preconitzada pel natzarè: néixer de nou. De fer-ho o no, en dependrà, possiblement, el viure amb la por i la fragilitat fosques o bé amb una nova llum curulla d’esperança. Una humanitat que, renascuda i esperançada, serà capaç d’instaurar aquest comunalisme globalista.