* Del ciclo : CONSTRUCCIÓN Y CANSANCIO EN LA BARCELONA CULTURAL

En els darrers anys, la necessitat del vincle entre art i educació ha esdevingut un motiu recurrent. Sovint, les converses sobre les dificultats de les institucions culturals i fins i tot de l’art mateix, acaben amb referències a l’educació com a solució. Es multipliquen les jornades sobre “públics”. El “desenvolupament d’audiències” i “l’alfabetització” cobren una presència creixent. I tanmateix, les polítiques culturals cedeixen només un petit espai –és a dir, un percentatge ínfim dels pressupostos– a tot allò que té a veure amb l’educació i la “formació de públics”. Des de fa anys Barcelona i alguns altres ajuntaments apunten a esdevenir excepció, i segurament no és casual –i en tot cas no és trivial– que sigui precisament en l’àmbit municipal que es pren consciència del valor de generar espais per les relacions entre art i educació.

El sentit de l’educació en art és profund, radical i ambiciós. Va molt més enllà de generar públics pel futur i d’incrementar les audiències. El valor de l’art resideix en què és espai d’experiència i, per tant, és quelcom vital, quelcom que transforma la nostra vida i ens transforma. Per això el terme alfabetització no només és insuficient, sinó que sovint amaga un dels més grans perills per a la transmissió de l’art: la reducció, l’assimilació a sistemes preestablerts on les respostes tenen més valor que les preguntes, les conclusions més valor que les exploracions. En el cas de la literatura, ningú confon la competència per descodificar un text amb la capacitat de gaudir de les paraules d’un poema o d’assaborir les frases que dibuixen la descripció d’un personatge. Per què, en canvi, es fa servir i es planteja com aspiració l’alfabetització visual o audiovisual? Existeix un alfabet del cinema o un alfabet de la pintura, la dansa o la instal·lació escultòrica?

Precisament és el saber lligat al gaudir, aquell saber que recorda el seu propi origen en la paraula saepere –que remet també al sabor–, el gust alhora sensible i intel·lectual, aquell que perseguim a Cinema en curs, Fotografia en curs, Creadors en residència als instituts i tots els altres projectes i accions que desenvolupem a l’associació A Bao A Qu, dedicada a generar vincles entre art i educació principalment a l’escola i l’institut. També és el més bell i difícil de transmetre. Perquè no depèn d’assignatures (d’allò que s’assigna), sinó d’iniciacions; perquè no s’ensenya sinó que es comparteix; perquè no és contingut sinó obertura i desbordament; perquè és aventura i descoberta permanent.

Saber d’art –apreciar-lo, assaborir-lo, delitar-s’hi– vol dir ser capaç de dedicar temps i atenció, d’aturar-se, de projectar una mirada desinteressada, d’estar actiu sense esperar un benefici o resultat, d’exercir un pensament no utilitari, d’estar obert a allò altre. Ser capaç d’interrogació i qüestionament profund, d’implicar-se en quelcom desconegut. Vol dir també confiar i ser capaç d’estimar. Requereix, en definitiva, ser subjecte i ser capaç d’experiència.

A Què és ser contemporani?, Giorgio Agamben escrivia: “L’home modern torna a casa seva al vespre esgotat per un cúmul d’esdeveniments […] sense que cap d’ells s’hagi mudat en experiència. És aquesta impossibilitat de traduir-se en experiència el que fa insuportable la nostra vida quotidiana”. També George Didi-Huberman, a La supervivència de les lluernes, reflexiona al voltant de la possibilitat d’experiència i la seva absoluta necessitat. Ho fa amb la imatge de les lluernes: éssers meravellosos que només brillen en comunitat i en la foscor de la nit. “Poc importa l’eficàcia universal de la “societat de l’espectacle”, cal afirmar que l’experiència és indestructible, malgrat es trobi reduïda a les supervivències i les clandestinitats de simples resplendors en la nit”. I una mica més endavant: “el recurs infinit de les lluernes […] és la seva facultat de fer aparèixer el desig com allò indestructible per excel·lència. […] Hem de convertir-nos nosaltres mateixos […] en lluernes i tornar a formar, així, una comunitat del desig, una comunitat de fulgors emesos, de danses malgrat tot, de pensaments a transmetre”.

L’art, la creació, la capacitat de gaudir-los no només ens permeten construir-nos com a subjectes, sinó que, precisament per això, possibiliten també la construcció de comunitats que poden brillar en la foscor, ser capaces de desig, de projecció, compromís i aspiració i moviment vers quelcom millor.

També són aquests alguns dels anhels irrenunciables de l’escola: ser espai de descoberta i admiració, obrir o impulsar expectatives, fer de la quotidianitat una aventura, generar confiança (en un mateix, en els altres, en el món), fer possible el desig i fer possible que sigui possible el que es desitja. L’escola és (o hauria de ser) l’espai d’accés universal a la cultura, l’espai de la confiança, la descoberta, el rigor, el gaudi d’aprendre. L’escola –i especialment la pública– és l’única oportunitat per a molts i, per tant, l’única oportunitat per a tots. José Ángel Valente escrivia “la poesía no solo tiene mucho sentido, sino que tiene mucho sentido la necesidad de poesía”.

Art i escola són (o haurien de ser) aliats substancials. Perquè es fan grans mútuament; perquè ens fan millors.

Núria Aidelman i Laia Colell

*

Núria Aidelman i Laia Colell són les directores de l’Associació A Bao A Qu. Guardonada amb el Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Visuals 2015.

* * *
Sigue el debate diario de Hänsel* i Gretel* en nuestra cuenta de TWITTER