“[…] ens cal, serenament, començar adonar-nos que, en el fons, tot obeeix a una qüestió de veritable evolució de consciència que no podem comprendre a través dels instruments de la raó”

En els anteriors articles publicats dins aquesta sèrie de «Motors», hem intentat realitzar una primera composició de lloc que, a grans trets, podem resumir en la necessitat de comprendre el paper, la funció i la missió de la cultura dins una visió holística vertebrada, així mateix, per una teleologia. També hem assenyalat l’inequívoc paper de la cultura i de les humanitats en clau salvífica o de referència enmig d’una crisi sistèmica global que precedeix a un canvi que és el propi del progressiu desplegament cap a un nou estat de la consciència humana. Si aquests trets són els que podem inserir dins el bell concepte de l’esperança, no és menys cert que també detectem una altra sèrie de trets que ens poden fer ser profundament pessimistes. És el pessimisme provinent de la incapacitat de veure la cultura ja no com una immensa eina disposada per a la necessària recuperació de la interioritat i per a poder-nos qüestionar absolutament i de dalt a baix com hem viscut fins ara, sinó que només la sapiguem comprendre com un «producte» o una «mercaderia» més en un món-mercat.09

Per poder superar aquesta fase pessimista, som convidats a adonar-nos, en primer lloc, com no podem seguir creient, puerilment, en una resolució messiànica per part de les institucions públiques ja que aquestes no són solució de res, sinó més aviat part del problema. Són a les que els hi pertoca fer l’ingrat paper de gestionar unes engrunes per a la perpetuació del problema. I és que sense haver-ho demanat hem estat requerits, com en pocs altres moments de la història, a iniciar un profund canvi ja no pas en les qüestions i estructures externes, sinó en les de la nostra interioritat. Una interioritat requerida per a contribuir decididament a l’assoliment de l’esmentat nou estat de la consciència. Però això, cal ser-ne conscients, no passa d’un dia per l’altre. Requereix de temps, confiança i treball inequívoca i unívocament personal. En la nostra íntima i estricta interioritat. Fer-ho o no fer-ho és el que podrà marcar uns o altres horitzons de futur, ara per ara massa prenyats d’horitzons pessimistes.

Amb aquests horitzons en la realitat ordinària i externa cada vegada més grans i incerts, comprensibles, d’altra banda, per la crisi sistèmica en què ens trobem, ens cal, serenament, començar adonar-nos que, en el fons, tot obeeix a una qüestió de veritable evolució de consciència que no podem comprendre, en absolut, a través dels instruments de la raó, ni de la lògica, ni del món mental.  Aquesta evolució no té res a veure amb aquest món actual que, cada dia, s’està enfonsant més en tots els nivells: polític, social, econòmic, ecològic, cultural… Però no, en canvi, en el seu horitzó i dimensió espirituals. Només així podrem entreobrir la veritable dimensió veritable de l’Ésser que roman en la mateixa dimensió silenciosa de la realitat i que ens porta a ser conscients d’aquell ancestral i arquetípic del «Tot és U». Per tal de descobrir aquesta dimensió silenciosa de la realitat, ens cal deixar enrere els habituals elements constitutius del vell món, tan marcats pel narcisisme, l’egoisme, el materialisme, l’economicisme, les distraccions alienants i l’entreteniment estúpid. És el món, mal ens faci, de les polítiques institucionals, de les externalitzacions constants i absurdes a les empreses privades en nom d’una major eficiència, d’aquell mantra, definit excel·lentment per Simona Levi, del  «manar molt i servir poc».

Ens cal, per tant, considerar la cultura com una decidida contribució ja no tan sols per a una superació d’aquest «vell món» en descomposició, sinó per a una contribució a quelcom nou. Com? Amb la consciència plena i absoluta que el que estem realitzant no és ni una professió, ni un ofici, ni una activitat econòmica. Possiblement, tingui més a veure amb la generació de nous horitzons d’esperança que ens permetin fer adonar com la cultura i les humanitats veritables no són xarxes clientelars; tampoc són activitats de la mediocràcia. Ens cal, als homes i dones de cultura, prendre consciència que la nostra missió no és una professió. Al contrari de la ineptocràcia governant, nosaltres som apel·lats a servir molt i manar poc. Només així es podrà superar l’actual polarització ideològica, el naïfisme, l’absolut desconeixement i la manca de rigor que, a cada segon del rellotge, podem detectar en l’agenda pública de la cultura i de les seves polítiques.

És el moment, implícitament i des de la plena consciència de la nostra interioritat, de crear aquell evangèlic vi nou que, evidentment, no podrem posar en bots vells ja que si ho féssim aquest vi nou rebentaria els bots vells i es farien malbé bots i vi. És el moment d’adonar-nos, des de l’holística, com les humanitats i la tradició espiritual no resten tan allunyades les unes de les altres, sinó que es complementen recíprocament. És el moment de voler transcendir les habituals hostilitats tan característiques del nostre món, inclòs el cultural; hem de ser capaços de perdonar una incompetència que acaba sent una forma implícita de corrupció; hem de reivindicar desacomplexadament un aprofundiment de la democràcia i que no quedi reduïda a l’habitual forma de democràcia totalitària. És el moment també de no voler saber res més del menyspreu elitista dels cercles de poder. És el moment d’adonar-nos, ras i curt, que l’esperança només pot néixer des de dins de nosaltres mateixos. Ens cal, per a fer-ho possible, una nova cultura de l’escoltar, l’aprendre, el reconèixer i l’apreciar. Fins i tot, arribat el cas, de l’admiració. Fem un exercici de sinceritat. ¿Per quantes vegades expressem el nostre descontent amb algú, quantes ho fem amb un exercici sincer d’admiració? Massa em sembla que tot el que no sigui tot això, està condemnat al desastre. De fet, el desastre que ens cal superar a hores d’ara. Més enllà del desastre.