El tercer Diálogo Barcelona tuvo lugar el 8 de abril de 2016 en la nueva Galeria Senda, en una apasionante conversación entre dos periodistas clave de la Barcelona cultural: Sergio Vila-Sanjuán y Jordi Nopca.

Este Diálogo se publica conjuntamente con el diario LA VANGUARDIA

LLUCIÀ HOMS: Amb aquest tercer Diàleg Barcelona de Hänsel* i Gretel* obrim el Cicle de Periodisme cultural i altres pistes a la nostra publicació. Un cicle que dóna peu als articles i les pistes que ben aviat començarem a penjar. A banda dels dos ponents, com sempre convidem alguns professionals de la cultura perquè enriqueixin el Diàleg.

SERGIO VILA-SANJUÁN: Per començar volia explicar què és el que ha passat al periodisme cultural a Espanya en els últims anys, una qüestió que té a veure amb el procés polític espanyol. Fa 50 anys, els diaris no tenien secció de cultura, la informació cultural especialitzada no existia. Les seccions de cultura neixen als anys 70, sobretot després de la mort de Franco, amb diaris nous com El País o l’Avui; i ho fan per una raó molt clara: amb el nou esperit de la democràcia es considera que la cultura és un element de la vida democràtica, que ha estat determinant en la lluita antifranquista i que els nous mitjans vinculats a la democràcia han d’incloure informació cultural. Als anys 80 tots els diaris importants d’Espanya ja incloïen informació cultural i les televisions i les ràdios començaven a incorporar-la. Això coincideix amb un segon factor: la consolidació d’una indústria cultural que abans no existia o era molt petita. Són anys de consolidació i de dinamisme cultural i el volum d’informació cultural creix i creix i passa de zero a cent. Fins i tot arriba un moment que Jorge Herralde, editor d’Anagrama, diu que la informació cultural a Espanya és millor que a Itàlia o França, els nostres referents.

A partir del 2007 la crisi econòmica arriba a diaris i televisions i els mitjans busquen aquella informació que els hi dóna rendibilitat de lectors immediata i aquesta no és la cultural, que va a un altre ritme; és una rendibilitat de prestigi. Això coincideix amb el gran canvi tecnològic, quan passem de la civilització Gutenberg a la digital, i la informació cultural perd espai a molts mitjans (no al meu, La Vanguardia, que l’ha incrementada). Si abans havíem passat de 0 a 100 punts, ara estem a 70; però són 70 punts per sobre que als anys 60.

JORDI NOPCA: Vaig començar a fer de periodista cultural al camp de la música l’any 2003; en aquell moment, el periodisme cultural estava -si no al 100%- al 95%; hi havia diners per a tot, encara que els redactors cobressin gairebé zero. Després em vaig convertir en traductor, fins que vaig trobar un altre forat i vaig tornar a entrar al periodisme cultural; llavors, el 2008, el periodisme cultural ja baixava cap al 70%. Vaig entrar al Time Out Barcelona i em va tocar assumir la feina que en aquell moment feien dues persones. La feina era una benedicció, però també una condemna perquè implicava fer un doble esforç: ser periodista d’art, de llibres i saber tot el que passava a la ciutat.

Entre 2008 i 2016, que és el període que conec de primera mà, sí que crec que el periodisme digital ha afectat, encara que la manera en què ho fa està començat a canviar… Fa quatre anys la meva sensació era que el digital ho havia de fer tot i ara, en canvi, em sembla que comença a especialitzar-se.

FÈLIX RIERA: M’interessa saber qui aporta els elements de mediació entre els consumidors de cultura i els artistes, les obres o els esdeveniments. A principis de segle, llegint les cròniques de Baudelaire, un té la sensació de viure en aquells salons perquè Baudelaire dóna moltes dades i molta opinió. Si fem el salt al present, trobem a Enrique Vila-Matas i el seu llibre Kassel no invita a la lògica. Però aquest paper de poetes i escriptors que ens ajuden a entendre el nostre temps ha anat minvant.

SERGIO VILA-SANJUÁN: No hi estic del tot d’acord. Hi ha un cas paradigmàtic a la Barcelona de finals del segle XIX, Josep Yxart, cosí de Narcís Oller i amic de Pérez Galdós o Emilia Pardo Bazán. Ell, amb els articles que publicava en diferents mitjans, va fer, entre 1886 i 1890, un dietari cultural que es deia El año pasado a on es troba tota la informació del que estava passant a Barcelona. Yxart inaugura una categoria de cronista cultural on pot parlar un dia de música i l’altre de teatre i que continua sent bastant actual. Jo, gràcies al fet que he tingut la sort d’anar a congressos i trobades de periodistes culturals, et podria uns quants noms de periodistes que estan fent avui aquest tipus de crònica cultural. La crítica és una altra cosa, perquè implica jutjar. El cronista el que vol és explicar de forma interpretativa des del punt de vista d’algú que en sap. Aquest model, que s’està imposant, ha donat grans figures: per exemple,Pierre Assouline a Francça, o Joan de Segarra entre nosaltres. Aquest model de crònica funciona tant en paper com en digital: estic llegint blocs de gent sense currículum opinant i fent crònica que ho fa molt bé.

JORDI NOPCA: Però aquest periodista que escriu un bloc el que pensa és en com es professionalitzarà i podrà cobrar.

FÈLIX RIERA: A la gent li agraden molt les classificacions: els 10 llibres més llegits, els 10 més influents… I un pas més enllà de les classificacions, és el cànon, que pot arribar a garantir la immortalitat. Qui determina ara els cànons? El segle XIX ho feien les acadèmies i altres institucions que vertebraven el gust general; però ja a finals del XX i a principis del XXI, les acadèmies esdevenen elements de desprestigi més que de prestigi; fins i tot hi ha qui rebutja ser entronitzat per alguna acadèmia.

EUGÈNIA BROGGI: Els periodistes, bastant.

SERGIO VILA-SANJUÁN: Jo crec que els cànons no són fixes, sinó implícits i canviants… Són una síntesi de moltes opinions: en el camp de la literatura, de les de lectors, editors, periodistes, crítics, llibreters, bibliotecaris, món acadèmic… Només amb un d’aquests vectors no funciona: un autor d’èxit només a llibreries no està en el cànon, però un autor de culte sense seguidors tampoc hi entra. El cànon ideal estaria integrat per autors de culte literari que venen llibres, que tenen capacitat de comunicació i a qui el món acadèmic ha dedicat algunes tesis.

EUGÈNIA BROGGI: Però quan feu les llistes, demaneu parer a crítics i periodistes culturals.

SERGIO VILA-SANJUÁN: Hi ha moltes maneres d’elaborar-les.

JORDI NOPCA: L’acadèmia ha quedat desplaçada. L’autor de culte hi seguirà sent però ja no és mirat per l’acadèmia sinó que el deixa de banda. L’acadèmia va tres passes per darrere. En el camp de la filologia catalana, hi ha una actualització zero del cànon, dels nous referents.

CARLOS DURÁN: És aquest un fenomen local o global?

JORDI NOPCA: En el cas de la filologia catalana és així.

SERGIO VILA-SANJUÁN: Qui està –o no-, per exemple, a la llista de convidats de les universitats d’estiu també aporta bastant al cànon. L’acadèmia ha perdut el pes dels anys 70, quan era molt prescriptora, perquè la universitat ha renunciat a mantenir aquesta voluntat, però encara aguanta

JORDI NOPCA: En cas contrari, seria desintel·lectualitzar-nos. Però hi ha poca atenció sobre el que ara es fa… I no parlo del que es fa el 2015 sinó el 1995.

SERGIO VILA-SANJUÁN: A la literatura, hi ha fenòmens puntuals, altres de molt més llarg recorregut. Cert que la premsa té un paper important en el llançament d’alguns autors, però fa les seves tries amb l’ajuda d’altres agents que abans ja han dit la seva: els editors que l’han publicat, algú que ja l’ha llegit i ens ha dit que paga la pena, a més del teu olfacte i la teva pròpia lectura… És una cadena de prescripció. Rarament és un acte gratuït.

JORDI NOPCA: També pots apostar per la descoberta. El periodista ha de tenir una part d’explorador i anar a buscar no només el que ja sap que serà bo sinó allò que pot ser-ho en un futur pròxim. A mi, em ve de gust donar a conèixer poetes i narradors que encara no estan consolidats, però que tenen alguna cosa a dir. I encara que, sovint, l’espai que tenim és insuficient, paga la pena.

FÈLIX RIERA: Un aspecte que em fascina de la cultura francesa és que quan detecten un fenomen (podria ser Houellebecq o Levy) arriben a un consens per portar-lo al cim. A Catalunya hi ha aquest consens?

JORDI NOPCA: Sovint quan fas una aposta, només te la quedes exclusivament per a tu durant unes setmanes. Hi ha permeabilitat, més de la que ens pensem.

SERGIO VILA-SANJUÁN: Una de les parts divertides de la professió és que ens trobem sovint i intercanviem recomanacions. La societat cultural francesa és la més cohesionada del món; als Estats Units i Gran Bretanya funcionen de manera més anàrquica. Però jo volia plantejar-vos un tema: crec que cada època té una disciplina que mana, que és més potent que les altres: a Barcelona els 60 són anys literaris i fotogràfics; els 50 varen ser de l’art, perquè és l’època de Dau al Set; els 70, de la contracultura, el periodisme…; els 80, anys de disseny i arquitectura; els 90, d’urbanisme… A cada època hi ha una disciplina que dóna molt de si i el periodista cultural que parla d’això no para. Ara crec que són els anys del teatre: és el moment que els autors catalans arriben a un públic ampli i porten gent a les sales. La meva teoria és que el teatre ha tingut una complicitat que no ha existit en altres àmbits. La formació (Sala Beckett i l’Obrador…), el suport institucional (TNC, Lliure), una generació de talent i l’empresa privada… tots han anat junts. Cosa que a l’art no ha passat: galeries, museus i periodistes han anat cada un per la seva banda.

CARLOS DURÁN: Hi ha una decisió de construir una realitat i de protegir-la.

LLUCIÀ HOMS: Al teatre existeix un respecte important entre les diferents capelletes; una admiració entre les generacions… No es tracta tant de dirigisme cultural com d’un sector que ha estat capaç de generar un discurs i un relat d’allò que vol explicar.

CARLOS DURÁN: El dirigisme cultural ho anul·la tot.

MANUEL GUERRERO: El teatre comença amb l’operació Sergi Belbel als anys 80, dirigida des de l’Institut del Teatre; després van venir Galceran i la Sala Beckett… per què ha funcionat? Perquè ha estat una aposta de qualitat i a llarg termini.

SERGIO VILA-SANJUÁN: I una empresa potent com Focus.

FÈLIX RIERA: El teatre sap on vol anar, clarament en contraposició amb el que ha passat al món del cinema.

SERGIO VILA-SANJUÁN: Per què el que ha passat al teatre no ha passat a l’art?

FÈLIX RIERA: El món de les arts plàstiques i visuals està vivint un gran moment de creadors.

CARLOS DURÁN: Jo crec que sou massa optimistes.

SERGIO VILA-SANJUÁN: Hi pot haver artistes de qualitat però no tenen elements de projecció. No existeix un coneixement popular, com hi havia als anys 70: en aquella època tothom coneixia els noms integrants de l’Olimp plàstic català: Tàpies, Ràfols-Casamada, Hernández Pijuan, Guinovart, Maria Girona… NO hi havia museus, hi havia galeries, però el cànon estava molt clar.

MANUEL GUERRERO: Administracions i museus, MACBA, Santa Mònica, no estan fent la feina que els hi pertoca. Per quins artistes aposta el MACBA? No ho sé.

CARLOS DURÁN: Parleu d’una realitat en la literatura o el teatre i desgraciadament no podem parlar d’una realitat en l’art. Pot haver-hi quatre artistes, sí… però si parlem amb optimisme, és que ambicionem poc. Barcelona havia tingut una realitat molt rica que ha patit una desatenció activa per part de les administracions. Quines són les exposicions que ha fet el MACBA d’artistes locals?

SERGIO VILA-SANJUÁN: El sector més sa és l’editorial, per prestigi i projecció. L’única capitalitat real que li queda a Barcelona és aquesta.

JORDI NOPCA: El món editorial ha canviat perquè també ha viscut el seu procés de reajustament. Si mires les xifres entre 2008 i 2015, encara que ara es parli de lenta recuperació, s’ha perdut un 30% de facturació. Hi ha hagut petits enfonsaments i d’ells han nascut editorials a petita escala que estan fent una feina que les grans han deixat de fer. Per exemple Eugènia Broggi a L’Altra Editorial, que ha apostat per Lucia Berlin o pels sis volums de La meva lluita, de Karl Ove Knausgård…

EUGÈNIA BROGGI: Al teatre també hi ha un entramat de sales petites. Al món editorial també passa i potser això és el que li manca a l’art.

CARLOS DURÁN: Al món de l’art està començant a passar.

JORDI NOPCA: En quatre o cinc anys ens podem trobar que les editorials petites poden créixer una mica, perquè mitjanes mai ho seran, i es poden professionalitzar.

SERGIO VILA-SANJUÁN: El món editorial català és sa i important però hi havia descompensació entre la promoció de la literatura en castellà i l’escrita en català, que va canviar amb l’operació del Frankfurt català: després molts autors han estat traduïts…

FÈLIX RIERA: Allà arranca el fenomen Cabré

SERGIO VILA-SANJUÁN: Va ser una operació institucional a partir de suggeriments que alguns vam fer.

JORDI NOPCA: A Frankfurt es van mostrar els primers fruits de la feina de l’Institut Ramon Llull.

SERGIO VILA-SANJUÁN: El que va passar ens demostra que les operacions institucionals ben fetes sí que poden funcionar.

FÈLIX RIERA: Retornant al tema del periodisme cultural: avui s’ha de dirigir al públic general, com passava al segle XX, o als públics? Està el periodisme cultural amenaçat per la fragmentació del públic en públics?

SERGIO VILA-SANJUÁN: El periodista cultural, el que ha de fer, és crear un producte atractiu. En aquesta professió has de funcionar per convicció. Als anys 80 tothom llegia a Robert Hughes perquè escrivia articles sobre temes artístics documentats i divertits. El periodista cultural ha de saber de què parla i explicar-ho de forma amena. Si es comença a plantejar per a qui ho fa, a quin públic es dirigeix…

CARLOS DURÁN: No hi ha una manca de posicionament? Hi ha un excés de crònica i una manca de crítica.

LLUCIÀ HOMS: Hi ha una pèrdua de prestigi social per part de la crítica. Sembla importar més la notícia que la crítica.

SERGIO VILA-SANJUÁN: El que més llegeix la gent interessada pel cinema és la crítica

LLUCIÀ HOMS: Però en el món de l’art no existeix aquest posicionament crític.

SERGIO VILA-SANJUÁN: Perquè en el món de les arts plàstiques possiblement avui és més gratificant ser comissari que ser crític. Però fer una bona crònica, també és important.

LLUCIÀ HOMS: Hi ha sectors en què la crítica ha perdut el seu caràcter prescriptor

SERGIO VILA-SANJUÁN: A La Vanguardia tenim una cronista d’art, Teresa Sesé, que ho fa molt bé. La seva funció és diferent de la d’anteriors crítics històrics del diari. La Maria Lluïsa Borràs, que va ser una crítica modèlica durant vint anys, responia també als plantejament de la seva època.

LLUCIÀ HOMS: Però trobeu que és necessària la crítica d’art?

JORDI NOPCA: La crítica d’art hauria de ser-hi, igual que hi és la literària. Però crec que la crítica literària sí que es destina a públics més concrets. Malgrat tot, una càrrega crítica també es pot trobar a les entrevistes o a les informacions diàries perquè els periodistes interpretem la realitat i l’expliquem. El periodista cultural quan no fa crítica es dirigeix a un públic general i si no és així ens anirem fent petits

FÈLIX RIERA: Quins són els debats que té Barcelona oberts des del punt de vista cultural?

SERGIO VILA-SANJUÁN: Un primer debat seria que el concepte de Barcelona ha canviat: ara és una Barcelona metropolitana. També hem de debatre quin és el següent projecte de ciutat global que ens hem de plantejar i això l’Ajuntament d’Ada Colau no ho està fent, excepte en el tema de Ciutat Literària de la UNESCO. I també és important la qüestió de l’independentisme: la visió de Catalunya d’aquest moviment, com afecta a Barcelona?

FÈLIX RIERA: Aquest són els grans eixos, però a escala inferior hi ha altres oberts?

JORDI NOPCA: També està obert el tema dels museus: si hem de continuar fent créixer la xarxa, si activem l’Esplanada de Montjuïc, què passa amb el Centre de Fotografia o amb els Museus del Còmic i l’Arquitectura… Un altre debat interessant és què passa amb el Grec? Camina cap a dedicar-se a la cultura popular o seguirà sent expositor de gran teatre?

MANUEL GUERRERO: El nou Ajuntament no ha trobat el relat. La conselleria està ressituant-se. I el món de la cultura viu un moment de canvi.

SERGIO VILA-SANJUÁN: Un gran debat és què es podria fer per estimular que l’art de Barcelona torni al circuit internacional, perquè l’art barceloní no té el mateix nivell de projecció que la literatura i el teatre malgrat que sí que hi ha talent; o sigui, que hi ha un problema de dispersió. Hem de veure què passa amb les fàbriques de creació.

LLUCIÀ HOMS: Aquest és un projecte a sobre de la taula que s’està redefinint per articular el relat.

FÈLIX RIERA: Hem de pensar que la salut dels sectors està determinada per l’accés als diners. Al teatre, cada dia quan acaba la funció tenen cash flow. A altres sectors, els diners arriben més tard a l’empresari. Com més llarga és la distància entre el producte i l’arribada de diners, el sector més tocat queda. Això és molt evident al cinema.

MANUEL GUERRERO: En el món de l’art, també hauria de ser-ho

CARLOS DURÁN: Parlem de la Barcelona que coneixem i no de la Barcelona de la gent de talent de fora que ha vingut aquí a treballar. Són nous barcelonins amb molta més energia que els nadius. En el món de les arts el 50% dels projectes que estan emergint no són de barcelonins; altra gent està creant un ecosistema nou. I d’això se’n deriva un tema que em preocupa: els estudis internacionals. No podem portar talent de fora i que després hagin de marxar perquè no troben escoles internacionals per als seus fills. Com pot ser que el nostre sistema educatiu no pensi a fer escoles internacionals?

FÈLIX RIERA: A França totes les escoles d’elit són internacionals. Però vaig a l’última qüestió: a què hem de mirar, a on hem de posar els ulls a la ciutat de Barcelona?

SERGIO VILA-SANJUÁN: Per una banda, al projecte Barcelona Ciutat de la UNESCO ens permet entrar a la xarxa de ciutats creatives, ciutats que aposten per la creativitat, que generen cultura i sociabilitat… Apostar per la cultura té sentit per si mateix però, a més, irradia imatge. Per una altra, s’ha de tenir present la gran Barcelona; i s’ha de pensar en la Barcelona multinacional, que s’ha d’incorporar al relat. I finalment: els periodistes hem de fer les coses bé: creure en el que fem i dedicar-li hores per aconseguir que sigui interessant

JORDI NOPCA: Apostem per una Barcelona creativa i donem ales a la creació; però la baula essencial, el creador, està molt desprotegit. Hi ha molt poca capacitat per un creador de subsistir de la seva creació: és quimèric. En aquest sentit vaig rebre com un gerro d’aigua freda que la Casa Verdaguer no sigui residència d’escriptors sinó un espai més de conferències, un altre petit CCCB que estarà a Vallvidrera. Ho vaig rebre amb estupefacció perquè era el moment d’apostar, encara que fos a petita escala, perquè els autors d’aquí i de fora poguessin sol·licitar una beca

CARLOS DURÁN: Qui pren aquestes decisions a les administracions en contra del sector?

MANUEL GUERRERO: S’ha de posar la cultura al centre del debat de la societat. Si no ho fem, la ciutat i el país no tenen sentit.

LLUCIÀ HOMS: Els debats que hi ha sobre aquesta taula són també els que estan reflectits en els articles que ja hem publicat a Hänsel* i Gretel*; proven la voluntat de la nostra publicació de repensar la ciutat retornant la centralitat a la cultura.

*