“Ras i curt: allò que diuen no significa absolutament res. Aquest no significat és directament proporcional a la incapacitat de comprendre la magnitud del canvi i de la necessitat d’un abrandament, la manca del qual, segons Bauçà, hagués estat inimaginable fa uns anys.”

En els anteriors tres articles d’aquesta sèrie hem incidit en una sèrie de qüestions que, a grans trets, podríem resumir en la necessitat d’adonar-nos com, volent-ho o no, agradant-nos o no,  estem immersos de ple en un «canvi» que ja no tan sols suposa tan un canvi de model o de paradigma social-tecnològic-econòmic-polític-cultural-espiritual manifestat en forma de crisi, sinó que és haver d’assumir un Canvi en majúscules i provinent d’un ordre superior. Un ordre que tindria a veure, segons filòsofs com Jean Gebser o Karl Jaspers, amb un modificació de la consciència humana. I, per tant, de la capacitat de l’ésser humà per percebre la realitat i de com es reconeix en ella. Seria un canvi equiparable al que, sense anar més lluny, va tenir lloc en la transició de l’Edat Mitjana al Renaixement on va completar-se l’assoliment de la nostra actual estructura «lògico-mental-racional» i que, segons el citat Gebser, s’hauria iniciat cap a l’any 1225 a.C a la Grècia antiga.

Estem parlant, evidentment, de canvis subtils, invisibles, gairebé intangibles, però d’una afectació final molt important. Així, entre l’esmentat inici del 1225 a.C i fins a la culminació d’aquesta esmentada estructura, amb el famós ascens de Francesco Petrarca (1304-1374) al Mont Ventoux el 26 d’abril de 1336, haurien passat altres transicions com ara, a inicis del segle V a.C, l’establiment d’una nova manera de pensar sorgida de l’antiga mentalitat mítica: la filosofia. S’havia produït el conegut pas del «mythos» al «logos». També, astrològicament, va produir-se un important canvi d’era, el de l’era d’Aries a la de Piscis, canvi que en boca dels seguidors d’aquesta mil·lenària tradició, no deixen de recordar-nos també com ara estem en procés cap a l’anomenada nova Era d’Aquari, si és que ja no hi som tal i com asseguren especialistes com Samael Aun Weor o Serge Raynaud.

Sigui el que sigui, constatem com des d’un punt de vista del desplegament de la consciència o de la nostra situació astronòmica, amb la seva derivada lectura en clau astrològica, que ens trobem immersos en un canvi que, com potser cap altre escriptor en llengua catalana com Miquel Bauçà (1940-2005) n’ha estat conscient. I així ho va demostrar a la seva heterodoxa i inclassificable obra El Canvi (1998). Estructurada i concebuda com un repertori enciclopèdic d’aforismes, la taxinomia habitual de disciplines com els estudis literaris o la filologia no ens va permetre adonar-nos de la veritable  dimensió sibil·lina i profètica d’aquesta obra excepcional de la literatura catalana del segle XX. Com a mostra només cal que ens anem a la definició que el propi Bauçà donava al mot que dóna títol al llibre. I és que Bauçà, per dir-ho d’una forma gebseriana, ja va sentir els indicis d’aquesta nova consciència que intentarem definir unes línies més endavant, per la qual cosa no es va poder estar d’escriure:

«La introducció del Canvi ha fet que tot el que hom diu hagi esdevingut automàticament insignificant, en el sentit de no significar res. Els parlants en el fons ho saben: era inimaginable només fa uns anys la manca d’abrandament, tot parlant amb les mateixes paraules dels mateixos temes. No és una pèrdua d’entusiasme: és que la significança els buida. Això encara durarà un temps, mentre no s’arribi a la plenitud del Canvi, on apareixerà un altre llenguatge, que no tindrà el ròssec de la significació. La literatura desapareixerà i la que coneixem serà inintel.ligible. Hom no pot predir res més».

A part que, abans de tot,  el sotasignant no es pot estar d’encoratjar i recomanar als lectors  a llegir i rellegir aquesta immensa obra de l’escriptor de Felanitx, no és menys veritat que les seves paraules en la definició del Canvi semblen il·lustrar la naturalesa de les paraules de la majoria dels nostres gestors culturals, al davant de la situació generada a partir d’una crisi sòcio-sanitària, crisi que curiosament Bauçà anomena també «canvi». Ras i curt: allò que diuen no significa absolutament res. Aquest no significat és directament proporcional a la incapacitat de comprendre la magnitud del canvi i de la necessitat d’un abrandament, la manca del qual, segons Bauçà, hagués estat inimaginable fa uns anys. En efecte, sense necessitat de dir noms de responsables polítics, ni tampoc de gestors públics o privats, tots ells no és que hagin perdut l’entusiasme, sinó que el seu desconeixement absolut de la significança i plenitud d’aquest Canvi els delata. És arribat el moment d’adonar-se, amb valentia, com possiblement sigui cert allò apuntat per historiadors de la consciència, que s’està dissolent l’«estructura mental-racional» i com ens trobem a les portes d’una nova dimensió de la consciència humana: l’anomenada «estructura integral». Aquest moment porta, implícitament, l’estranyesa i la crisi, el canvi deia Bauçà, ja viscuts en altres moments de la història (la fi de l’Antiguitat clàssica, l’inici de l’Edat Moderna) que van fer trontollar les bases de la visió del món i de la comprensió de la realitat.

Com contribuir, però, al naixement d’«això nou»? Per Gebser no hi ha dubte: avançant cap aquesta nova dimensió de l’«estructura integral». I en aquesta, la cultura hi té reservat un paper destacat. Essencial. Però no pas dins de les velles estructures, en la simple i vulgar missió de desenvolupar una activitat o indústria econòmiques, sinó en una altra missió molt més profunda. Una missió com la que va desenvolupar Bauçà amb la seva obra creativa: assenyalar-nos la fi d’un món i el naixement d’un altre.

Escric la paraula «món» quan més aviat hauria d’escriure unes altres paraules que, i que em perdoni el lector la gosadia, intueixo més que no pas concreto. Molt em sembla que, en veritat, estem assistint a la fi d’una «raça-arrel» de la humanitat. Abans de tot que ningú vinculi l’ús d’aquesta expressió «raça-arrel» amb l’execrable ús perpetrat pel nazisme, sinó en una altra dimensió que està en les bases del pensament d’una de les figures indiscutibles del pensament occidental com ho és Plató. El filòsof atenenc, en un dels seus Diàlegs, ens va parlar de l’Atlàntida, per la qual cosa això de la desaparició d’una civilització humana o d’una «raça-arrel» és un element molt present a la nostra psique col·lectiva i dins la nostra pròpia tradició cultural. També tots hem sentit a parlar, alguna vegada, sobre un dels grans misteris de l’evolució humana, com ho va ser la desaparició dels anomenats neandertals. En els nostres temps estranys i anòmals, estranyesa sobretot si ens  quedem atrapats en aquesta dimensió lògica-mental-racional, no ens ressonen gens malament aquestes idees, que romanen en l’inconscient col·lectiu, de la fi d’una espècie o la fi d’una civilització.  Disciplines esotèriques com la teosofia, amb figures tan potents com Helena Blavatsky (1831-1891), van assenyalar com la nostra actual «raça-arrel» és la cinquena i és coneguda amb el nom d’«Ària» i que, com hem assenyalat, va pervertir maldestrament el nazisme. Blavatsky mai va parlar, però, d’una raça com un col·lectiu humà concret sinó de l’estat general del conjunt de l’espècie i, així, abans d’aquesta arrel Ària ja havia existit, precisament, l’Atlàntida i abans d’aquesta Lemúria.

D’aquesta manera ens trobem de ple i enmig d’un estat de civilització humana en transició, dient-ho amb expressió de Jung, que comprèn l’actual «aquesta generació», aquella que tant parlava el profeta natzarè, amb una de nova que coincideix, plenament, amb els diagnòstics del filòsof de la consciència Jean Gebser. Aquesta nova «raça-arrel», òbviament, encara no la podem ni anomenar ni denominar perquè no la coneixem, però el psiquiatra i científic Victor Skumin (1948) ja va proposar-ne una possible denominació: l’«Homo spiritualis». Això és: l’home espiritual.

Avançar i possibilitar eines i mecanismes per avançar cap aquest «Homo spiritualis» el que significa també superar la visió i l’estar en el món de l’«Homo Economicus», tan característic, d’altra banda, de la postmodernitat com del sistema neoliberal. Els homes i dones de la cultura hem estat cridats a portar a terme una operació-missió que poc té a veure amb reconstruccions i reformulacions d’allò vell. Fer-ho seria el mateix que voler canviar l’habitació de bany en una casa en runes. Des dels nostres llocs de creació, difusió o gestió ens cal integrar i anhelar un retorn a l’origen i als objectius primogènits i essencials de la cultura, que no són pas del tot coincidents amb els de desenvolupar una simple activitat econòmica. Òbviament no es tracta de girar-se al sistema establert, però sí que es tracta de ser-hi no pas acríticament, deixant-ho tot a les mans i decisions del mercat, sinó posant-hi la intenció d’aquest origen, d’aquesta presència originària. Només amb aquest retorn es podrà assolir la «concreció d’allò espiritual». I com suggereix el verb «concretar» és una condició en què «allò espiritual» es fa realment present i perceptible, ja no únicament intuït, conceptualitzat o «sentit». «Allò espiritual» podrà ser experimentat, no pas com un objecte entre d’altres, sinó com la irradiació interior que fins llavors havia sostingut invisiblement tots els objectes, d’una forma molt pròxima al conegut concepte de «Sein» apuntat per Martin Heidegger,  que en les seves paraules no és un «ésser» com a tal, però permet que tots els éssers ho siguin.

Aquesta nova dimensió de la consciència és la que ens ha de permetre, amb el temps, començar a viure i a comprendre la cultura d’una altra manera, completament diferent, per gaudir de l’anomenada «diafanitat» mercès a un alliberament dels simples desigs i voluntat de l’ego, tan característic de l’estructura mental-lògica-racional,  en haver-nos adonat com som alguna cosa més que un simple cos que pensa i té emocions. La concreció d’allò espiritual és allò que ens ha de permetre transcendir l’esmentat i actualitzada per aquella concreció d’allò espiritual on la consciència, en expressió de Gebser, es podrà fondre amb l’origen. La idea no és perdre, com apunta per exemple el budisme, el nostre sentit del «jo» per quedar absorbits en el Tot, sinó reconèixer al mateix temps el Tot i a «nosaltres mateixos» com parts d’aquest Tot.

Els homes i dones de cultura, com dèiem, abans de tot i per saber encarar aquests maleïts «temps interessants» ens cal integrar la idea que això nostre no va només de desenvolupar economia, sinó de quelcom més profund relacionat amb la consciència.

Consciència que haurà de començar per acceptar i comprendre com, al llarg de la nostra vida, és més que segur com no en veurem l’assentament d’aquesta nova «raça-arrel», però sí que, d’una o altra forma, ja hem estat cridats a ser-ne les llavors tant d’aquesta nova raça com d’una nova humanitat. Per a ser veritables llavors d’aquesta nova humanitat, d’aquest «Homo Spiritualis», cal que ens adonem i prenguem consciència d’una espaiositat que, com ha dit l’antropòleg jesuïta Xavier Melloni, ens constitueix com «a veritables éssers humans en la mesura que ens permet anar més enllà dels nostres instints i interessos primaris».

*

Oriol Pérez Treviño