Barcelona –arquitectura, art, cançó, cinema, filosofia, moda, música, política, psiquiatria, sociologia o urbanisme– sempre ha volgut ser París. I encara vol ser-ho avui, per exemple, en qüestions d’ecologia i gestió del tràfic i el trànsit ciutadà. L’objectiu d’ahir i avui: dissenyar i administrar una ciutat dita –¿de què parlem quan parlem de progressisme?– progressista. Un model de ciutat, però, que no ha tingut, ni té, un suport majoritari. Cosa que ha succeït i succeeix al París d’ahir i avui així com a la Barcelona d’avui. De tot plegat, paga la pena de deturar-se en un detall que crida l’atenció i convida a la reflexió: la semblança estructural entre les crítiques rebudes pel París de progrés del segle XIX i les de la Barcelona de progrés del segle XXI.

París segle XIX
En el primer Prefaci de Les flors del mal, Charles Baudelaire parla de “París centre i irradiació de l’estupidesa universal”. Segueix: “A pesar de Molière i Béranger, mai no hauria pensat que França aniria tan lluny per la via del progrés”. ¿De què parla Charles Baudelaire en un poemari la primera edició del qual data del 1857? La resposta es troba en l’última paraula del text: “progrés”. Charles Baudelaire no parla del París fabril i febril que inicia el seu desenvolupament industrial. Charles Baudelaire parla del París que ha fet seves les idees de la Il·lustració i la Modernitat. El París que ha santificat deesses com ara –entre d’altres– la Raó, la Ciència i la Tecnologia. Adéu a la superstició i l’atzar –igualment a Déu i la Religió– i benvinguda sigui l’era de les Llums. El París que estableix també que l’home és la mesura de totes les coses. El París on –torno a la cita inicial– ha florit “l’estupidesa universal”.

¿De qui parla Charles Baudelaire? Probablement, de “l’estupidesa de la gran massa” i de “l’estultícia, l’error, el pecat, la cobejança, / ens trasbalsen el cos, torben els pensaments, / i alimenten els nostres gentils remordiments, / tal com els mendicants amb la seva menjança” (Les flors del mal, versió de Xavier Benguerel).
Charles Baudelaire –simbolista romàntic– critica el progrés de la ciutat de París que, segons el seu criteri, ha estat víctima del pragmatisme i l’utilitarisme que el poeta entén a la seva manera. No es tracta del pragmatisme que reconeix la veritat d’una llei, o d’una creença, en funció de les seves aplicacions o conseqüències pràctiques. No es tracta de “l’aritmètica dels plaers” d’un Jeremy Bentham que busca el benestar de l’individu tot oposant-se al rigorisme kantià. Charles Baudelaire entén el pragmatisme i l’utilitarisme –llegeixin la modernitat i el progrés– a la manera del poeta que “sempre està espiritualment convalescent”, que “sempre està embriagat” i que percep qualsevol canvi com “transitori, fugitiu i contingent” (El pintor de la vida moderna, 1863).

En el cas de Charles Baudelaire es tracta d’un conservador que combrega amb la doctrina d’un Joseph de Maistre –tradicionalista, contrarevolucionari, enemic del racionalisme i de la Il·lustració– que en Consideracions sobre França (1797) sostenia que l’Univers està ordenat d’acord als plans de la Providència. Un Joseph de Maistre que Charles Baudelaire considerava el seu el maître à penser.

En el programa de Barcelona en Comú 2019–2023, sota el títol Plans per una Barcelona Futura, es parla de la Ciutat oberta, la Ciutat valenta, la Ciutat justa, la Ciutat innovadora i la Ciutat habitable que busca el “progrés social”. Un progrés que –entre d’altres qüestions– és sinònim feminisme, refugi de migracions, multiculturalitat, habitatge, memòria històrica, acció comunitària, participació, democratització de l’economia, apoderament tecnològic o ecologia. Tot comptat i debatut, una “Barcelona futura” i “més justa” que suposa un “canvi de rumb cap a una ciutat verda i plena de vida, innovadora, creativa, oberta, capaç de d’afrontar els reptes d’una ciutat global del s. XXI”.

Barcelona segle XXI
A la Barcelona de progrés d’avui –parlo de les crítiques rebudes– li passa, grosso modo, estructuralment parlant, el mateix que al París de progrés del XIX. És cert que avui i aquí no hi ha cap Charles Baudelaire, però no és menys cert que les crítiques existeixen i, altre cop grosso modo, estructuralment parlant, incideixen en uns aspectes semblants. Si al París del XIX se li critica el culte a les deesses Raó i Ciència, a la Barcelona del XXI se li critica el culte a les deesses Ecologia i Sostenibilitat. Si al París del XIX se li critica el menysteniment de Déu i la Religió, a la Barcelona del XXI se li critica el menysteniment de la propietat privada i de l’economia de mercat. Si al París del XIX se li critica que l’home sigui la mesura de totes les coses, a la Barcelona del XXI se li critica que l’ecologia, el feminisme, la multiculturalitat o la política pública siguin la mesura de totes les coses. Val a dir que la crítica d’avui no parla de “l’estupidesa de la gran massa”. Però, sí que creu que la política de progrés de la Barcelona del XXI serà “transitòria, fugitiva i contingent”.

Cloenda
El corol·lari de tot plegat: el París de progrés del XIX i els seus crítics, així com la Barcelona d’avui de progrés i els seus crítics –passaria el mateix amb un París liberal o conservador i una Barcelona liberal o conservadora– ens mostren que no existeix –un dels grans temes del nostre temps, per cert– una idea compartida de futur. Cosa que ja sabíem d’antuvi. Definitivament, no tenia raó Joseph de Maistre quan afirmava que l’Univers està ordenat d’acord als plans de la Providència.