La pandèmia de la Covid-19 ha posat sobre la taula –millor dit, sobre el terreny- la necessitat de redissenyar la ciutat. Una breu síntesi de les nombroses propostes que s’estan fent ens diu que hem d’anar cap a una ciutat fonamentada sobre la sostenibilitat, la salubritat, la mobilitat, la contigüitat i la flexibilitat. També –a la manera de París: la idea és de la periodista canadenca Jane Jacobs i l’arquitecte colombià Carlos Moreno, adoptada per l’alcaldessa Anne Hidalgo: La ville du quart d’heure– la ciutat de la proximitat o dels 15 minuts per anar d’un lloc a un altre i trobar allò que es necessita.

Diamant i papallona

Una ciutat –verda i esportiva- amb un entorn saludable– es recupera la idea de ciutat ventilada pròpia de la post Revolució Industrial: dret a l’aire, el sol i la llum natural-, un transport sostenible que incorpori la bicicleta i afavoreixi –ciutat de la proximitat- el desplaçament a peu. Més: una ciutat descentralitzada constituïda per un seguit d’espais autònoms –connectats- capaços de donar una resposta igualment autònoma als problemes de tota mena que puguin sorgir. Un graó més: unes ciutats autònomes connectades entre si.

Al respecte, l’arquitecte i urbanista Alfonso Vegara associa la idea de ciutats connectades a un “diamant territorial, amb urbs de distinta mida i estructura multicèntrica”. De la seva banda, l’arquitecte José Fariña –en resposta a una reflexió d’Ulrick Beck a l’assaig La metamorfosis del mundo, 2017: el món no s’està morint encara, però tampoc no som capaços de rescatar-lo- parla de la ciutat, utilitzant el llenguatge del sociòleg alemany, com una “papallona de bells colors i no un monstre que tot ho devori”.

De les Cases Barates a les multinacionals   

Segons sembla, la ciutat post coronavirus encara està per fer. No és cert. Alguna cosa ja està feta. I no parlo dels models alternatius d’habitatge i urbanisme que històricament s’han fonamentat en la participació popular. No em  refereixo, en concret, ni a les colònies de la Zona Franca, ni de Can Peguera, ni de Baró de Viver, ni del Bon Pastor. Grups d’habitatge que es van aixecar d’acord amb la Ley de Casas Baratas (dues lleis, 1911 i 1921) amb un doble objectiu: aixoplugar immigrants i –cal prendre nota- oferir un habitatge digne i salubre a aquelles persones víctimes de les epidèmies que va patir Barcelona en els anys a cavall del XIX i el XX.

En qualsevol cas, cal remarcar que aquestes colònies, o grups d’habitatges, es van caracteritzar pel cohabitatge –uns habitatges oberts i uns espais comuns per afavorir la convivència- i la participació del ciutadà en el disseny i la construcció -sovint l’autoconstrucció- amb criteris que avui anomenaríem sostenibles. No cal menysprear aquest projecte -tot i el seu paternalisme ben propi de l’època-, però tampoc cal considerar-lo com un model d’inspiració.

Així les coses, què és el que ja està fet? Què cal mirar? On podem inspirar-nos? Responc: en les multinacionals. Per què no? I és que les multinacionals, abans de la pandèmia de la Covid-19, ja van assajar i construir alguns dels diamants i papallones de què parlàvem abans.

Empresòpolis

Tot mirant la Unió Europea, Estats Units y Austràlia, algunes empreses –Banco de Santander, Telefónica, Repsol, BBVA o Vodafone- han construït la seves particulars ciutats –generalment, fora de la ciutat tradicional – amb un parell d’objectius de ressonàncies aristotèliques: autosuficiència i vida sana. Que volen rendibilitzar el capital? Naturalment. Però, també volen millorar la qualitat de vida i treball dels seus treballadors.

Què guanya l’empresari? Concentració empresarial en un sol complex, abaratiment de costos, augment de la productivitat, beneficis econòmics,  bona imatge corporativa, i més plus-vàlues si es ven el complex –cosa que a vegades succeeix- per tot seguit llogar-lo.

Què guanya el treballador? Transport gratuït, horari flexible que facilita la conciliació de la vida familiar i laboral, treball per objectius que limita la simple presència, escola bressol, consultori mèdic, gimnàs, piscina, perruqueria, tintoreria, supermercat, restauració. Tot plegat en un entorn reduït, horitzontal, amable, obert, lluminós, verd i sostenible. L’empresòpolis també és la ciutat del quart d’hora.

Què hi guanyem tots? Esponjament de la ciutat i una vida més sana si tenim en compte que l’empresòpolis acostuma a utilitzar l’energia solar i a reduir la contaminació acústica.

Si Le Corbusier deia que la ciutat –la bona ciutat- havia de tenir cel, espai, arbres, acer i ciment, si la bona ciutat és això, l’empresòpolis és una bona ciutat. Per què no aprofitar el que es pugui d’aquest tipus de ciutat? Encara que sigui una ciutat que no aspira a canviar el món –l’empresòpolis fuig de la utopia que genera conseqüències perverses-, sinó únicament a ordenar de la forma més raonable possible –sentit del límit obliga- el món realment existent tot conjugant els diversos interessos –empresarials, laborals, socials i mediambientals- en joc. En paraules de Truman Capote: “es vesen més llàgrimes per les pregàries ateses que per les desateses”.

*

Miquel Porta Perales, escriptor.