SOBRE LA FELICITAT

 

MS: I dir, en contra de Sartre, que els altres també són part de la felicitat, que segurament la felicitat passa en gran part pels altres, i que no són l’infern.

VC: Jo crec que aquí hi ha una cosa important, que està molt bé com a complement del que deia jo perquè, la paraula grega original és eudaimonia, que vol dir que tenim un bon daimon. La paraula daimon és molt difícil de traduir. No és “ànim”. Té a veure, d’alguna manera, amb destí. Té una relació amb la bona i la mala sort. Un daimon sembla que originàriament era el que repartia.

No tothom neix amb les condicions per buscar la felicitat de la mateixa manera. Aleshores jo això també ho relacionaria amb altres filosofies com la d’Espinosa, que en ell té molta importància el concepte d’alegria, com allò que s’ha de buscar per no perdre el gust per viure, o les ganes de viure. O sigui, més que trobar aquest estat de plenitud que sembla que a vegades identifiquem amb la felicitat, és no perdre, o no acabar de perdre, les ganes de viure malgrat totes les coses adverses que puguin passar.

MS: En aquesta línia jo introduiria un altre pensador que se’l posa a les antípodes de tot això, Kant.

Kant és el pensador del deure, i no es pregunta tant què vol dir ser feliços si no com fer-se dignes de ser feliços. És a dir, tu has de complir i aleshores, després, si es dona la dicha o la desdicha allà tu.

VC: Això també té a veure amb una altra vida…

MS: Exacte. Però la idea de la dignitat jo crec que és interessant. És a dir, no des d’un punt de vista moral, en el mal sentit del pes, sinó d’intentar viure en coherència amb allò que tu creus que has de fer. Aleshores aquest fer-se digne de la felicitat jo crec que es pot interpretar avui dia -insisteixo- interpretant Kant una mica lliurement però d’aquesta forma. No estant pendent de què fa l’altre; de si et compres aquest cotxe, de si fas aquest viatge, de si tens, de si fas… La pregunta hauria de ser “què és per vostè la felicitat?” “Com està bé, vostè?” “Com troba vostè les ganes de viure?” Potser ens respondria: “jo això ho trobo fent coses que la gent em diu que no he de fer, o que estic fora de òrbita”, doncs això és del que ens hem de fer dignes.

FR: Per tant seguint el fil del que acabeu de dir, el millor per ser feliç és no esperar a ser-ho sinó que t’hi trobis. Evitar una recerca de la felicitat com si fos el Sant Grial, no?

MS: És una tensió potser, entre buscar i trobar.

VC: Sí, no posar-ho en res determinat. La felicitat no és un viatge, pot ajudar, però no és la felicitat en sí. L’atenció sí que és important, i sobretot la idea de buscar-la, de no perdre les ganes de buscar-la. De dir “bé, és possible viure millor”, perquè la idea de vida bona té a veure amb viure millor, també en el sentit material de la paraula, d’això n’hem de parlar.

FR: En el teu llibre incideixes en la idea d’una felicitat que estigui al nostre abast, que no estigui fora del nostre camp.

VC: Sí, que estigui al nostre abast, però jo crec que una de les coses que s’han d’aprendre si volem aprofundir en aquesta idea de com buscar la felicitat, és que som limitats, contingents i finits.

MS: Però això genera molta infelicitat.

VC: No tot és un camí de roses. I finalment morirem, i envellirem i passaran coses que no ens agraden. Si no acceptes aquesta idea d’entrada… Això és el que van fer els estoics.

Crec que els estoics -alguna vegada he dit que els estoics avui serien, en el sentit bo de la paraula, escriptors d’autoajuda filosòficament parlant-, són els que ens enfronten més a les desgràcies de la vida, a les adversitats de la vida, i ens diuen una cosa que crec que és molt interessant i que la repeteixo molt en el llibre: s’ha de saber distingir entre allò que depèn de nosaltres, i allò que no depèn de nosaltres. Allò que no depèn de nosaltres no ens ha de preocupar. Ho diu Epicur de la mort; per què ens hem de preocupar de la mort, si quan morim, ja no hi som? Mentre hi som, no estem morts. Per tant, és una cosa molt òbvia però el tema de la mort no ens hauria de preocupar. En canvi, les coses que depenen de nosaltres sí que ens han de preocupar, hi ha moltes coses que podem canviar, i aquesta doctrina estoica és molt interessant. Crec que els estoics no han estat mai els grans filòsofs; han marcat un cànon, però, i tots els filòsofs interessants tenen quelcom d’estoïcisme.

MS: Mira, aquí no estaré d’acord amb la Victòria. Es tracta d’això, no? En el sentit de que és veritat que estem en un moment estoic important però no hem acabat d’entendre els estoics; almenys aquesta és la meva percepció. Sí que estic d’acord amb la idea de que la llibertat és molt central avui en dia en les nostres societats, tothom vol ser lliure. Però els estoics deriven la seva ètica d’un món molt concret, d’una concepció molt determinista i molt clara que assumeix que tot el que succeeix en aquest món passa per alguna cosa. Aleshores, com que hi ha un logos, que és com li diuen ells, que determina tot allò que passa, el que convé fer és adequar-se al logos, perquè tens les de perdre, no?

VC: És que això potser és veritat.

MS: Possiblement. Però no sé si avui dia, en el món en el que estem, això funciona. Estem en un món on, precisament, la idea de llibertat i de canviar els destins, de fer-te partícip del teu propi destí, encara cala molt en l’ideal de la pròpia llibertat. I desprès sí que hi ha un altre element molt interessant que crec que els estoics també recalquen, ho comentes en el llibre, i és aquesta idea de la materialitat.

La materialitat és molt important. Per ser feliços necessitem recursos materials i necessitem benestar material, de fet hi ha aquesta dita de que un es preocupa per la felicitat quan ja ho té tot resol i aleshores es posa a pensar “escolta, això em fa bé o no em fa bé?” Perquè quan tens un problema estàs ocupat sortint del problema. Per tant, una lectura política de la felicitat és molt important, també; no només ètica sinó de generar espais i contextos sociopolítics perquè la gent pugui desenvolupar aquesta pregunta sobre la felicitat.

FR: Abans, a la introducció, comentava que hi ha països que a la seva constitució hi consta el dret a la felicitat i, fins i tot, marca un seguit de condicions per responsabilitzar-se’n. Aquesta felicitat que l’Estat ha de proveir és del que estem parlant?

VC: El dret a la felicitat no existeix. No podem garantir un dret a la felicitat.

Estem en una època, en què parlem de drets amb una frivolitat increïble, i parlar del dret a la felicitat no és un excepció.

Quan un determinat valor es converteix en dret vol dir, si ens ho prenem seriosament, que l’Estat ha de garantir aquest dret. Cap Estat pot garantir la felicitat de ningú, entre d’altres coses perquè som lliures de trobar la felicitat que vulguem. Ara bé, el que reconeix la constitució dels Estats Units en la Declaració d’Independència, per exemple, és el dret a la recerca de la felicitat, a buscar-la, lo qual és diferent. Precisament d’aquí vaig agafar el títol del llibre perquè em va semblar una idea molt interessant.

Què vol dir que els estats, els poders públics, tenen l’obligació de garantir la recerca de la felicitat? Vol dir garantir unes condicions mínimes materials perquè tothom pugui buscar la felicitat.

El migrants que van en patera no tenen les condicions mínimes per buscar la felicitat. No les tenen. Per tant, una cosa són les condicions per buscar la felicitat i l’altra cosa és que ens puguin garantir la felicitat. No s’hauria de dir així.

És com la Salut; no podem garantir la salut sinó la protecció de la salut.

FR: Totalment cert. De fet aquí, a Catalunya, es va obrir aquest debat amb en Pascual Maragall, es va intentar instaurar el Dret a la Felicitat, però va ser un text que no va prosperar. Precisament va haver-hi un debat sobre els termes que tu mateixa acabes de dir. Però aquest tema també es va discutir perquè el preàmbul en el que s’emmarcava aquest text estava emmirallat en la constitució nord-americana.

VC: Exacte. Ara bé, s’ha de deixar clar que aquesta parla del dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; no parla del dret a la Felicitat.

FR: A vegades, quan parles amb la gent amb una voluntat no intel·lectual, de la felicitat, de forma molt instintiva, et diuen que per ells la felicitat passa pel cor. En canvi, hi ha d’altres que diuen “no, no, la felicitat, si la vols assolir, has de treballar la raó”.

Creus que són dos binomis que no es toquen, són dos elements que han de treballar conjuntament…?

MS: Jo crec que la felicitat és un dels temes centrals de la reflexió perquè comporta molts altres temes abans. Per poder parlar de la felicitat, de què és la felicitat o de fer-se la pregunta per la felicitat, hem de desembolicar algunes qüestions. Algunes tenen a veure amb el que tu comentes.

Emoció. Raó. Tot depèn del què entenguem per raó. Si raó és la ratio llatina, que vol dir càlcul, és una cosa. Però si raó és el concepte grec logos, la qüestió és molt més ampla. Paraula, discurs… Què vol dir sentit?

Sentit és una qüestió racional, és una pregunta que ens fem, és quelcom que sentim? Què són les emocions? Què són els sentiments?

Crec que tu vas per la idea de si es pot preveure o cartografiar, d’una manera molt clara, què és allò que ens fa feliços o no.

La vida és un procés de contextos. Un va vivint contextos i, en un moment donat -en un context- una resposta és satisfactòria i en un altre moment -en un altre context- deixa de ser-ho per obrir noves maneres de pensar.

Això pot ser molt estressant i molt desagradable, o molt aventurer; això depèn de com ho integri cadascú. Jo crec que la vida va d’això. Almenys jo, ara, als 40 anys, així com abans tenia les coses poc clares; ara no les tinc gens clares, i crec que acabaré en la desesperació absoluta intentant conviure en un constant fer el que puc. Però en aquest fer el que puc, van apareixent coses, i hi ha un element que crec que és molt important. No només importa el que tu sentis i el que tu pensis, sinó també el que tu siguis capaç d’integrar. I això ho lligo amb la idea inicial de context i d’alteritat. Abans parlàvem de política i crec que hi ha un pensador que hauríem de treure a la llum. John Stuart Mill. De John Stuart Mill és aquella frase famosa: “la meva llibertat acaba on comença la llibertat dels altres”. Però en té una de menys coneguda: “la felicitat és igual a plaer, però contra més felicitat hi hagi, més feliç seré jo”. Això vol dir que la felicitat no és només una cosa meva sinó del meu entorn. Si visc en un entorn on la gent és majoritàriament feliç o sent plaer, el metro serà més agradable.

FR: Stuard Mill escriu això quan té 17 o 18 anys. No sé si després, als 40, això ho seguia veient igual, però és cert que no va fer més versions i que va ser un escriptor precoç.

VC: Passa que ell entenia el plaer com quelcom molt quantificable, a diferència del seu predecessor. Cosa que a mi em sembla, una mica, el començament d’aquesta indústria que tenim avui. Sembla que tenim indicadors de què és el que ens fa feliços.

FR: De fet hi ha països que en tenen, d’indicadors.

VC: Sí, sí. Hi ha llistes de quins són els països més feliços.

Bentham crec que era un pensador molt interessant, perquè ell el que volia era fer una filosofia que fos capaç d’inspirar una modificació de la legislació, on l’objectiu de la llei era fer la societat més feliç. És a dir, que la majoria visqués millor.

Això es podia mesurar de manera empírica. En canvi, John Stuart Mill, ja va una mica més enllà. “Més enllà va un home insatisfet que un porc satisfet”, diu una altra de les seves frases. Per tant, la satisfacció del porc és diferent a la satisfacció de les persones, segons ell. En canvi, per Bentham, era més o menys el mateix.

MS: Per a mi és interessant precisament per aquesta dimensió d’alteritat. Incidiria molt en aquest línia, en aquest món individual on el subjecte encara és rector de pràcticament tot. La cerca de la felicitat té a veure amb jo mateix, amb preguntar-me què he de fer. Sí, és una part de la qüestió. Però n’hi ha una altra i és que sempre estem llençats a la relació, a l’alteritat. Per molt que la neguis, estàs negant una cosa de la que no et pots separar. Entendre l’alteritat com a quelcom que no manlleva la meva llibertat o el meu desig, sinó que pot il·luminar, crec que en algun moment és quelcom important de recuperar per donar una dimensió una mica més humana a tot això.

Tota aquesta indústria de la felicitat, no sé si hi estaràs d’acord, és molt engoixant. Has de ser feliç, has de ser feliç. Has de ser feliç. No preguntis. Fes. Fes. Fes. Una acceleració. Consum. Consum accelerat.

Shopenhauer té tota la raó amb això. Quan el desig es concreta en alguna cosa, un cop assolit, el desig es desprèn d’allà i s’encarna a una altra cosa, creant una roda infinita.

O acceptes que això és així, que vius en la desdicha, o intentes buscar altres maneres d’integrar-ho; que seria una manera més constructiva de conviure amb la realitat.

VS: Respecte la pregunta que feies al començament, del cor i la raó. La majoria dels filòsofs, quan han parlat de felicitat -que no n’han parlat massa profundament- sempre l’han relacionat amb l’amistat. És clar, l’amistat no és una qüestió de càlcul ni de raó. De vida bona sí que ho és bastant… Saber trobar el terme mig entre l’excés i el defecte; la moderació sí que és una qüestió de càlcul i d’aprendre de l’error, però l’amistat no, però tot i així és necessària per la felicitat.

MS: Aristòtil té una frase. “L’home feliç necessita amics”.

VS: Entre d’altres coses perquè en l’amic -Aristòtil és molt elitista a l’hora de parlar d’amistat- hi veu un reflex. Per ell, un amic ha de ser un igual; un esclau no pot ser amic d’un home lliure. La raó per la que l’amistat és necessària, al seu entendre, és perquè un es reconeix en l’amic com si fos un mirall i, per tant, aquest reconeixement és necessari per a que un se senti estimat, lo qual fomenta l’autoestima.

MS: Amic ve de la paraula amor.

VS: I sense amor no hi ha felicitat. Però també és causa de molta infelicitat.

FR: Parlàvem de la idea de consum. De com ens porten a consumir coses per generar una espècie d’estat de felicitat a través del consum. Es veu molt en els anuncis que veiem a la televisió, on cap d’ells et promet al felicitat però tots ells et diuen que sense aquest objecte no la podràs assolir.

Evidentment hi ha una indústria sencera construïda al voltant d’això que el que genera són estats de satisfacció, quelcom una mica diferent del que estem parlant. Tu parlaves, a l’inici, del concepte d’eufòria.

VS: Què fa una persona quan està trista? Anar a comprar alguna cosa; unes sabates. El consum com a manera de compensar un estat de tristesa o d’angoixa. El que és trist és que el poder adquisitiu és el que et dóna aquesta possibilitat, que diria que no és dolent, sempre que no sigui desmesurat i que no es converteixi en l’única manera de resoldre.

FR: Imaginem-nos per un moment que estem en la sèrie de Black mirror, en aquest món distòpic, i que no hi ha anuncis. No hi ha ningú que vengui res; ni per televisió, ni per ràdio, ni a la premsa. De tal manera que no hi hagi cap element que permeti valorar a la gent del carrer com podem assolir la felicitat. Llavors, si no tenim cap pista que ens ajudi a dibuixar el camí, per inexacte que sigui, quin és el camí? Com arribaríem a saber això?

MS: Aturar-se. Jo crec que en aquest cas, el que es pot fer és parar. Aturar-se.

Vaig llegir un llibre fa poc que es titula 24/7, que diu que una manera de ser revolucionari en aquest món d’hiperproducció, és dormir les hores que toca. Descansar. Aquest procés d’aturar, de desactivar aquest mecanisme de culpabilitat en front de la insatisfacció constant. Si tu estàs malament és perquè en el fons, tenint aquest objecte que et podria solucionar el tema, no estàs a l’alçada. Crec que hi ha una explotació de la insatisfacció. I jo estic d’acord amb tu, la insatisfacció forma part de la vida.

VS: Clar, és que no convé la satisfacció. L’empresari procura que els seus treballadors estiguin contents, però com ho fa? Perquè hi ha maneres molt superficials.

MS: Sí, o constantment content, es podria dir.

VS: Hi ha un llibre interessant, Sonríe o muere, que és una crítica del pensament positiu. Aquesta necessitat de pensar en positiu passi el que passi, i que està molt en els discursos de polítics i empreses.

FR: Diré una cosa biogràfica. Jo, des de molt jove, he estiuejat a Formentera. En aquesta illa, quan començava el cicle de les vacances, hi havia una transformació de tota la gent que hi anava. I quan acabaven les vacances, tothom tornava a la normalitat. Hi havia un més de felicitat “plena” i al cap d’un mes la gent tornava a vestir-se com havia entrat en el vaixell per el viatge d’anada i tornava a la normalitat. Llavors sembla que la felicitat es pot posar en una càpsula. La societat és capaç d’establir quins moments són de felicitat, quins no, quan ho hem de ser o no.

Per exemple, ara venim de les vacances de Nadal, que per la gent han de ser una prova de satisfacció i d’alegria, d’amistat, de relacions d’amistat i, en canvi, ¿quantes persones coneixem que viuen el Nadal d’una manera molt més traumàtica del que diuen els anuncis.

VS: I que el tornar a la normalitat és una manera d’alliberar-se i dir “ja s’ha acabat”.

MS: Lligat amb tot això, com a idea interessant de fons, hi hauria la idea de la disposició. És veritat que quan un agafa un avió o se’n va de viatge, en general, es disposa a estar una mica millor. Hi ha un punt de disposició que pot afavorir el fet d’estar bé.

Això no vol dir que tota la responsabilitat recaigui sobre mi, perquè seria molt perillós. Hi ha contextos i situacions que no són cap oportunitat en sí mateixes, crec que aquest és un fals amic. “Bé, és que d’aquesta situació aprenc…” Sí, n’aprens quan l’has superada, però quan estàs en aquell moment…

VS: Això és el pensament positiu de dir “no m’he de preocupar per res”. És portar l’estoïcisme a un límit que no és el dels estoics. El “puc tenir pensaments positius passi el que passi” no és veritat. Has d’aprendre que has de passar per moments que no són positius sinó negatius, però se n’ha d’aprendre.

MS: Exacte. Has d’aprendre que els moments negatius no xafin aquestes ganes de viure, que tu comentaves al començament. I això és un aprenentatge llarg. I Kant deia que fins i tot més enllà de la vida, l’ànima havia de continuar perfeccionant-se.

FR: Doncs parlem de més enllà de la vida. Hi ha una cosa que està molt relacionada amb la felicitat, que és la Religió. I sobretot les religions monoteistes. Dibuixen la idea del Paradís i, en definitiva, diuen que quan passem a millor vida hem d’estar preparats per assolir aquesta espècie de retrobament amb el paradís perdut. Creieu que la religió és un element que pot ajudar a ser feliç o, per contra, penseu que és un element que aliena; distorsiona?

VS: Jo només puc contestar dient que depèn. Nosaltres, per sort, ja hem privatitzat la religió; no se’ns imposa. No està unida a una política. En l’època en què la religió formava part del món polític, com a l’Edat Mitjana, per exemple, la vida monacal era la vida més feliç.

Un cop s’ha privatitzat la religió, si es pot creure i esperar que hi ha una vida millor que aquesta, perquè aquesta no és perfecta, i una vida que no és contingent, finita, la gent que pot alimentar aquesta fe, en aquest cas sí que pot ser una ocasió de trobar felicitat en un altre món. “En aquest món mai serem feliços, però n’hi ha un altre on sí que ho podrem ser”. Per tant, d’aquí ve la frase de Kant ens hem de guanyar la felicitat però per ser-ho en una altra vida.

No sé si es pot dir gaire cosa més sobre el valor de la religió en la felicitat.

MS: Jo en el llibre precisament parlo de la religió com aquell element del que diuen “en això no hi pensis tant” o “si tens la religió ja ho tens tot resolt”, etc. Crec que la dimensió religiosa forma part de l’essència humana, i no té per què manifestar-se amb religions monoteistes, o de llibre.

Poso dos exemples que em semblen molt interessants.

Una és el Transhumanisme, és a dir, fins quin punt el transhumanisme té o no una dimensió religiosa? Doncs és una fe absoluta en que el progrés científico-tècnic ens ajudarà a eradicar el gran problema que tenim que, per molts transhumanistes, és la mort. Fins quin punt això és real o és il·lusori?

L’altre és la relació que hi ha amb la política. Com, els processos de secularització, en moltes ocasions polítiques, s’ha convertit en allò que ens ha de portar la solució a tot. Hi ha molts pensadors que han treballat la teologia política. Fins quin punt no hi ha elements religiosos en aquestes concepcions polítiques?

Amb això vull dir que la idea d’utopia o la necessitat d’esperança, o la voluntat de superació de la finitud, de la contingència, forma part de l’experiència de la nostra realitat. Fins quin punt això ens ajuda -és obvi-, i fins quin punt això també ens perjudica, perquè tenim unes expectatives molt altes de que, nosaltres no, però les generacions immediatament posteriors sí que veuran grans canvis i grans avenços que vagin més enllà d’aquesta finitud essencial.

VS: Això és molt interessant perquè crec que un Déu no es planteja si és feliç o no és feliç. És una pregunta que no es fa.

Ens la fem perquè som finits i contingents.

L’expectativa del transhumanista d’una vida eterna, a mi em sembla una condemna. Aquest perspectiva és anar més enllà de la felicitat, perquè ja no tens tot aquell patiment del final i de la malaltia, perquè tot es supera. Ja no t’has de plantejar com ser feliç perquè ho tens tot. Avorridíssim. És una distòpia. Totes les ficcions que s’han fet al voltant de la vida eterna coincideixen precisament en l’avorriment.

FR: Aquesta idea del transhumanisme porta rondant-nos des dels anys 70. Porta també implícit el Posthumanisme i per tant, també porta implícit el canvi de la condició humana. La manera com hem estat en el món canviarà, i això implica un canvi en la nostra visió de la felicitat. L’aparició de la robòtica, la nanotecnologia, la neurobiologia, la capacitat de la genètica de destruir qualsevol vestigi de malaltia… Hi ha tota una sèrie de qüestions que ens fan no estar tan lluny de poder imaginar que en algun moment ho podem solucionar.

És evident que no assolirem la immortalitat en el sentit clàssic de la literatura. Però, en canvi, comença a haver-hi una visió sobre el món occidental del “Mal de Matusalén”, és a dir, gent que viu molts anys, uns 110 o 115 anys. No és la immortalitat però compte, perquè el salt en termes biològics és enorme.

L’alteració de la nostra relació amb el món és, per tant, molt important. Poso un exemple: durant la Revolució Francesa, la mitjana d’edat era de 50 anys. Això vol dir que la gent que va fer la Revolució Francesa, probablement moria cap als 30, 35 anys. Nosaltres estaríem morts. El motor de la Revolució Francesa és un motor de “me la jugo”, perquè tinc una carta a tirar i, o em surt bé, o no tinc un altre destí, com bé diu Dickens a La història de dues ciutats, a viure condemnat a una monarquia absoluta.

Ara imaginem-nos la mateixa situació amb una mitjana d’edat de 110 anys, lo qual voldria dir que podries viure 3 revolucions i mai saber si ha sortit bé o malament. Per tant, ja canvia la nostra manera d’interactuar amb el món, amb la injustícia, amb els nostres pares, amb els nostres amics. Comença a haver-hi una obligació que ens porta a un replantejament del temps i de la idea de felicitat.

VS: De la felicitat, del treball, de la jubilació… Per a molta gent, l’envelliment és un problema. Perdre facultats, el deteriorament; com fas front a això? Hi ha una frase que he sentit més d’un cop i em sembla molt profunda: “vivim masses anys”. No molts; masses.

Això vol dir que vivim massa. Que la por és la pèrdua a la qualitat de vida, això sí que s’ha de plantejar. I moltes vegades no ve determinada per les demències, sinó per no saber què fer. Perquè la vida està muntada per acabar-se abans.

Què fem vivint tants anys desocupats? Això sí que no està plantejat.

MS: Abans parlàvem del context i a mi m’agradaria recuperar dues idees. Com el transhumanisme, o la seva idea, que és la millora de la naturalesa humana a partir del desenvolupament cientificotècnic -que jo ho separaria del posthumanisme-, cosa que ja estem fent. Un exemple és el simple fet de portar un marcapassos. A partir d’aquí hi ha la idea de la millora de la realitat humana a partir de la incorporació d’artefactes cientificotècnics, lo qual està donant coses molt irreals, o fantasioses però que són molt concretes.

Estic molt d’acord amb que aquest nou context farà replantejar gran quantitat d’històries relacionades amb relats que fem per entendre què som i què fem. Però hi haurà coses que no canviaran, perquè això passa aquí, però a l’Afganistan, a la Índia i a Guinea Bissau no sé si podran gaudir d’aquests nous processos i no sé si viuran tants anys.

Tot plegat em porta a pensar en una idea que comentava la Victòria, i és que sempre hi ha una llibertat que hem de gestionar, i això és molt difícil. La llibertat és la dicha i alhora la desdicha. El Manuel Castells, ara ministre, té un article molt interessant en què parla de les vacances. Hi ha l’estrès pre-vacacional però també hi ha l’estrès vacacional. Amb la jubilació passa el mateix: “el dia que em jubili faré això i allò altre”, però quan ens jubilem no sabem què fer amb el nostre temps.

Ortega parlava del qué hacer, aquest viure en transitiu, in itinere, no sempre és fàcil tirar-lo endavant.

VS: Crec que una de les coses que hem de proposar com a recurs és la cultura. Un recurs a tenir quan fallen moltes altres coses.

Però per a tenir aquest recurs t’has d’haver preparat. En més d’un llibre he utilitzat un exemple de dues persones que afronten la vellesa de maneres molt diferents. Són dos italians, un d’ells l’Alberto Bohovio, un gran filòsof del dret que amb 90 anys va escriure un llibre que es titula De senectute, que anava contra Ciceró, amargat, al·legant que tot és dolent en la vellesa.

Hi ha un altre llibre, d’una dona –no hem tractat aquest tema però crec que la manera d’afrontar-ho des del punt de vista femení o masculí és una mica diferent-, fisiòloga, que es deia Rita Levi-Montalcini. Va morir als 103 anys i, arran del llibre de Bohovio, va treure un llibre que es deia El as en la manga on deia que el que deia Bohovio no era veritat. Que si tens un as a la màniga, la vellesa pot ser una etapa molt bona i agradable. Per tant, aquest recurs l’has de treballar, l’as a la màniga no s’hi posa sol.

FR: Un altre gran escriptor que va dedicar gran part de la seva obra a entendre la vellesa -i que la va patir molt- és Philip Larkin, el gran poeta que parla de com algú es revela contra l’envelliment. Una batalla molt interessant que, evidentment, va perdre.

MS: Introduiré, doncs, un tema una mica tètric. La mort.

Els mestres antics deien que la filosofia era “aprendre a morir”, entès com un procés de despreniment.

Hi ha un psicòleg existencial, que és com es diu la línia, Irvin Yalom. Parla precisament de com hi ha dues angoixes que vehiculen l’experiència de tota persona. La por a la llibertat i la por a la mort. Són dues lluites, instints, pulsions o forces que es troben en aquest punt. Té una novel·la, El día que Nietsche lloró, que és una espècie de trobada d’un amic de Freud a la Vienna del segle XIX -el Dr. Broyer-, amb Lou Salomé, que és un personatge fascinant, una dona que va enamorar a no sé quants poetes, filòsofs i literats, com Rilke o el mateix Nietsche, i Nietsche. Els posa en contacte com si aquest Dr. Broyer vulgués psicoanalitzar a Nietsche. Aleshores és interessant perquè passa per tot el procés de vida, mort, regeneració, tirar endavant, deixar-se caure de tant en tant…

Tot plegat a mi em fa pensar en la mort, en com socialment en aquesta hiperacceleració en la que vivim, poder pensar i reflexionar sobre la condició mortal, ens ajudaria, potser, a intuir camins d’un ànim una mica més acord amb la vida feliç.

VS: Podria ser, però bona aparença no tindrà.

FR: Bé, hem arribat ja al final del nostre trajecte, però no podem marxar sense que dos filòsofs ens donin alguna ensenyança que ens ajudi a sortir d’aquí pensant “fent això, serem més feliços”.

VS: Deixaré una cita de Montaigne com a fórmula per la felicitat: “que la vida no sigui una càrrega ni per mi ni per als altres”.

MS: Jo em quedaré amb la dimensió d’alteritat. Pensar que sense comunicació, sense acompanyar-nos, en el millor dels sentits de la paraula, és difícil que puguem experimentar moments del que en diem felicitat. Com em puc relacionar millor, què puc fer pels altres?

FR: Moltíssimes gràcies Victòria, Miquel; que sigueu molt feliços.