“La potència i envergadura de la transformació que hem estat convidats a viure, ens ha de fer adonar que el moment és de naturalesa estranya i, per tant, distòpica.”
La comparativa entre l’actual moment històric amb altres moments de canvi i transformació esdevinguts al llarg de la història ha fet que, insistentment, els historiadors no s’hagin estat de comparar aquest moment amb altres de prou coneguts: la dissolució i caiguda de l’Imperi Romà, la complexa entrada a l’Edat Moderna o la industrialització al segle XIX. Ara bé, per a investigadors de l’evolució de la consciència com ara el filòsof Jean Gebser (1905-1973), el que estem vivint, ja des de moltíssims anys abans de la irrupció d’aquesta pandèmia global, forma part d’un complet i absolut procés de transformació que es manifesta en forma de crisi sistèmica global. No estem parlant, per tant, tan sols d’una crisi sociosanitària, econòmica, social, espiritual, moral, ideològica o cultural. El que estem vivint, segons Gebser, és una evolució cap a un nou estat de la consciència.
Per aquest filòsof suís, autor de l’inquietant Origen y Presente (1953), la consciència humana i la percepció de la realitat estan en constant estat de transició i van apareixent gràcies a una sèrie de mutacions. En l’esmentat llibre, l’autor en detecta fins a cinc estats evoluctius sota forma d’estructures que ell anomena com arcaica (original), màgica, mítica, racional i la nova que està palpitant i latent: l’estructura integral.
La potència i envergadura de la transformació que hem estat convidats a viure, ens ha de fer adonar que el moment és de naturalesa estranya i, per tant, distòpica. Al darrere de les cojuntures en les diferents crisis que formen part d’aquesta crisi sistèmica global no només s’amaguen qüestions que afecten als camps econòmic, social, polític, espiritual o cultural. Van, fins i tot, molt més enllà. El resultat d’aquest moment crucial de la història de la nostra civilització és profundament incert. Com ja s’ha dit en alguna ocasió: quelcom vell està morint i quelcom nou està naixent. El que està en joc és, per tant, massa valuós i important.
La cultura, pel seu estret lligam amb el coneixement i la corresponent consciència històrica, no hauria de quedar-se amb la recerca de solucions que afectin només a allò que anomenem «sector», «sistema» o «indústria» culturals, sinó que hauria de contribuir de ple en ajudar a desxifrar la complexitat d’un moment històric que no és, tanmateix, aïllat i isolat sinó que respon a una concepció del món com a totalitat. Aquesta concepció sistemàtica i holística, de llarga tradició en erudits de la cultura germànica com ara Ernst Cassirer (1874-1945) o Oswald Spengler (1880-1936), ja havia tingut un altre moment de capital importància a la història humana.
Va ser en aquell moment, batejat pel psiquiatre i filòsof Karl Jaspers (1883-1969) com Era Axial i que va tenir lloc entre el 800 i 200 a.C. En aquesta era, així, van posar-se els fonaments de la humanitat tal i com l’hem conegut fins ara. Va ser en aquell temps quan van sorgir, per exemple, Confuci, Lao-Tse, Zoroastre, el judaisme, el bramanisme, el budisme i, evidentment, la tradició filosòfica occidental a Grècia. Per a Jaspers no hi havia cap dubte que tots aquests sistemes buscaven un qüestionament absolut de la manera que s’havia viscut fins aleshores ja fos amb un qüestionament de la seva conducta, cercar la salvació de l’ànima o anhelar una major llibertat i racionalitat.
Ha estat la racionalitat, la que més s’ha sobreposat i imposat des del segle XVII en la nostra visió del món, però aquesta ha anat acompanyada d’una progresiva catàstrofe com ha estat el despullament de la nostra interioritat o, si voleu, la pèrdua de la dimensió de l’ànima i on la mateixa ciència ha acabat desembocant en cientifisme que, en paraules de Jacques Barzum és la «falàcia de creure que s’ha d’aplicar el mètode científic a totes les formes d’experiència pura per, amb el pas del temps, poder resoldre tots els problemes».
Tot això, juntament amb la creixent i progressiva mercantilització dels nostres patrons mentals ha afectat, malauradament i de ple, el món de la cultura que ha viscut, possiblement, en els darrers cent anys, una de les més perilloses transformacions mai vista; la conversió de l’art en quelcom «útil» des del punt de vista pragmàtic.
No tornarem a insistir, per massa conegut i reconegut sobre l’excel·lent petit assaig de Nuccio Ordine La utilitat de l’inútil, però sí en les poderoses reflexions que va realitzar el prestigiós director d’orquestra austríac Nikolaus Harnoncourt (1929-2016) en un article titulat Mozart y las herramientas del simio, recollit a Diálogos sobre Mozart (Ed.Acantilado, 2016). Aquestes reflexions agafaven la forma de tres preguntes:
Quin paper li concedim realment a l’art? Li permetem que produeixi el seu efecte, ens entreguem a ell? O intentem més bé donar-lo, fer que estigui al nostre servei?
És claríssim que, a grans trets, hem anat convertint la cultura en res més que quelcom útil ja fos com a mercaderia i/o producte, susceptible per tant de ser comprat o ventut; com un objecte per treure’ns l’estrés tan característic i asfixiant en aquest temps de burnout i, sobretot, l’oblit de la cultura en la seva condició com a potent mecanisme per a la transformació de l’ésser humà. L’esmentada conversió ha acabat esdevenint una degeneració en tota regla per la qual cosa, fins i tot, hem estat incapaços de llegir les advertències que ella mateixa ens havia fet. No ens enganyem. Quants de nosaltres, a tall d’exemple, ens havíem cregut de veritat allò anunciat per les novel·les distòpiques que parlàvem a l’anterior article? Molt em sembla que ens vam quedar en la seva taxinomització, en la col·locació de la seva etiqueta literaria, però vam ser incapaços de fer-ne un exercici de recepció en forma d’avís i profecia.
És per tot això que la missió més important que té la cultura, al seu davant, és la d’esdevenir un seriós correctiu a la forma de vida desplegada fins el moment present i on l’exercici d’ella, per sobre de tot, ha de comprendre’s com una possibilitat per a la recuperació d’aquesta dimensió de la interioritat. La recuperació d’aquesta dimensió té molt a veure amb la descripció realitzada pel citat Gebser de l’estructura integral. Per contribuir a fer-ho possible ens cal, en primer lloc, comprendre la cultura com la «concretització d’allò espiritual». L’ús d’aquest verb ens porta a una presentització i a una perceptibilitat que ja no és únicament intuïda, conceptualitzada o sentida. No. La cultura ens ha de conduir a aquesta nova dimensió de la consciència on l’irradiació interior que interrelaciona invisiblement les coses, els objectes i, fins i tot, les nostres pròpies experiències, ara es fa d’allò més present. Per a Gebser, aquest concepte té molt a veure amb el famós concepte del «Sein» apuntat per Martin Heidegger que, com ell mateix explica, no és un Ésser com a tal, però sí permet que tots els éssers ho siguin.
La cultura en totes les seves baules, des dels creadors fins als grans distribuïdors, han de cercar una voluntat superadora de les experiències relacionades amb antics verbs com «descobrir», «informar-se», «entendre», «entretrenir» ha d’apel·lar a la descoberta de l’esmentada interioritat i dimensió espiritual. Aquesta voluntat, però, no és una voluntat conscient sinó, més aviat, té a veure amb un deixar-se anar que, tanmateix, no sabrem com explicar el seu perquè. En aquest aspecte i com a exemple, segurament sense saber-ho ni ser-ne del tot conscients, que la direcció del Gran Teatre del Liceu apostés, en l’inici de la seva temporada d’enguany, a fer a la basílica del Monestir de Montserrat un «acte transcendent», dient-ho amb paraules del director musical Josep Pons, tingui molt a veure amb això que acabem d’apuntar. L’altra cosa és que, en un altre àmbit de qüestions, aquesta recerca del transcendent encara no hagi fet caure els habituals patrons mercantils en la concepció i disseny de les temporades liceistes. Però això no pertoca de parlar-ne en aquest article. El que sí és cert és que, amb un concert, es va intentar produir/provocar/induir/incentivar una experiència indicadora de la recerca de les ja esmentades interioritat i dimensió espiritual.
El que ens han portat aquest temps és, per tant, ja no només la necessitat de la reconversió d’un sector o d’una indústria culturals sinó, més aviat, una exigència encara més gran. En aquesta exigència, o requeriment, hi podrem veure el veritable caràcter evolutiu, o no, dels seus agents. Per un costat, hi trobarem els que seran veritablement conscients d’aquest moment històric, a qui els conduirà a realitzar una transformació cap a una tipologia d’ésser que es precedeix en la seva concepció històrica i cultural en no sentir-se desvinculat de la naturalesa; en ser, precisament, aquest el seu fonament. L’oblit, explotació i menyspreu que hem fet de la «Mare Terra» és el que ens ha portat a l’anunciat col·lapse com a espècie, per la qual cosa la cultura ha de mostrar com mai un sentit profètic, d’allò que va més enllà del nostre pas per la vida terrenal, d’allò que ateny a les dimensions espiritual i metafísica. D’allò que, necessàriament, ens remet a un fragment del nostre veritable origen. Els que facin aquesta transformació de veritat són els que marcaran una estratègia verdadera que s’inicia en saber, radicalment, la missió i impactes implícits de la cultura. Seran aquests també els que mostraran el seu implícit caràcter evolutiu.
Aquells que decideixin no fer cas de l’exigència i es quedin atrapats en la teranyina dels mercats o el merchandising, posem per cas, no faran més que autosabotejar-se a ells mateixos i, implícitament, faran degenerar una mica més la cultura. Com és habitual al nostre país, també quedaran atrapats en el victimisme i en l’estancament. I és que les reconversions d’un sector com ara el cultural no s’assoleixen per fer powerpoints apresos a les escoles de negoci sinó per la definició d’una estratègia que, abans de tot, en coneix l’impacte i la seva missió reals.
*
Oriol Pérez Treviño
Be First to Comment