Un cop aconseguim que titulars com aquest, en plena cultura clickbait, ens obrin un enllaç, he d’aclarir que aquesta profecia apocalíptica no és meva. Succeí a Cracòvia el passat 7 d’octubre. El crit indignat d’un adolescent en la conferència sobre emergència climàtica que va celebrar el festival de música Unsound.

Captura de Twitter

El que és extraordinari, més enllà de la terrible predicció sobre qui voltarà més o menys temps pel món, és el rebrot de la fúria teen, que l’oficialitat adulta donava per narcotitzada en una joventut estereotipada de mandrosa i poc compromesa. I és una ira que es canalitza, a més, en els budells d’un esdeveniment d’una certa visibilitat pública. I és a més un esdeveniment cultural que s’empantanega amb altres qüestions contemporànies que res semblaven tenir a veure amb la tasca dels gestors del sector. Davant la pregunta “Què poden fer els equipaments i promotors culturals davant del canvi climàtic?” tothom arronsa les espatlles amb un mig somrís i, com a molt, apuntem a la reducció de consum de flyers.
I de cop i volta: boom. La Royal Shakespeare Company anunciava el passat 2 d’octubre que trencava el seu contracte de patrocini amb la petrolera BP. Per què? Per una raó semblant a l’escridassada de Cracòvia.

“Central to our organisational values, is that we listen to and respond to the views of young people. Each year we actively engage 500,000 children and young people with Shakespeare’s plays. We have our nationwide Associate Schools programme, over 500 young Shakespeare Ambassadors across the country and we launched our first Youth Advisory Board earlier this year. In 2018 we conducted powerful research that analysed 6,000 responses from young people that told us that arts and cultural subjects in schools matter to them. We called the report Time To Listen. Amidst the climate emergency, which we recognise, young people are now saying clearly to us that the BP sponsorship is putting a barrier between them and their wish to engage with the RSC. We cannot ignore that message”.

Així s’expressava el comunicat de l’emblemàtica companyia teatral, obrint un debat que encara cueja: To BP or not to BP? James Moore des de l’Independent aplaudeix la decisió, elogia que la companyia hagi, literalment, cedit el centre de l’escenari a la veu dels joves. En canvi, Patrick West, des de The Spectactor, fins i tot qüestiona que un cervell de 16 anys estigui prou desenvolupat com per forçar decisions d’aquesta magnitud, i de passada alerta sobre els efectes del cànnabis en la massa encefàlica dels adolescents. Una referència a Hamlet (“Conscience makes cowards of us all”) remata un article com a mínim polèmic en el qual, a part de la boutade de la marihuana, posa en dubte el culte a la joventut com a narrativa principal del futur.

Més enllà de les aproximacions més o menys afortunades o simplistes a un debat clau, el fet és que BP ha estat decisiva perquè 80.000 nois i noies hagin pogut assistir a funcions de la Royal Shakespeare Company els darrers 8 anys amb un programa patrocinat de reducció de preus. “We’re disappointed and dismayed” diu el comunicat de la petrolera mentre recorda el seu compromís amb les arts des de fa més de 50 anys. Mig segle on li han passat coses prou rellevants: des de la polèmica per trencar amb la Tate el 2016 també entre protestes verdes, fins a altres històries d’èxit com les inversions al British Museum on, fins i tot, existeix la “BP Exhibition”. L’empresa recorda en el seu comunicat, també, que és un repte primordial donar resposta a les creixents demandes energètiques mundials amb un prisma més eficient i net. Un objectiu compartit pel qual lluita.

Entre tant de soroll, algunes coses queden prou clares: l’enorme poder dels relats personals connectats amb les identitats corporatives, i l’evident desconnexió i conflicte intergeneracional que es preveu creixent en totes els esferes. També en les arts.

No fa gaires dies, sortien al carrer milers de persones protestant per l’sprint cap a l’abisme climàtic amb una majoria incontestable d’estudiants sota la bandera dels Fridays for Future. Es marcava, així, de forma molt evident la cadena de responsabilitats que neix dels baby boomers (1949-1968) i la Generació X (1969-1980) com a principals arquitectes del món actual, amb els millennials (1981-1993) com a hereus actuals de l’estructura, i la Generació Z o centennials (des de 1994) que sembla que hagin de fer gal·la de ser la darrera lletra de l’alfabet sense que hagi de quedar ja res més per a enumerar.

El trencament de les simpaties i les empaties entre generacions sembla evident ja no només per la destripada forma de recordar, a qui ja no és adolescent, que ha de traspassar deixant tot un toll de problemes als altres. També sorprenen l’esforç i molèsties d’alguns homes ja de mitjana edat en desprestigiar o insultar algú com Greta Thunberg per les raons més diverses.

Fotografia de grafitti de Greta Thunberg. Autor: Darío Fernández Faucón

Per al món de la gestió cultural, aquest conflicte obert se suma als eterns debats sobre la renovació de les audiències als equipaments, la dificultat de captar públic jove, etc. Polítiques de preus, campanyes de difusió amb gràfiques disruptives… però també la sensació de fer servir la modernitat de la gorra decantada a un cantó. La iconoclàstia filtrada pels ulls de persones de més de 35 anys; l’edat que molts hem marcat com la frontera dels joves per condicions més sociodemogràfiques que biològiques.

La cultura, com altres espais de socialització i aprenentatge, ha estat tradicionalment un conducte de transmissió unidireccional de-dalt-a-baix. La idea de que tot Art és bo, que tot Art millora l’ésser humà, com un raig beatífic que cau i transforma, que ens marca la majoria d’edat il·lustrada… Una idea que tracta, sobretot, els joves, com a recipients àvids d’abandonar la barbàrie. No seré jo qui posi en dubte els efectes meravellosos de l’Art en la construcció de les persones, però les propietats místiques que a vegades hi atribuïm potser estan distorsionant l’enfocament de la qüestió. Jerarquia, paternalisme, inflexibilitat, arrogància… no semblen els millors ingredients a receptar a aquells i aquelles que, precisament, estan en edat de definir la seva identitat personal i de grup. Si a més ja estan proclamant el nihilisme de la mort dels déus, sembla que hi ha poc futur en els esquemes tradicionals d’emprar la cultura com qui passa un sant graal. Potser fins i tot la paraula accés encarna ja una tensió entre el que està dins i fora per definició. Com si depengués només d’obrir la porta a un pis ja escrupolosament decorat.

Tira còmica de Tom Gauld a “You’re all just jealous of my jetpack” (Editorial Drawn & Quarterly)

De fet, la cultura com a eina que garanteix la carta de ciutadania és un fenomen present a totes les edats, dibuixant històries civilitzatòries amb poc marge a la digressió i un cert cànon que encara fa ressonar allò tan obsolet de l’alta i la baixa cultura. Una rigidesa amb poques perspectives d’èxit en l’explosió digital, les interseccionalitats i les noves lectures de la Història: feministes, postcolonials, estètiques, socialment diverses… Mai havia existit una consciència tan desenvolupada de navegar en identitats tan híbrides i poroses. Efectivament, els joves no només són joves, i que no s’apropin als nostres productes i serveis no només és una qüestió de preu.
“Musicalment em podria arribar a interessar, però sento que no és la meva festa”. Aquesta és la resposta d’una estudiant de l’ESMUC a la pregunta “perquè els estudiants de música no van als concerts de clàssica”. La idea d’habitar la cultura té un sentit molt literal. Així ho entenen a casa nostra iniciatives com el Liceu Under 35 o un dels grans pioners en proveir als joves els seus propis espais: el programa Late at Tate on el museu londinenc obre les seves portes a sessions golfes amb activitats ja específiques, lectures determinades de la seva col·lecció, i tota una ambientació diferent per a propiciar un punt de trobada. De la mateixa manera que nois i noies eviten Facebook per fugir de les mirades dels seus pares i es refugien, ja ni tan sols a Instagram, sinó en xarxes de vídeos com TikTok… per què no havia de passar el mateix en el món tangible?

Altres bons exemples d’empoderament (volia evitar el terme però no he pogut retenir-lo més paràgrafs) són els casos dels youth boards, com el ja citat de la Royal Shakespeare Company per guiar sota la mirada específica d’un grup social d’edat estratègic. O bé, la producció de continguts ad hoc. Ja siguin activitats i mentoring amb joves artistes de la comunitat com fa la també londinenca Rondhouse, o programes com l’exitós webdrama noruec SKAM: capítols que barregen realitat i ficció amb diferents personatges que mostren tot un ventall ampli de preocupacions reals: de l’assetjament sexual a conflictes racials passant pels trastorns alimentaris. Realitats narrades en primera persona. D’adolescents a adolescents. La seva festa.

Late at Tate. Web de Tate Modern (autor: Daniel Weil)

En aquest punt, que la gestió cultural faci de possibilitadora amb el col·lectiu jove sembla una causa noble. Vet aquí la puixança de la mediació cultural, ja sigui en debats oberts entre personalitats de la cultura amb alumnes de secundària (com proposa el CCCB) o el cultiu de l’art amb un enfocament específic per a aquesta comunitat. Una joventut, no oblidem, diversa i sovint maltractada pel propi món cultural com recull de forma implacable Remedios Zafra en el seu celebrat assaig “El entusiasmo: precariedad y trabajo creativo en la era digital”. Per si el títol no és prou descriptiu: com els sectors creatius han espremut les expectatives de generacions d’estudiants i han fet creure que hi ha feines que ja es paguen amb la il·lusió de formar-ne part. La perversa frontera entre l’oci i el treball. Un entusiasme que es transforma en burocràcia, precarietat, frustració i, al final, en apagada intel·lectual. Una contundent carta d’amor a les classes creatives que va conceptualitzar el gurú Richard Florida el 2010 i de les que, ateses les conseqüències, ja ha començat a retractar-se.

Recapitulant amb un cert to distòpic, la gestió cultural no només ha estat tradicionalment alliçonadora amb els joves, sinó que també els ha menystingut laboralment. Abans que naturalitzin la pulsió de thanatos com va passar a la ponència de Cracòvia, convé explorar algunes línies de treball constructives. Sobretot ara que s’evidencia que estan creant el seu propi món de relats propis (identitats líquides, transversals i virals), d’oficis que acaben en –er (influencer, youtuber, instagramer com a besnéts dels blogger), referents estètics (de les catàrtiques i desacomplexades músiques urbanes als fatalismes gloss de sèries com Euphoria), canals de comunicació (els efímers snapchats), argot (el crush que fa ghosting nivell llegendari de la Rosalía) i enemics: nosaltres. Els qui hem posat la Generació Z a la cua. Aquella que té com a referents a artistes amb les ungles llargues i ultradecorades amb joieria per recordar als adults que aquelles mans no seran mà d’obra barata. La iconografia dels penjolls d’or i els cotxes descapotables dels ghettos gangsta a casa nostra.

Bad Gyal. Foto: EFE/Universal Music.

Com reconciliar cultura i joventut? En el fons, com s’ha fet tradicionalment: donant-los les claus del cotxe. Però també, com s’ha insinuat ja una mica més a dalt, compartint el viatge en igualtat de condicions, admetent que la influència és mútua. Qui millor que el col·lectiu jove per aprendre a modificar inèrcies? I si els i les joves no només fossin presents a les platees sinó entre bambolines? En temps de diversitats i paritats en els escenaris més naturals de la vida quotidiana, la cultura té una enorme oportunitat integrant aquest col·lectiu en la seva pròpia sala de màquines. En el cor del seu relat i fornejant el talent del futur. No només com a públic, sinó com a futurs professionals de la gestió cultural. Recolzats… però lliures.

“A través de les activitats que desenvolupen al museu —dur a terme visites guiades a d’altres grups d’adolescents, planificar esdeveniments, comissariar una exposició o publicar un fanzine, entre d’altres— els joves guanyen experiència en resoldre problemes, treballar per objectius, motivar els altres companys, articular conceptes complexos i abstractes, activar el pensament crític i creatiu, i participar en recerques sobre el món que els envolta. També adquireixen aprenentatges transversals, com saber planificar un acte o parlar en públic, així com tècniques artístiques i pedagògiques”.

Aquests són alguns dels beneficis que apunta Anna Fabra Raduà en el seu recent article “Adolescents al museu, la baula perduda?” Una reflexió extensible a altres equipaments i disciplines. N’hi ha d’altres factors a tenir presents, també considerats en aquest text: la contaminació positiva per part dels joves entrant en contacte amb professionals i artistes. Un fèrtil camí de futur, que mereix un article a part, sobre com des de la creació i la joventut poden revolucionar-se els Recursos Humans d’una organització cultural: assumpció del risc, mirada innovadora, vinculació d’una identitat en construcció amb un ofici, veus i mirades específiques sobre els productes i serveis culturals, etc.

No deixa de ser sorprenent que els beneficis cultivats per treballar a prop d’artistes siguin extraordinàriament similars als de treballar amb joves. És aquest un dels futurs de la gestió cultural? Un apropament intergeneracional, humanista, dúctil i resilient dins del propi core business? Una mà estesa a deixar-se maniobrar activament pels públics? És òbviament una pregunta retòrica, perquè la cultura que no et fas, te la fan. I aquell qui va rememorar el memento mori a Cracòvia no sembla gaire disposat a que li continuïn donant l’ou de pasqua embolicat en cel·lofana.

 

*

Darío Fernández Faucón, és Director de Públics al Palau de la Música Catalana