Els darrers anys, coincidint amb el desplegament del procés, ha anat ressorgint, de forma tímida, la idea d’una zona metropolitana amb major poder de decisió i capacitat de gestió que pugui donar respostes eficients a les necessitats dels seus ciutadans. És interessant recalcar la coincidència temporal entre el ressorgiment de la visió metropolitana i la reobertura del debat nacional en una espècie de revival 2.0 de les velles idees tensores de Pujol i Maragall.

Malgrat tot, la realitat demogràfica i social contemporània és ben diferent de la dels anys 80 i 90 i, si la conurbació de Barcelona era vista per Pujol i Maragall com un camp de batalla polític clau per tal de dirimir quin camí hauria de seguir la nova Catalunya autonomista i per palesar quin dels dos partits polítics – CIU o PSC – ostentava més poder, actualment, la regió metropolitana de Barcelona, el sisè aglomerat urbà de la Unió Europea, el més important i extens de la Mediterrània, batalla per emfatitzar les seves capacitats d’atracció i fer valer la seva posició dins del gran escenari del món.

Barcelona, ens agradi o no, ja no es deu només als seus habitants; Barcelona ha esdevingut una ciutat mundial i un dels seus reptes actuals és saber conjuminar les necessitats dels seus ciutadans locals amb la dels seus ciutadans globals. La vessant global de la ciutat ha propiciat l’aparició de fenòmens diversos – com la gentrificació, la precarietat laboral, l’escassetat del sòl o l’esclat turístic – amb efectes immediats més enllà del seu límit municipal. Per això, avui en dia ja no es discuteix la idoneïtat d’un ens amb personalitat jurídica pròpia i autonomia d’acció com l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB): quan les decisions que es prenen des de l’alcaldia de Barcelona poden afectar la població i l’economia dels municipis veïns, potser cal pensar en un sistema en el qual la població d’aquests municipis també pugui dir-hi la seva.

Àmbits com la planificació territorial, l’urbanisme, el transport i la mobilitat, la gestió de residus i l’abastament d’aigües, la protecció del medi ambient, el desenvolupament d’infraestructures i la promoció econòmica o social, fa temps que estan sota l’òrbita de la gestió metropolitana i, com més ha anat, més s’hi ha aprofundit. Sobretot, a partir del 2010, quan amb la creació de l’AMB es recuperà aquella vella idea de la Corporació Metropolitana de Barcelona que Pujol va disgregar en tres Entitats Metropolitanes diferents el 1987. No es tracta només d’unificar criteris d’acció sinó també d’optimitzar recursos i oferir serveis al major nombre de ciutadans possible i de la forma més eficient possible. No es tracta, o no s’hauria de tractar ja, d’una competició de poders polítics sinó d’una racionalització de les polítiques que, al cap i a la fi, acabaran afectant per igual a tota la població urbana.

Tot i amb això, dins del debat barceloní, els darrers tres o quatre anys, ha anat agafant pes un enfocament tradicionalment aliè al debat clàssic sobre les zones metropolitanes: l’enfocament cultural. Si l’AMB va ser creada per millorar la qualitat, l’eficiència i l’eficàcia dels serveis públics prestats per les administracions que actuen en el territori metropolità, tot perseguint una major aproximació de l’administració a les necessitats dels ciutadans, per què els serveis culturals n’haurien de quedar exclosos? L’AMB no hauria de vetllar també per a millorar-ne la seva qualitat, eficiència i eficàcia? Si creiem en la concepció contemporània de cultura com a dret fonamental dels ciutadans, una entitat com l’AMB no hauria de vetllar pel correcte accés a aquest dret entre les administracions que la integren?

Què caldria per poder bastir polítiques culturals d’abast metropolità? El proppassat novembre es va intentar respondre a aquesta qüestió en una jornada de debat celebrada al CitiLab de Cornellà. S’hi van exposar cinc grans objectius que haurien de guiar la política cultural metropolitana: definir unes polítiques conjuntes de públics i audiències; crear eines de comunicació i difusió cultural metropolitanes; aplicar polítiques econòmiques d’ajuts i subvencions culturals d’abast metropolità; crear un observatori que permeti extreure dades sobre el consum i el retorn social de la cultura metropolitana i assolir una gestió horitzontal de les polítiques culturals seguint un model de cooperació i codisseny efectiu entre les administracions públiques i les entitats ciutadanes.

Aquests lloables i benintencionats objectius serien força desitjables de complir en la nova gestió cultural metropolitana, però, malauradament, molts d’ells ni tan sols s’han assolit a nivell municipal o autonòmic. Com es pot pretendre que l’AMB acompleixi objectius que ni tan sols s’han aconseguit amb els organismes ja existents?

Que m’expliquin quants municipis de l’àrea metropolitana han desenvolupat una política de comunicació cultural pròpia i funcional. Si moltes ciutats manquen d’una agenda cultural pròpia, com pretenen crear una agenda cultural conjunta d’abast metropolità?

Que m’indiquin quin és el gran observatori cultural de Catalunya. El CoNCA? Després de l’esporgada de competències que va patir arran de la crisi econòmica, no sembla la institució més adient per desenvolupar un detallat monitoratge del consum cultural del país: pot un observatori de referència limitar-se només a un informe anual? Per altra banda, tenim el CERC de la Diputació de Barcelona, amb treballs força més extensos i profunds, però també fragmentaris a causa de les limitacions imposades pel seu propi àmbit d’acció. Així doncs, si ens manca un observatori cultural de referència, podem aspirar a generar-ne un de nou d’àmbit metropolità? Sota quin model es crearia? Amb qui interactuaria? Seria lícit tenir un observatori metropolità quan a la resta del país hi manca aquesta figura?

Pel que fa a les polítiques de gestió horitzontal, les administracions municipals fa anys que hi breguen, no només des del sector cultural, sinó també en d’altres; malauradament, no hi ha un model clar a seguir i, en molts casos, els avenços en aquesta direcció han estat a base de prova i error. Dins de l’àmbit municipal, aquesta metodologia pot ser vàlida, però a nivell supramunicipal, la prova i error suposa un dispendi de recursos humans i econòmics, sovint irreversible, que més valdria evitar.

Sigui com sigui, entre els objectius exposats al CitiLab hi ha una greu mancança, segons la meva opinió. No hi ha cap proposta dirigida als creadors més enllà de la d’ajuts i subvencions. Els gestors polítics tenen una fixació malaltissa envers els usuaris, envers els resultats. Plantegen estudis de públics i monitoratges de resultats, eines de comunicació i difusió, polítiques de participació i representativitat ciutadanes: l’usuari com a centre de tot. La cultura és bidireccional i cal cuidar ambdues parts de l’equació si es vol tenir una política cultural forta i equilibrada. En cas contrari, estem abocats a repetir els errors actuals en què el sistema cultural del país se sustenta gràcies a la precarietat dels seus impulsors. Ens congratulem dels èxits dels nostres creadors i de la imatge internacional que projectem gràcies a ells, fomentem festivals i aparadors mediàtics, però ens preocupem molt poc per les condicions materials sota les quals s’han gestat les seves obres. Precarietat i entusiasme a canvi d’èxits i exhibició.
És cert que la digitalització imperant ha propiciat un canvi de paradigma: els usuaris han deixat de ser receptors passius de continguts per esdevenir alhora creadors i receptors. Les noves tecnologies ens catapulten cap a un model que trastoca totes les concepcions clàssiques de les indústries culturals. Però malgrat tot, qualsevol política cultural seriosa ha de tenir en compte el paper dels creadors. Podem plantejar una gestió cultural metropolitana digna centrant-nos només en els receptors? Més enllà dels públics o usuaris, jo crec que s’ha de pensar, i molt, en els creadors metropolitans. Fet i fet, malgrat que el receptor és important, sense emissor no hi ha missatge.

Així doncs, iniciatives com la Quinzena Metropolitana de Dansa, presentada al CitiLab com la primera experiència d’èxit de la gestió cultural metropolitana, són interessants, però també perilloses si no es fa cas de les crítiques rebudes. El model de festival puntual potser no és la millor opció, és només un pal·liatiu temporal que no ajuda a atacar els problemes reals que viu el sector: precarietat, manca de recursos i d’espais en condicions, inexistència de circuits d’exhibició estables, burocràcia administrativa ineficient, nul·la planificació de manteniment, etc. Si apostéssim per una autèntica col·laboració permanent a nivell metropolità, més enllà dels festivals puntuals, seria una veritable revolució que, potser, ajudaria a solucionar algunes de les deficiències endèmiques que presenta el sector cultural.

Som capaços d’imaginar una xarxa de Fàbriques de Creació d’àmbit metropolità? O una xarxa d’exhibició i difusió integrada pels teatres municipals metropolitans? Una sola ciutat de l’àrea metropolitana mai no podrà competir amb la potencialitat centralitzadora de Barcelona, i els seus creadors sovint es veuran forçats a recórrer a la capital, i als seus recursos, per tirar endavant els seus projectes; sobresaturant, al seu torn, l’oferta d’espais i recursos de la ciutat comtal. Això ja passa amb les ajudes i subvencions. Afortunadament, l’ICUB presenta una àmplia oferta dins d’aquest camp, però és imprescindible que el sol·licitant resideixi o estigui registrat a Barcelona ciutat; impedint així que creadors d’altres ciutats interessats en aquestes ajudes puguin desenvolupar els seus projectes en el seu àmbit local; això empobreix culturalment els municipis de les corones de Barcelona i, al seu torn, satura de projectes la capital que no pot absorbir ni donar resposta a tota l’oferta que rep. Una finestra metropolitana única per demanar ajuts seria un gran avenç en aquest sentit.

Quelcom semblant passa amb els espais. Molts municipis de l’AMB tenen magnífics edificis en desús, molts d’ells herència del seu passat industrial, que degudament rehabilitats i equipats podrien esdevenir grans pols d’atracció i creació culturals. El problema és que molts municipis manquen de recursos propis per emprendre tot sols la reforma d’aquests equipaments. Però si hi hagués un programa conjunt de rehabilitacions encapçalat per l’AMB i, després, aquests equipaments també fossin gestionats per la mateixa AMB, mica en mica, es podria dotar d’una xarxa d’espais de creació tan potents o més que els de la capital. Remarco un tema important dins d’aquesta proposta: cal pensar sempre en la gestió posterior d’aquests equipaments, hauríem d’eradicar la política del totxo en l’àmbit cultural. No més partides pressupostàries dirigides a adquirir, rehabilitar o crear nous equipaments si posteriorment no es pot garantir la seva viabilitat econòmica amb una continuïtat pressupostària sostinguda en el temps que els cobreixi i n’asseguri la seva pervivència. Potser no cal crear espais nous sinó, simplement, dotar millor els espais existents i vetllar per un millor manteniment i gestió d’espais com els ateneus, les cooperatives o els teatres associatius que ja esquitxen tot el territori metropolità.

Com és possible que ciutats com Granollers o Mataró tinguin ofertes i propostes culturals més consolidades i variades que ciutats com Badalona, Santa Coloma o l’Hospitalet? Amb menys població i, segurament menys pressupost, la capital del Maresme o la del Vallès Oriental són capaces d’articular una vida cultural més rica que la de la segona o la tercera ciutat més poblada de l’AMB. Servidor ha assistit a preestrenes del Festival Grec a Mataró, un mes abans de l’inici del festival, de forma completament gratuïta, en contraprestació d’unes residències artístiques ofertes pel consistori mataroní. Com és possible que ciutats com Badalona, amb tres teatres municipals, siguin incapaces d’oferir quelcom semblant? Com s’entén que a Mataró o fins i tot a Cabrianes (Sallent, el Bages) s’ofereixin residències artístiques que et permeten assajar a cor què vols en un equipament municipal del qual en tens la clau per accedir-hi sempre que vulguis i sigui impossible trobar quelcom similar en tota l’AMB?
L’AMB podria, fàcilment, capitanejar moltes d’aquestes propostes si s’ho proposés. Fet i fet, segons el darrer informe anual del CoNCA, el pes de la inversió pública en cultura a Catalunya recau bàsicament sobre les administracions municipals. El 2017, el 60% de la inversió pública en cultura procedia dels ajuntaments catalans. De totes les administracions, els ajuntaments són els que aporten més i els que dediquen major part dels seus pressupostos a la cultura. Així doncs, no és forassenyat assenyalar que una gestió coordinada d’aquests recursos optimitzaria la seva eficàcia evitant repeticions de despeses o obtenint preus més competitius. Per exemple, si l’AMB fos capaç de contractar espectacles per a un circuit metropolità d’exhibició, posem pel cas 10 representacions per a 8 municipis diferents, els creadors no haurien d’anar negociant cada contractació una a una, amb el conseqüent estalvi de temps i recursos, i les administracions segurament obtindrien un millor preu de contractació.

En contra del que es va plantejar al debat del CitiLab, potser no cal moure els públics, sinó als creadors. No es tracta que els usuaris de Sant Cugat viatgin a Badalona o els de Santa Coloma arribin fins a Gavà, sinó d’oferir les mateixes possibilitats culturals a tots aquests ciutadans siguin d’on siguin. De fet, en esdeveniments puntuals – com els festivals – els ciutadans ja es desplacen a on convingui; aquí es tracta de gestionar el dia a dia cultural, l’oferta continuada, aquelles propostes quotidianes que cimenten el nostre sector cultural, que l’enforteixen i li donen projecció. Es tracta de facilitar la mobilitat de les obres i dels creadors pel territori. I això val tant per a l’Àrea metropolitana com per a la resta de Catalunya.

Totes les reflexions abocades en aquest escrit no busquen enfrontar la conurbació de Barcelona amb la resta del país, no es tracta d’enfortir l’oferta cultural metropolitana a costa de reduir recursos i disminuir l’oferta de la resta de Catalunya. Sinó que l’essencial seria sumar a l’oferta ja existent aquesta nova aposta metropolitana. En el fons, l’ideal seria el model d’inversió i gestió “1-3-5-7” que contempla les inversions catalanes seguint el següent esquema poblacional: 1 milió d’habitants de la ciutat de Barcelona, 3 milions de l’Àrea Metropolitana, 5 milions de la Regió Metropolitana (Barcelonès, Baix Llobregat, Maresme i els dos Vallesos) i 7 milions de tot Catalunya. És evident que si la Regió Metropolitana concentra la major part dels habitants de Catalunya i genera la major part del PIB, les inversions haurien d’anar en consonància amb aquest pes. Cal optimitzar la gestió i vetllar perquè la inversió no quedi reclosa dins els límits municipals de Barcelona sinó que s’escampi per tota aquesta regió amb un bast potencial social, econòmic, cultural i industrial. Només així, amb el suport de la seva Regió Meropolitana, Barcelona podrà seguir competint a nivell mundial.

 

*

Jaume Forés Juliana es actor y realizador de audiovisuales y espectáculos