* Del ciclo : CONSTRUCCIÓN Y CANSANCIO EN LA BARCELONA CULTURAL
Visc la cultura com un fet cabdal de la meva existència íntima, personal i intransferible i dóna la casualitat que sóc de Barcelona i és per aquest motiu que m’arrisco a fer una crítica, que no és el mateix que criticar, sobre el moment cultural que està vivint la nostra ciutat.
Ja fa anys que el mal anomenat progrés i l’excusa d’una modernitat banal ha convertit Barcelona en una ciutat producte on el comerç i les inversions econòmiques especulatives a favor d’una venda destinada especialment al turisme han donat lloc a una Barcelona sense ànima. Només cal recordar els eslògans més exitosos “la millor botiga del món”, “Barcelona posa’t guapa”, “Barcelona és bona si la bossa sona”. Aquesta obsessió malaltissa ens ha portat a confondre l’oci amb la cultura i en una societat mandrosa i poc generosa. També és preocupant l’aposta que fem des de fa anys de l’estètica per damunt de la investigació. I, aquest fet ens ha portat, irreversiblement, a un entreteniment frívol sense cap discurs cultural. Tenim com a exemple el comissionat de l’exposició de Xavier Miserachs al MACBA que està més a prop del Tibidabo que d’un centre d’art contemporani.
El posicionament i el control que exerceixen les institucions polítiques del país i/o de la ciutat ens han portat a la impossibilitat del fet cultural com a expressió de la llibertat cultural. Tenim com a exemple la renúncia per part de la Generalitat de crear un CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts) sense pressions polítiques i lluny d’aconseguir un mandat per part de la societat civil.
Seria esperançador un 15-M cultural per allunyar-nos de les institucions i així castigar l’especulació estètica i l’engany discursiu i no privar-nos de la investigació i la formació de noves alternatives. Hem d’embrutar la ciutat i omplir-la de discursos punyents i empipadors, hem de caminar cap a la revolta cultural.
He estat uns dies a París i, entre altres exposicions, he vist A handful of dust, una proposta magnífica comissariada per David Campany, i a Omer Fast, comissariada per Marina Vinyes. Curiosament, dos catalans que han fugit a París. Les preguntes que em faig són: perquè són a París i no a Barcelona? A París hi ha cues per a visitar-les i a Barcelona hi anirien deu persones, com a molt, crec que el receptor cultural s’ha adormit, viu un cert nihilisme i prefereix navegar per les xarxes socials.
Jo diria, com a conclusió final, que la cultura barcelonina és com l’arròs blanc, és comestible però no té gust, evidentment hi ha un problema d’ingredients.
*
Claret Serrahima es diseñador.
