* Del ciclo : CONSTRUCCIÓN Y CANSANCIO EN LA BARCELONA CULTURAL

La Barcelona cultural ha de decidir moltes coses. Però n’hi ha dues que són, em sembla, prioritàries en el camp de les arts: primer, qui té el protagonisme en la creació i, segon, quins són els destinataris d’aquestes creacions. Advoco per acabar amb les ingerències dels intrusos. Qui ha de decidir aquestes coses? La gent de la cultura: creadors, curadors, pensadors, crítics, museòlegs, galeristes, teòrics, docents… i els usuaris, sempre que tinguin alguna cosa a dir. Per què en d’altres camps socials sempre decideixen pel ciutadà (sanitat, energia, etc.) i en el de la cultura tothom té dret, no només a opinar, sinó a fer i desfer? El protagonisme dels gestors (els polítics i els gerencials) s’ha evidenciat excessiu i cal replantejar-lo amb urgència. La gestió sempre ha d’estar al servei de la creació, de baix a dalt, mai al revés.

No contemplo el cansament en cap dels registres dels que parlo. Qui es cansa amb l’art que faci esport o que miri la televisió comercial, aquella que mai no parla d’un cert tipus de cultura crítica ni, encara menys, deixa que s’expressi. Tot és a punt per canviar-ho tot, sempre és així, però ara es donen unes condicions polítiques i socials òptimes per a construir de nou una xarxa interactiva en què creadors i usuaris de la cultura puguin establir noves i munífiques relacions.

Per no quedar-me en la hipòtesi teòrica, m’atreveixo a indicar alguns apunts sobre coses que es poden fer o pensar en fer. Ho faig sense interrupció: acabar amb la mirada plàcida cap al passat, sempre mal·leable; actuar sota la màxima que l’art d’avui és el patrimoni del futur; exercitar el debat sobre la cultura més incòmoda, no escondir-la; acabar la visió nobiliària i entretinguda de la creació; que tots els centres públics siguin dirigits sota projectes escollits per mitjà de concursos de debò independents; que s’estableixin protocols per saber fins a quin límit el turisme, els al·lòctons, malbaraten el consum cultural dels autòctons i, donat el cas, impedir-ho; que no es tornin a obrir museus que ningú (excepte la gestoria) no demanava; que les facultats de lletres de les universitats públiques surtin fora de les aules i que el món cultural aculli els seus alumnes i els seus professors…

*

Joan M. Minguet. Professor del departament d’Art i Musicologia de la UAB, president de l’Associació Catalana de Crítics d’Art. Els seus dos últims llibres: “Pensacions” (poesia) i “Contra la cooltura. Art i política a Catalunya” (assaig).