(Lee aquí la primera parte del artículo)

*

Valor cultural afegit i empatia territorial
El districte potencia aquelles iniciatives culturals d’alt valor cultural afegit, que aportin coneixement, esperit crític, mirada de futur i, també, empatia amb el territori. Aquest darrer principi el municipi el té molt clar: el projecte del Districcte Cultural (DC) o compta amb la ciutat o no serà. No hi ha iniciativa que no s’enllaci amb algun element de proximitat: un mercat, una associació, un artista local o una agrupació de veïns. Aquesta actitud es va fer palesa, a tall d’exemple, a l’exposició Silver Songs. La música d’Andy Warhol, en el marc de la qual hi van participar associacions de ma-lalts d’alzheimer i càncer, així com alumnes d’escoles de formació elemental i superior de la ciutat. Un altre cas és el del Cirque du Soleil: a les facilitats que se’ls hi ha donat per a la seva implantació al DC se li va demanar, com a contrapartida, d’impartir tallers de formació per als joves de la ciutat.

Aquest principi dual de qualitat-territori és fruit de la reacció contra l’ideari del districte creatiu hegemònic, aquell que aposta unívocament per la implementació de grans projectes culturals de gran abast mediàtic. Són ben notòries avui les contradiccions del model 22@: un projecte basat en l’atracció d’alta cultura creativa o tecnològica que acaba expulsant o eclipsant el teixit cultural de base. Construir un districte cultural sense comptar amb la circumstància on s’assenta, representa, paradoxalment, la seva mort, en la mateixa mesura que ho és també l’aposta proteccionista pel talent local sense l’atracció de cultura qualificada. Un districte cultural oxigenat és aquell que és capaç d’acollir coneixement, abans d’imposar-lo, i de transferir-lo, abans d’especular-ne. Construir la cultura significa rebre alta cultura, és clar, però, sobretot, ser capaç d’esponjar-la al llarg i a través de la comunitat que l’envolta.

Reptes, prevencions, horitzons
Amb la consolidació del projecte, el DC encara dos grans reptes estructurals, a escala micro i macro, respectivament. El micro té a veure amb una aposta radical de transmissió cultural a la ciutadania. S’ha aconseguit interpel·lar al creador local, però no suficient el veí de peu. Per a satisfer aquest objectiu cal actuar en diferents fronts: incrementar l’aposta per mediadors culturals i enriquir la xarxa de comunicació. També fer una aposta més ambiciosa pels equipaments culturals de la ciutat, en estructura, oferta i finançament (posant especial èmfasi al far de la Tecla Sala i als centres culturals de barri). Com advertia Ramoneda, cal no defallir en l’aposta incondicional i continuada per la qualitat: de les activitats i projectes, dels artistes i curadors, dels mediadors i directors.

A nivell micro s’ha de seguir implementant mecanismes per evitar els efectes de la gentrificació, l’autèntic taló d’Aquil·les dels districte culturals. Fins ara el consistori l’ha combatut des de diferents accions: apostant pel reciclatge del patrimoni industrial, enlloc de la construcció d’equipaments culturals de nova planta —l’anomenat efecte Guggenheim—; estimulant la instal·lació dels agents en sòl industrial sense habitants, o fomentant la sensibilitat de la cultura de base per davant de les grans multinacionals.

Des del punt de vista macro, quin ha de ser el paper del districte en l’acció cultural de la gran Barcelona? Sostenim que si la capital catalana vol jugar el rol de capitalitat global ha de ser capaç d’avançar en vol bimotor, alhora econòmic i cultural. L’Hospitalet, amb el DC, ha posat la llavor per a posicionar-se com a punta de llança de la cultura contemporània metropolitana, al costat d’altres pols propers al Besós (Sant Andreu, Badalona). Però com treballem plegats a gran escala? Per quan una aposta de la Generalitat per un territori cultural metropolità? I l’Ajuntament de Barcelona, serà capaç d’ampliar la mireta més enllà de Nou Barris i Sants? I la nostra ciutat, tindrà l’ambició i iniciativa necessaris per fer el salt que demana el pensar en metropolità?

Del micro al macro, el bon funcionament del districte cutural demana un manteniment del seu engranatge general—governance—i del seus principis motrius. Exigeix tenir fe cega en la cultura i no tèmer el risc, acceptant els imprevistos, errors i fins i tot improperis que comporta la seva posada en pràctica. Implica no caure en la temptació del control o la tutel·la: la cultura fructifica en llibertat. Ens empeny a no tenir pressa pels resultats. A no perdre mai la brúixola de la qualitat ni del territori. Mantenint-se ferm en aquests principis i horitzons, L’Hospitalet serà imparable.

 

*

 

Albert Mercadé es crítico de arte, director artístico de la Fundació-Arranz-Bravo y del Distrito Cultural de L’Hospitalet.