Els qui –amb major o menor encert- ens dediquem des de fa anys a investigar i reflexionar sobre les polítiques culturals tenim la sensació d’estar sempre iniciant els debats. Massa sovint cal recordar els fonaments per dialogar des del mateix nivell de reflexió: costa molt donar alguna cosa per suposada, a partir d’unes premisses des de les quals els acords –o els desacords- estiguin prou clars i puguem seguir avançant en el debat. Aquest fenomen no es dona en altres àmbits, en els quals per entrar en un debat cal haver “fet els deures”, cal haver llegit els clàssics i, només des d’aquest coneixement, s’entra en un diàleg entre iguals. Això no treu que tothom pugui opinar sobre tot, però l’expertesa que dona el coneixement i l’experiència és un valor. També ho hauria de ser en la reflexió sobre les polítiques culturals de manera que no calgués discutir coses òbvies amb qui ha dedicat poc temps i poques lectures a pensar-hi.

Ara bé, que un dels principals problemes de les polítiques culturals sigui un permanent adamisme, no treu que hi hagi tensions clàssiques que mai no s’acabin de resoldre. Pensant en Barcelona, però no només, en destaco dues: la tensió sector-ciutadania i la tensió ciutat-territori.

Les polítiques culturals són captives dels sectors culturals. Massa sovint, els responsables públics de l’administració cultural pensen en lògica de sector, creuen que els destinataris o beneficiaris de la seva acció són els agents culturals (empreses, professionals, entitats culturals…). Fins i tot alguna veu auto considerada progressista ha criticat aquesta dependència tot reclamant-ne una altra encara més reduccionista sota el lema de “la cultura per a qui la treballa”, és a dir, per als seus professionals. Per fer front a un corporativisme res millor que un altre corporativisme.

Per compensar aquesta decantació cap a una política únicament al servei del sector, molts portem anys reivindicant una altra perspectiva: una política cultural al servei de la ciutadania. No n’hi ha prou amb la pretesa inferència lògica –i no demostrada- que el que és bo pel sector és bo per a la ciutadania. Calen polítiques culturals que –combinant processos descendents i ascendents- posin el ciutadà al centre de les seves prioritats.

Ara bé, aquesta reivindicació no s’ha de confondre amb una demonització ni del sector, ni de la indústria cultural. Perquè les polítiques culturals no han de ser només ni principalment polítiques sectorials, però també ho han de ser. Des de l’administració no es pot obviar, menysprear, ni minimitzar el paper dels sectors culturals. Tampoc, només faltaria, s’hi ha d’anar en contra. Que no siguin el principal destinatari final no significa que no siguin imprescindibles polítiques que afavoreixin el seu desenvolupament.

Massa sovint utilitzem “territori” com un concepte que ens permet jerarquitzar projectes culturals. Hi ha propostes de ciutat i propostes de territori –o de districte o de barri. Com si hi hagués ciutat al marge del territori o territori que no fos ciutat. La ciutat va unida a l’excel·lència i el territori a la proximitat, tot partint d’un paradigma que cal superar. I no fer-ho només des del discurs: calen polítiques concretes que trenquin aquesta lògica binària. Per a què això sigui possible no es pot negar una realitat que, de facto, està molt determinada per aquesta doble escala. La tensió no es resol amb l’expressió d’una voluntat que remarqui tant la importància d’un centre cívic com la del Gran Teatre del Liceu. Del que es tracta és fer polítiques transformadores que emfasitzin el compromís de per exemple, els centres cívics amb l’excel·lència i el seu paper com a motor de la cultura a la ciutat, així com –també és un exemple- el del Liceu en el desenvolupament d’una cultura operística –des de la pràctica activa a la receptiva- per al conjunt de la ciutadania de Barcelona.

Per a què això sigui possible cal repensar –com a mínim- tres tipus d’estructures: la dels anomenats equipaments i programes de proximitat, la dels anomenats equipaments i programes de ciutat i, per últim però no menys important, la pròpia estructura municipal de gestió de la cultura.

*
Xavier Fina es director de ICC Consultors y profesor del ESMUC