Interseccions és una editorial-document que té com a objectiu establir interseccions entre observacions
fetes sobre l’art i les seves criatures. Una observació que genera interseccions entre els objectes quotidians
convertits en llenguatge artístic i obra; l’impacte de la realitat en la ficció i el de la ficció en la realitat; l’esforç dels artistes per donar forma a l’estructura d’emocions que es manifesten en la societat; l’apropiació
de l’animalitat per mostrar allò humà; la força de la bretxa, de la fractura, com a espai de construcció de
l’acció en l’art; la naturalesa convertida en artifici per mostrar-ne la bellesa i formular-ne la denúncia; allò
que trans-forma —desig, passió, erotisme, sexualitat, ira, odi, amor— com a llocs de trànsit per ser, ser un
altre o deixar de ser, d’un espectador que no abandona mai la sala d’exposicions.

 

1/
Si observem els testimonis que ens van deixar els homes primitius a la cova de Lascaux, veurem, tal
com adverteix l’escriptor Georges Bataille en el seu assaig Lascaux o el naixement de l’art, que la relació del caçador amb la presa era semblant al joc de la seducció. A través de la saviesa dels iugàguirs,
l’autor observa que «si el ren no agrada al caçador, el caçador no serà capaç de matar-lo».
Des de l’antiguitat, l’ésser humà s’ha expressat amb rodejos per actuar i definir la seva condició humana. El rodeig implica avançar de manera indirecta i, de vegades, ens porta a desviar-nos del camí que
semblava més ràpid; ens adverteix que cal eludir un primer enfrontament per poder estar en disposició de guanyar una contesa. El rodeig és un dels pilars de la nostra cultura.
La Bíblia és el llibre dels rodejos. De manera indirecta, a través de faules i relats, ens permet comprendre la relació de Déu amb la humanitat. Les grans obres literàries, com Guerra i pau de Tolstoi, A la
recerca del temps perdut de Marcel Proust, Ulisses de James Joyce o Cien años de soledad de Gabriel
García Márquez, ens mostren el món i la veritat envoltant les qüestions que finalment emergeixen
amb tota la seva potència. Són obres de caçadors que avancen cap a les seves preses i que, després de
seduir-les, de ballar al seu voltant, insinuen un acostament per allunyar-se’n tot seguit, confondre-les
i atrapar-les.
Fins i tot la literatura anglesa, tan procliu a la claredat i a ser més directa que, per exemple, la francesa,
es construeix a través de rodejos, tant en poesia com en prosa. Així ho demostren Chesterton, Lewis
o Milton, que a Paradís perdut ens mostra els rodejos que va haver de fer el diable per seduir Adam i
Eva.

 

2/
Els alemanys, per designar l’esperit d’una època, el seu gest i la seva tonalitat, el primer esclat d’un
nou temps que comença, utilitzen el terme Zeitgeist. El terme designa el naixement d’un nou temps
que, després d’un esclat artístic, intel·lectual, polític o social, il·luminarà noves potencialitats que
arrossegaran l’anterior cap a la seva desaparició. Les potencialitats són la veritable essència d’una
època i es mostren en forma d’idees, conceptes i corrents intel·lectuals que seran dominants durant
un cert període de temps.
Posem alguns exemples que permeten observar, passats uns anys, com s’il·lumina el caràcter d’una
època: als anys seixanta, els joves es van allunyar dels convencionalismes per canviar la seva relació
amb la realitat i, amb això, la van modificar. A finals dels vuitanta, el món va veure com s’enderrocava
el mur de Berlín, donant per acabat el comunisme i iniciant la consolidació definitiva de les democràcies liberals. I als noranta es va iniciar l’era de la globalització, impulsada per la digitalització, que va fer
evolucionar les grans empreses culturals, obligant-les a establir dinàmiques de convergència cultural
i econòmica, com va ser el cas de Bertelsmann en adquirir la prestigiosa editorial nord-americana
Random House.

El canvi, tant generacional com polític i tecnològic, va modificar els comportaments de la societat. Si
el segle XIX va ser el segle de l’acer, del carbó, del tèxtil, de la segona revolució industrial i de l’ideal
del romanticisme, i el segle XX va estar marcat per la barbàrie de la guerra i les ideologies totalitàries, caldria preguntar-se: què caracteritza i quin gest defineix l’inici del segle XXI? M’atreveixo a
afirmar que el principal tret que avui mou el món ja no és la lluita pels recursos materials, sinó les
idees.

3/
Una excel·lent exposició sobre l’obra d’André du Colombier en el Museu Tàpies, que envolta i revela
els seus mecanismes de creació, ens permet posar el focus en la importància dels objectes a l’art
contemporani. Si en el passat els objectes pintats eren usats com a complements per emfatitzar o
completar el tema principal d’una obra, o permetien mostrar les vanitats humanes a través de natures
mortes, ara són objectes reals que els artistes col·loquen en un espai físic amb el propòsit de criticar,
denunciar, testimoniar, descobrir o fantasiejar. L’objecte —una capsa de llumins, un cendrer, un mirall,
una màscara, un pintallavis, una pilota, una roda o un manillar— serveix per establir un llenguatge que
sorgeix d’infinites permutacions i que confereix a l’objecte un estatus semblant al de la paraula escrita
o el fonema. Es considera l’obra Roda de bicicleta de Marcel Duchamp com el seu primer ready-made:
un tamboret blanc on va inserir una roda de bicicleta. Amb aquest gest sorprenent, l’artista declara
com a obra d’art un objecte quotidià. La peça datada en 1913 continua captant l’atenció de l’espectador mostrant una bellesa basada, no en la tècnica de l’artista, sinó en la capacitat combinatòria per
evidenciar una veritat a través del joc: qualsevol objecte tocat per l’home pot adquirir vida pròpia,
més enllà de la seva matèria, com un déu que insufla vida en un cos inert.

 

Si seguim el rastre dels objectes en l’art, és obligat detenir-se en l’artista africà Georges Adéagbo; com
André du Colombier planteja una coreografia —un acoblament— d’objectes, textos, imatges i espai.
Stephan Köhler ens descobreix com treballa a Benín: “Cada matí Adéagbo compon al jardí del seu
estudi una instal·lació amb estatuetes comprades en mercats ambulants, objectes portats d’un viatge
recent, peces d’avió recollides en una platja o llibres de segona mà. S’asseu sovint a escriure i reintegra objectes trobats sense dubtar-ho, amb un pla precís de disposició espacial. L’endemà, desmunta
el que va crear i guarda tots els elements en piles, no classificats ni coordinats, perquè la disposició
horitzontal es converteixi en verticalitat”. Tots dos artistes convergeixen en el propòsit d’atrapar la
poètica dels objectes, de deixar-se interpel·lar per ells, d’apropiar-se de la seva materialitat i dotar-los
d’una vida nova que es revela en la mirada de l’espectador. Adéagbo utilitza els objectes per establir
una forma d’arqueologia, de fecundació d’una honestedat a punt de desaparèixer, en xarxes i juxtaposicions que mai descansen. En una altra direcció, André du Colombier posa l’accent en la crítica, la
ironia i el joc.

 

4/
L’encarregat d’una floristeria comenta a un company que estan rodant una pel·lícula sobre els atemptats terroristes perpetrats pel Daesh a Barcelona el 2017. En l’atemptat es va produir un atropellament massiu amb una furgoneta que va recórrer prop de 530 metres per la zona central del passeig
fins al mosaic de Joan Miró, en el qual van morir tretze persones i va haver-hi un centenar de ferits.
La indiferència dels transeünts davant la gravació de la seqüència contrastava amb la contundència
del que va succeir a les 16.35 hores i deixava en l’aire, sense sentit, el rodatge que recreava el tràgic
moment. Una vegada més, al meu cap la realitat —els fets que es van produir— va ser substituïda pel
cos sense vida d’Aldo Moro, assassinat per les Brigades Roges i relatat per Leonardo Sciascia en el seu
assaig El caso Moro. La llum que ve a la meva ment és freda i elegíaca, com la que transmet Sciascia
de la ciutat de Roma el maig del 1976, que desplaça la llum sufocant del mes d’octubre a Barcelona

—quan es rodava la pel·lícula—, la llum explosiva d’agost —quan es va produir l’atemptat— i la llum
de Comporta, on em trobava estiuejant. D’aquesta manera, la realitat, el rodatge, el succés, l’atemptat
i la meva ment, tots connectats a una memòria de ficció, dominaven tot el paisatge de la Rambla. Veia
els atemptats a través del filtre de la ficció, com la prolongació d’un cabal d’imatges no viscudes sinó
distorsionades per la imaginació cinematogràfica.

 

5/
Ens trobem immersos a l’etapa de la metamodernitat representada per aquelles obres que capturen
l’estat de canvi constant que encarna l’oscil·lació entre esperança i dubte, ironia i sinceritat, racionalitat i emoció. La metamodernitat està caracteritzada per la fluctuació entre l’entusiasme i la continuïtat
històrica de la modernitat i l’escepticisme i el relativisme històric del postmodern; aquesta nova realitat impacta en els actors que interpreten els personatges de les obres teatrals, tant clàssiques com
actuals. Parlem d’obres com The Encounter dirigida i interpretada per Simon McBurney basada en
la història real de Loren McInyre, un fotògraf del National Geographic que en 1969 es va perdre a la
selva de l’Amazones i va ser segrestat o absorbit culturalment i espiritualment per la tribu Majoruna.
La història és una combinació entre innovació tecnològica i documentalisme poètic. L’actor o actriu
assolit pel contemporani ens porta a advertir, en veure la manera com se’n surt a l’escenari, sempre
obert a l’inesperat, que ja ha entrat en el mateix registre de llenguatge que es pot contemplar en els
centres d’art contemporani.

 

6/
El mico fora de la jungla és transformat en humà, en metàfora. En convertir-lo en imatge del que és
humà ens adonem fins a quin punt els necessitem per reconèixer-nos bons, que estem disposats a
canviar, com queda palès a Espanya amb l’impuls per aconseguir una llei de protecció dels grans simis
destacant “que disposen de capacitats cognitives com l’aprenentatge, la comunicació o el raonament
complex que els acosten a les dels éssers humans”. L’alter ego de Robbie Williams és un ximpanzé perquè el músic ja no es pot veure a si mateix representat com un ésser humà, ni tan sols per ell mateix,
perquè se sent vulnerable davant la mirada dels altres, perquè se sent lliure sent un ximpanzé que ja
no és un animal, és una imatge virtual generada per computador. En tots els exemples que he exposat,
només en dos d’ells es poden sentir els sons dels micos; a la resta, els micos parlen i reflexionen com
a humans.

 

7/
Una de les obres que permet contemplar la bretxa que s’obre davant nostre és Il cavaliere occidentale
1917 (il cavaliere dello spirito occidentale) de l’època metafísica de Carlo Carrà on veiem un cavaller
amb la seva armadura muntat en un cavall que sembla avançar immòbil en un espai–temps indeterminat. Es tracta d’un maniquí eqüestre enigmàtic que sembla suspès en el silenci. La bretxa que mostra
s’estableix perquè veiem un cavaller que pot avançar o quedar-se estàtic, que pot estar en posició
de persecució o desplaçament, que viu per mostrar l’esperit d’un temps fora del temps i que està
en guerra. Observem a l’home i al cavall abillat amb la seva armadura desplaçant-se en un paisatge
de perspectives desertes, dirigint-se a un combat entre les forces de l’esperit occidental de França,
llançat a dos anys de distància, contra Alemanya, com ho defineix Flavio Fergonzi al seu catàleg sobre
la Collezione Mattioli. La bretxa, fractura, ens arriba perquè ens veiem pujats al cavall maniquí que ha
de córrer a tota velocitat sense moure’s del lloc. El que està més enllà del que és físic i sensible ens
persegueix, en viure una realitat del concret, de certeses, de coneixement d’intel·ligència artificial
marcada pel cinisme i la ironia, busquem tancar la bretxa tornant a preguntar-nos si existeixen coses
més enllà del material, si som lliures o si tot està determinat, si Déu existeix.

 

8/
Gràcies a la visió dels artistes, la composició dels núvols, que són gotes d’aigua líquida o cristalls de
gel suspès en l’aire, es converteix en formes amenaçadores, en pesades estructures que ens aixafen i
planen sobre els nostres espais urbans com a fantasmes que revelen que ja no pertanyen a la natura
sinó a la por humana. Els núvols que realitza l’artista dels Països Baixos Berndnaut Smilde flotant a les
habitacions són reals, ja que els crea mitjançant una reacció química. Són naturaleses efímeres, més
breus que els núvols reals, però que es poden gaudir en llocs insòlits. Són creacions que impacten
perquè, encara que siguem capaços de crear núvols artificialment, no deixem de mirar al cel esperant
que els que són reals portin copioses pluges per acabar amb les sequeres. El col·lectiu estatunidenc
SWAMP proposa que ens aproximem a una maleta misteriosa que, en obrir-se, surt del seu interior
un núvol que s’enlaira creant un moment de sorpresa i perplexitat. Els autors busquen l’activisme per
aturar l’impacte ecològic de les activitats industrials creant instal·lacions que converteixen els núvols
en protagonistes d’una història que anuncia una mena d’acabament de la vida en la Terra.

 

9/
A la Bourse de Commerce-Pinault Collection, el mes d’octubre passat es podia contemplar l’obra de
l’artista Coreana Kimsooja, que porta per títol Bottari, 2017. El bottari és una tela tradicional coreana
utilitzada per embolicar pertinences. En l’exposició podem llegir la descripció següent: “Kimsooja va
realitzar aquest bottari en memòria de Michael O. Kewenig després de la seva mort en 2017, coincidint amb l’exposició personal de l’artista en2017, titulada Geometry of Breath (Geometria de l’alè), a
la seva galeria. Aquest bottari conté objectes personals, com la seva roba, sabates i ulleres, disposats
dins del seu llençol. Kimsooja envolta els seus bottaris en llençols usats o teixits no teixits, com una
manera d’honrar els llocs on naixem, somiem, estimem, patim i morim. És un marc de vida, una pintura de vida en la qual naixem i que deixem enrere”. L’obra de Kimsooja mostra l’alè de l’íntim, el fulgor
sufocat per la vida, la pèrdua que es revela davant dels ulls d’un occidental com un encès al·legat a
favor del que és sensible davant la fúria del nostre temps, que destrueix el sistema nerviós, el desig
de quietud i recolliment. L’obra literària Blanc de l’escriptora coreana Han Kang, guanyadora del premi
Nobel del 2024, té la textura literària d’un bottari que envolta els pensaments i les històries. En el breu
relat o apunt Mocador, llegim: “Una tarda a finals de l’estiu, quan passava davant d’un edifici d’habitatges d’un barri perdut, li van caure sense voler algunes peces a una dona que recollia la roba en un
balcó del segon pis. Molt lentament, l’últim a caure a terra va ser un mocador. Com un ocell amb les
ales gairebé plegades, com una ànima que titubeja buscant un lloc on posar-se”

 

10/
Tres pel·lícules, Anora de Sean Baker, Emilia Pérez de Jacques Audiard i La Substància de Coralie Fargeat, totes elles guanyadores de la majoria dels premis Oscar en l’edició del 2025 , se centren a explorar la frontera, el trànsit, la transformació i el canvi a través dels protagonistes. Podem veure com
en Anora, “Ani” Mikheeva, una jove treballadora sexual de Brooklyn, Nova York, veu la possibilitat de
transitar per deixar enrere el seu model de vida i abraçar-ne un altre en el qual abunden grans sumes
de diners que poden ser la seva eina per a l’alliberament. Emilia Pérez dibuixa la trajectòria d’un narcotraficant poderós que decideix, perquè ho desitja des de nen, canviar de sexe per ser dona i deixar
la seva vida de violència, convertint-se finalment en una màrtir idolatrada pel seu poble en haver-se
dedicat a trobar i donar sepultura als assassinats pels cartells de la droga mexicans. La Substància narra les peripècies d’Elisabeth que decideix prendre una substància que promet crear una versió més
jove, bella i perfecta d’ella que li ha de permetre detenir l’ocàs de la seva carrera i tornar a ser jove i
desitjada. La substància, un cop administrada, provoca la creació d’una Elisabeth rejovenida que neix
com un germen de la mateixa Elisabeth original i conviu amb ella, alternant-se en el temps i l’espai. Les
tres pel·lícules tracten sobre la transformació de la vida dels seus protagonistes, en aquest cas tres dones, gràcies a la ciència, la tecnologia o els diners. Les tres heroïnes tràgiques es veuen arrossegades
al canvi perquè es troben en una fase de la seva vida que cal transformar-se per trobar una sortida.

 

Anora i Emilia ho fan per deixar enrere la seva vida anterior; tanmateix, Elisabeth busca prolongar la
seva en advertir que el seu èxit social està arribant a la seva fi. Els espectadors es veuran submergits en
tres històries que s’inscriuen en l’estructura de sentiment que governa el nostre temps. Els acadèmics
que concedeixen els Òscars han premiat tres pel·lícules que utilitzen el trànsit, el procés de canvi i les
seves conseqüències com a eix de la història, a través d’una estètica entre quirky (excèntrica, estra
–
folària, encantadora, que persegueix establir una sensibilitat alternativa, allunyada de la norma però
sense perdre encant o calidesa) i realista del món que estem transitant.
Les tres pel·lícules defineixen i proclamen que tots estem immersos en un trànsit cap a una nova
forma de vida. Canviar de vida és l’imperatiu que ens plantegen, en la línia del poema El tors arcaic
d’Apol·lo (Archaïscher Tors Apollos) de Rainer Maria Rilke, en fer en la seva última estrofa una crida de
canvi de vida:
No coneixíem el cap inaudit
on els ulls madurs es trobaven.
Mes el seu tors encara crema com un canelobre
en el qual la seva mirada, només encesa,
continua brillant. Si no, la curvatura
del pit no podria enlluernar-te,
ni el seu somriure avançar cap al centre
del baix ventre amb aquesta lleu corba.
Si no brillés així, aquesta pedra estreta
no estaria alçant-se fins al maluc
ni irradiaria com a pell de fera
ni es llançaria des de les espatlles
com una estrella. Doncs aquí no hi ha lloc
que no et vegi. Has de canviar la teva vida.

11/
Sorgeix així un ciutadà espectador-artista que es fusiona amb experiències immersives i regeneratives
d’imatge i so, en què ell mateix es converteix en protagonista. Protagonistes que, mitjançant ulleres de
realitat virtual, accedeixen a nous plànols d’experiència als museus. Els exemples podrien estendre’s
a la manera com avui es perceben les façanes dels edificis, que gràcies al mapping es transformen en
pantalles; a les rutes basades en novel·les històriques; o a la recreació del patrimoni perdut d´esglésies
i espais monumentals.
D’aquesta manera, el ciutadà que treballa en la construcció, el comerç, l’advocacia, la salut o l’esport,
entre altres àmbits professionals, esdevé un treballador cultural a tota hora ja que, consumint aquests
productes, fa una tasca important i decisiva per a les empreses culturals i tecnològiques en relacio
–
nar-se amb els seus continguts. El treballador que busca alliberar-se del temps de treball acaba, para
–
doxalment, lliurant tot el temps per ser explotat per l’oci i l’entreteniment.
Aquest és el nou món en què les persones són productives en consumir, tal com estableix el filòsof
Maurizio Ferraris al seu assaig Documanidad, on proposa la reconceptualització del consum com a
treball; una reconceptualització que arriba fins a l’extrem de convertir l’espectador en treballador
cultural a temps complet.

 

Després de set edicions del Compendium de Hänsel* i Gretel*, anunciem la publicació del vuitè volum del Compendium; Compendium VIII.