Una excel·lent exposició sobre l’obra d’André du Colombier en el Museu Tàpies, que envolta i revela els seus mecanismes de creació, ens permet posar el focus en la importància dels objectes a l’art contemporani. Si en el passat els objectes pintats eren usats com a complements per emfatitzar o completar el tema principal d’una obra, o permetien mostrar les vanitats humanes a través de natures mortes, ara són objectes reals que els artistes col·loquen en un espai físic amb el propòsit de criticar, denunciar, testimoniar, descobrir o fantasiejar. L’objecte —una capsa de llumins, un cendrer, un mirall, una màscara, un pintallavis, una pilota, una roda o un manillar— serveix per establir un llenguatge que sorgeix d’infinites permutacions i que confereix a l’objecte un estatus semblant al de la paraula escrita o el fonema. Es considera l’obra Roda de bicicleta de Marcel Duchamp com el seu primer ready-made: un tamboret blanc on va inserir una roda de bicicleta. Amb aquest gest sorprenent, l’artista declara com a obra d’art un objecte quotidià. La peça datada en 1913 continua captant l’atenció de l’espectador mostrant una bellesa basada, no en la tècnica de l’artista, sinó en la capacitat combinatòria per evidenciar una veritat a través del joc: qualsevol objecte tocat per l’home pot adquirir vida pròpia, més enllà de la seva matèria, com un déu que insufla vida en un cos inert.

André du Colombier, el nom real del qual era André Paliard Iscu, converteix els objectes disposats en un espai o captats per una càmera fotogràfica en subtils crits d’atenció sobre com habitem el món a través d’ells. Joguines, parament de la llar, plats de plàstic o coixins li serveixen per fer sorprenents jocs de paraules/objectes. Adam Szymczyk, en el fulletó de sala sobre l’exposició d’André du Colombier titulat, Un punt de vista líric, destaca la manera com l’artista mostrava la seva obra: “Amb aquests objectes componia unes disposicions temporals i canviants que de vegades presentava en exposicions, però que normalment utilitzava per a escenificar en sessions privades per a un públic convidat d’una o diverses persones, i que tenien lloc en situacions informals i quotidianes que no estan documentades”.

Si seguim el rastre dels objectes en l’art, és obligat detenir-se en l’artista africà Georges Adéagbo; com André du Colombier planteja una coreografia —un acoblament— d’objectes, textos, imatges i espai. Stephan Köhler ens descobreix com treballa a Benín: “Cada matí Adéagbo compon al jardí del seu estudi una instal·lació amb estatuetes comprades en mercats ambulants, objectes portats d’un viatge recent, peces d’avió recollides en una platja o llibres de segona mà. S’asseu sovint a escriure i reintegra objectes trobats sense dubtar-ho, amb un pla precís de disposició espacial. L’endemà, desmunta el que va crear i guarda tots els elements en piles, no classificats ni coordinats, perquè la disposició horitzontal es converteixi en verticalitat”. Tots dos artistes convergeixen en el propòsit d’atrapar la poètica dels objectes, de deixar-se interpel·lar per ells, d’apropiar-se de la seva materialitat i dotar-los d’una vida nova que es revela en la mirada de l’espectador. Adéagbo utilitza els objectes per establir una forma d’arqueologia, de fecundació d’una honestedat a punt de desaparèixer, en xarxes i juxtaposicions que mai descansen. En una altra direcció, André du Colombier posa l’accent en la crítica, la ironia i el joc.

L’evolució del tractament dels objectes que reuneix Adéagbo als seus acoblaments s’orienta cap a la crítica o la reflexió política i cultural. En una de les seves obres veiem una corona que remet al símbol de poder i domini, un llibre de narrativa històrica occidental, una màscara africana i un calder que fa referència a la visió i als sabers africans. La unió de tots aquests objectes obliga l’espectador a deixar-se portar per ells i a descobrir el sentit que l’artista ha pretès donar a l’espai expositiu. A diferència de Marcel Duchamp, que va dotar als objectes de la capacitat de perforar la realitat com a arma per trencar els clixés de l’artista, on l’explicació teòrica de l’obra tenia més valor que l’obra mateixa, André du Colombier exposa objectes que són deutors del joc proposat per Duchamp i s’inclinen cap a una emotivitat sincera i directa. En canvi, Georges Adéagbo, artista d’un Benín alhora real i mític, persegueix dotar d’un valor espiritual a l’objecte i al seu site-specific. Mentre que en l’art occidental els objectes serveixen per establir, amb ironia, un enfonsament, a l’Àfrica continuen tenint el poder d’evocar un ritual contemporani en el qual es mostren les escletxes d’una llum perduda o afeblida: la de l’esperança.

 

Publicat a la revista Política & Prosa.

Els objectes en l’art