Els titulars dels diaris no poden ser més explícits: “Es dispara el nombre de persones dormint al carrer a Barcelona fins a les 1.784, un 33% que fa un any”. La premsa continuava afirmant que paral·lelament, els voluntaris d’Arrels Fundació han recorregut la ciutat per actualitzar el seu particular cens sobre un fenomen que va a l’alça, en part per la precarietat laboral i la crisi de l’habitatge. Són les xifres d’aquesta entitat altruista, que tan bona feina fa, però que no concorden massa amb les que em donen amics que dormen al carrer a Barcelona i altres poblacions de l’àrea metropolitana, que l’eleven fins als deu mil, ho dic en masculí perquè la majoria són homes, que no poden accedir a habitacions o pensions per les raons que tots coneixem lligades a l’especulació urbanística, l’apogeu del turisme i altres malalties del teixit polític i social.

Els últims dos mesos he trobat dos escriptors dormint al carrer. El primer en molt mal estat al barri d’Horta i fent nit per forats del Carmel i la Tatxonera. Em va reconèixer ell quan em vaig acostar per deixar-li unes monedes, Em va explicar les últimes desventures i quan vaig tornar del caixer amb alguns bitllets, em va oferir un dels llibres que guardava al sac de dormir. Des de la infantesa la seva vida no ha estat fàcil i recordo que quan assistia als recitals de poesia que organitzava amb l’Ajuntament de Barcelona i els altres poetes fugien d’ell pel seu aspecte lumpen. Provinent d’una barriada d’ínfima categoria, va tenir la mala sort de perdre els familiars que més se l’estimaven i els seus dos únics refugis varen ser la religió i l’heroïna. Ara ignoro amb quina de les dues està, però no crec que li funcionin gaire. El segon cas és el d’un sud-americà amb currículum brillant, que va emigrar fa més de vint anys a Barcelona disposat a emular els García Márquez, Vargas Llosa, Onetti, Edwards i companyia. Xofer de professió, va fer el taxi durant anys fins que va decidir arriscar-ho tot, com el mateix García Márquez, per acabar una ambiciosa novel·la, que ha intentat acabar amb un telèfon mòbil amb una pantalla incorporada. Després que l’enredessin en un pis compartit, ha passat set mesos al ras, dormint com podia en casetes dels parcs infantils. No cal posar exemples de les dificultats i la violència nocturna perquè ens sortiria una obra dickensiana. També caldria afegir que al seu país era un militant de l’esquerra moderada, cosa que no serveix de gaire perquè l’alcalde Collboni li contesti les cartes.

Diríem que vivim entre dues realitats: gent molt necessitada i dirigents sense escrúpols, com és el cas de l’esmentat, que es dedica a la vella política municipal de Porcioles d’apujar i abaixar voreres fins a tenir tota la ciutat potes enlaire. A més, té la santa barra de definir-se com a progressista i socialista buidant els termes de qualsevol significat. No perdem més línies amb genteta de gestos parsimoniosos i aspecte hieràtic. La prosperitat i el tan gastat terme de la societat del benestar desapareixen del mapa amb individus d’aquesta casta.

Després de descartar la definició de Romanticisme per una idea més original com la del surrealisme, Julio Cortàzar, en les seves lliçons sobre Keats, explicava que la idea general consistia en què el mon era deplorable, però la vida conserva tota la bellesa i pot, en la realització personal, transformar-lo. Insistia en la llum de Keats i el seu entusiasme pel sagrat dels afectes del cor.

He perdut de vista el primer amic del carrer, però he pogut donar suport i sostre al segon, que mantenia un projecte viu en aquesta ciutat infernal on ens ha tocat viure. Em sento com Balboa quan va anomenar Pacífic l’oceà. Només que estic davant del Rec Comtal, el rierol famèlic que conserva un tros a l’estimat barri de Sant Andreu. Que Déu o Keats ens conservin l’esperança!