Malgrat tot, tenim sort. Vivim en una ciutat on està vigent una Ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència ciutadana a l’espai públic de Barcelona (2006) que, a l´Exposició de motius, assenyala que “l’objectiu principal d’aquesta Ordenança és el de preservar l’espai públic com a lloc de convivència i civisme, on totes les persones hi puguin desenvolupar en llibertat les seves activitats de lliure circulació,  d’oci, de trobada, i esbarjo, amb ple respecte a la dignitat i als drets dels altres i a la pluralitat d’expressions i de formes de vida diverses existents a Barcelona” (1).

Una ordenança que parla dels deures generals de convivència i de civisme, d´un Observatori Permanent per a la Convivència, de les accions de suport a les persones afectades per actes contraris a la convivència, de l´organització i autorització d’actes públics,  dels atemptats contra la dignitat de les persones, de la degradació visual de l’entorn urbà, dels grafits, pintades i altres expressions gràfiques, de les juguesques, de l´ús inadequat de l’espai públic per a jocs, de l´ocupació de l’espai públic per conductes que adopten formes de mendicitat, de la utilització de l’espai públic per a l’oferiment i demanda de serveis sexuals, de les necessitats fisiològiques, del consum de begudes alcohòliques, del comerç ambulant no autoritzat d’aliments, begudes i altres productes, de l´ús impropi de l’espai públic, dels actes vandàlics en l’ús del mobiliari urbà, del deteriorament de l’espai urbà, de la contaminació acústica, de les actuacions musicals al carrer, de la pràctica del nudisme o quasi nudisme i d´altes realitats. Una ordenança que aviat serà perfeccionada amb el possible acord dels.

Una ordenança –cal remarcar-ho- en benefici de l´interès comú. I es que cal  aturar els excessos individuals, vandàlics o hedonistes –digueu-lo com vulgueu o com us sembli millor- que pertorben la convivència i la propietat comuna de, per exemple, el mobiliari urbà. La ciutat de Barcelona no pot esdevenir, per dir-ho a la manera de Hans Magnus Enzensberger, l´escenari d´una de les guerres civils moleculars que esclaten a les metròpolis de les societats desenvolupades (2). A Barcelona, com arreu, hi ha pallassos, gamberros o vàndals. Són el que són. Som el que som.

En qualsevol cas, davant de la pròxima modificació de l´Ordenança, cal estar alerta respecte d´un parell de tòpics que circulen –més o menys disfressats o dissimulats- per la ciutat en  certs ambients anomenats progressistes: totes les idees són lícites i totes les opinions son respectables; determinats comportaments  obeeixen a la desesperació d´uns ciutadans, majoritàriament joves, que són víctimes del Sistema. Però, no. No totes les idees i opinions són respectables i no tots els comportaments son acceptables. La tolerància te els seus límits. La tolerància no es un consentiment passiu. La tolerància pot ser intolerant. La tolerància no ho pot tolerar tot.  La tolerància no pot arribar a l´extrem d´acceptar i/o donar cobertura a tota ideologia, actitud o conducta intolerables sigui de l´orientació que sigui. Fins i tot si és d´esquerres. Agradi o no agradi, s´ha de donar pas a la intolerància racional. Algú pot creure que el ciutadà incívic canviarà la seva conducta gràcies a uns cartells publicitaris instal·lats en la via pública o el transport, o a uns anuncis radiofònics, o a uns spots televisius?

En tot cas, es prou difícil –fins i tot, impossible- que l´Ordenança pugui fer-se efectiva del tot sense una bona educació. Compte: quan parlo de bona educació em refereixo a allò que fa unes quantes dècades anomenaven urbanitat o educació formal. Es a dir, les normes i hàbits de conducta social pròpies d´una  societat civilitzada (3).

Si avui –a l´educació primària i secundària- s´educa els nois i noies en valors como ara la pau, la sostenibilitat, la igualtat, la no discriminació de sexe, la tolerància, la identitat, la diversitat, la solidaritat, la cooperació, la generositat, la creativitat, l´esperit crític, l´autoestima, la sensibilitat i molts d´altres; si això es així, per què no fer pedagogia de com cal menjar a taula i comportar-se al carrer; com cal actuar mentre es juga, mentre es treballa, mentre es llegeix a la biblioteca I al transport públic, al camp de futbol, a les festes, als viatges, als hotels. També, a casa dels altres.

Al respecte de la reforma, o modernització, o ampliació de l´Ordenança, hi ha divisió d´opinions –segons que sembla- sobre l´augment de les multes -o treballs alternatius- de qui orina, es masturba o veu alcohol al carrer. Tot plegat, una discussió estèril, que mai no es tradueix en actuacions efectives. Una discussió semblant a la dels filòsofs o teòlegs medievals que especulaven sobre el sexe dels àngels. Una qüestió que van resoldre els teòlegs de Bizanci quan –contradient Sant Tomàs- van assenyalar que allò que importava era fer front a la invasió dels bàrbars en lloc d´especular sobre l´existència i naturalesa del àngels.

Es tracta de desenvolupar/practicar accions/comportaments responsables allà on s´està i on es va. Es tracta de ser responsable i sensat. Es tracta de fer-ho bé, per un mateix. Es tracta d´observar l´Ordenança i de ser ben educat. Sense excedir-se. Es tracta de l´aurea mediocritas que rebutja els extrems. Es tracta de fer realitat la màxima de Montesquieu: “Quan un poble té bons costums, les lleis son senzilles”. Es tractar de saber viure i no sols de sobreviure. El dictum d´Heràclit: “”El nostre caràcter decideix el nostre destí”.

Una proposta conservadora? I tant que sí. Ja ho va dir lúcidament Valentí Puig: “Sóc conservador, perquè no vull que es perdin les lliçons de la història” (4).

 

Notes

(1)Ajuntament de Barcelona. Norma. Portal Jurídic de Barcelona. Ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència ciutadana a l’espai públic de Barcelona. Aprovació, 23/12/2005. Entrada en vigor, 25/1/2006.

https://ajuntament.barcelona.cat/norma-portal-juridic/ca/vid/840952049

(2)Enzensberger, Hans Magnus. Perspectivas de guerra civil. Traducció de Michael Faber-Kaiser. Anagrama. Barcelona. 1994.

(3) Els ciutadans interessats en el tema poden consultar dos clàssics, un de dretes i un altre d esquerres, que mantenen certes similituds:

Hermanos Maristas. Cartilla moderna de urbanidad. Editorial Luis Vives. Zaragoza y Huesca. 1954.

Ministerio de Educación República de Cuba. Manual de educación formal. La Habana. 1983.

(4)Puig, Valentí: Annus horribilis.  Edicions 62. Barcelona. 1993.