No cal dir que quan vaig conèixer als Pere Marcilla, Xavier Sabater, Salva Rodés, Martí Sans o Kithoue un servidor se sentia un pària –com resava el primer vers de la Internacional, que cantàvem tant–, un marginat, com ens descrivia la policia o un quídam sortit de la literatura antinoucentista. Aquells tios que ens van rebre publicaven, tenien pisos, empreses, editorials, revistes i unes dones estupendes, simpàtiques i modernes. No cal dir que per nosaltres les noies del barri i del nostre entorn estaven vetades a causa del nostre pèssim sentit de l’humor i hàbits. Pitjor segons la interpretació dels capellans de les dues parròquies del barri, que ens van expulsar en grup i que ens van incitar a passar a l’Associació de Veïns, primer, i, posteriorment, als ateneus llibertaris, que eixamplaven l’esperit de la CNT arreu de les barriades populars i els districtes, com havia passat al primer terç del segle. Després estava la formació política i cultural. Com arribar a tenir el nivell per acostar-se als contes del Pere Marcilla o als poemes del Xavier Sabater, en especial Comunión, en què enmig de l’autobiografia ens exhortava  a la supervivència mentre evocava l’esperma perdut o afirmava que déu era una negra. Qui dels capellanots amb qui havíem lidiat podia sospitar que déu, el gran omnipotent Déu, era una negra? El vers hauria tancat la boca al gran Muhammad Ali en el seu discurs anti Vietnam

Déu era negra o Nietzsche era una negra? Resultaven carregants les discussions sobre l’etern retorn o els paràgrafs inestables en què la poesia del filòsof surava enmig de la seva bogeria transcendentalista. Era més simple donar la raó al poema de Sabater i plegar veles davant les nimfes al sol, que et podien acaronar els rinxols mentre els explicàvem les fórmules dels còctels molotov o el convenient que implicava tenir trotskistes a les nostres forces perquè se sabien perfectament la direcció dels carrers quan les manifestacions s’encabronaven i els antiavalots podien aparèixer amb tot el seu arsenal de simpatia. Ara l’única simpatia és el rostre avinagrat de l’alcalde, que sembla condensar els centenars d’obres que es despleguen pels carrers com si la ciutat hagués estat bombardejada. Tenim una ciutat d’arquitectura lamentable, però urbanitzada com si estiguéssim a Berna o Ginebra.

 

Un alter ego, més ego que alter, m’envia un retall de Paris Reviuw  perquè ho tingui en consideració, però sóc incorregible: «Estem atrapats amb una determinada visió del que hauria de ser un assaig, quan en realitat les seves possibilitats semblen il·limitades. Això és el que em va atreure: era una mena de territori inexplorat», va dir Eliot Weinberger a Srikanth Reddy, l’editor de poesia de The Review, en una seva entrevista: «Trobo trist que aquests assagistes acabin escrivint tant sobre ells mateixos… No tinc cap interès en la investigació en primera persona. Personalment, mai m’he trobat una persona interessant». I jo escric com un lloro mentre em quedo literalment sol. El meu amic Celes Ibáñez ve a Vallcarca per explicar-me que de tota la promoció del 1960 que assistíem a l’acadèmia del barri, després de la mort del Xavi Rodríguez i de l’Ángel Pichel, només quedo jo. No sé com prendre-m’ho perquè és com una amenaça i, alhora, un desafiament. O han marxat del barri i la ciutat, o massivament d’aquest món. Caldria fer una estadística fiable del final dels drogoaddictes de Barcelona. Aquests dies també ens han deixat músics com Rick Davies de Supertramp –recordo els seus èxits mentre la gent del meu àmbit es picava sense interrupció–, el meu vell company Enric Hernàez, guitar hero i resistent de la cançó als anys vuitanta i noranta i l’actor Robert Redford, de qui podríem destacar tants films, de galán o simplement de cow-boy. M’agradaria recordar un del que no s’ha parlat gaire a la canallesca, El jinete eléctrico, en què un genet decideix fugar-se amb un cavall d’un d’aquestes fires nord-americanes perquè el pura sang recuperi la llibertat. La indústria que els té esclavitzats acaba passant de la persecució a la reivindicació en aquelles cerimònies tan típiques dels gringos. Dies de mort i poemes, contrast amb la ciutat histèrica de cotxes i obres públiques per tots arreu. De fet, el diari La Vanguardia va publicar aquest estiu un reportatge durant tres dies del que està passant a la ciutat: 150 obres al districte de Sarrià, més de 80 a Ciutat Vella, Barceloneta i Gràcia i més de 180 a Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí. Podies sortir de l’aigua a la platja de Sant Sebastià –si vas només amb unes xancletes velles i una samarreta ratada perquè no te les robin–, trobar-te les obres, pagar el parquímetre i sortir per una banda o una altra en obres a tots dos costats. Hauríem de demanar per a l’alcalde Collboni una medalla amb distintiu, tipus Cruz Laureada de San Fernando per «honrar el reconocido valor heroico y el muy distinguido, como virtudes que, con abnegación, inducen a acometer acciones excepcionales o extraordinarias, individuales o colectivas, siempre en servicio y beneficio de España».  Això o a galeres! A veure si definitivament treballa d’alguna cosa.