No sé ben bé quina deu ser la raó profunda de la meva predilecció, però el passeig lliure, situacionista, pel Carmel és la meva opció preferida de la ciutat. Ja els he repetit, per activa i per passiva, que Barcelona em cansa, em fatiga, em derrota… Tot menys els barris muntanyencs: Guinardó, Canyelles, Vallbona, Torre Baró, Can Baró i com no, el capità, el Carmel. Aquests dies he baixat sovint a veure el meu vell amic Xavi Marinho –sí, com la novel·la de Torrente Ballester– i hem parlat de la infantesa, quan érem els reis del futbolí i havíem de creuar barriades tremendes per comprar unes figuretes de pessebre o simplement anar al cinema, a les sessions dobles del Venècia –avui convertit en seu de una congregació religiosa– i el Dante –uns grans magatzems del passeig de Maragall–. Com si fóssim un esquadró del setè de cavalleria enviàvem els vigies perquè detectessin qualsevol possibilitat de topar amb comantxes i altres subespècies cabilenyes.

El meu amic s’enfronta, com sempre amb la cara alta, a un càncer pulmonar amb metàstasi. Em va recordar un incident al carrer Rull, cap al 1976 o 1977, quan vam ser interceptats, ben a prop del cinema Castilla, per un grup de manguis que ens van col·locar la punta de la navalla al coll. Quan un dels nostres, crèiem que era el Pedro Santos, va dir que érem del Carmel, les navalles van tornar a les fundes i butxaques. Eren altres temps perquè avui el Carmel és un barri treballador sense delinqüència, on es compra més barat que a la resta de la ciutat i on els bars encara són la seva especialitat. Li recomano al Xavi ‘Per què llegir els clàssics’ d’Italo Calvino. Sobretot una de les seves frases amb diamants, «la naturalesa com allò que és extern a l’home, però que no es distingeix d’allò que és més intrínsec a la seva ment, l’alfabet dels somnis, el codi de la imaginació, sense el qual no hi ha ni raó ni pensament.» Potser la predilecció amb el Carmel ve de la connexió del barri amb la natura. Hi ha molts arbres, la muntanya continua manant i tot no és ple de ciclistes ni dels odiosos patins, que contaminen el centre. Baixant cap a Horta no em trec del cap quan el meu amic Xavi es quedava llegint Sòfocles, Aristòfanes, Dostoievski i Henry Miller en comptes de tirar cap a l’institut. Geni i figura.

També de casualitat quan vaig seure en un banc del carrer, em vaig fer amb una versió del ‘Moby Dick’ de Melville, en l’edició de Bruguera, que ens va apassionar quan érem nens i teníem totes les factories de l’editorial dins el Coll. Els Bruguera creaven els lectors progressivament a través de les seves col·leccions. Podies gaudir des de les edicions il·lustrades i de les juvenils, que combinaven les adaptacions amb les vinyetes, que els nens devoràvem com un suplement dels tebeos ‘Pulgarcito’, ‘Tío Vivo’  i ‘DDT’, entre altres. Melville, Stevenson i Salgari arrasaven mentre les novel·les clàssiques eren  reconvertides en lectura habitual per a nens de la classe obrera. Curiosament, el rescat de l’edició trencada de ‘Moby Dick’ ha coincidit amb la d’‘El caos i la nit’, del gran Henry de Montherlant, en una edició de Proa del 1965, en què es recrea la decadència i mort d’un anarquista espanyol el 1963: «L’asfalt implacable es reflectia en el cel. Els arbres no bellugaven ni una fulla, fixats a la mort sota aquell cel d’asfalt.» Magistral!

M’he passat la vida enganxat a les novetats que planifiquen els criteris, per mi poc fiables, de la majoria dels editors. Per aquest motiu em resulta sa alliberar-me, o abandonar-me, als llibres vell, autèntica passió des de ben petit quan intentàvem reconstruir les edicions que els obrers de Bruguera llençaven a les escombraries. Així, per exemple, vaig conèixer autors de Bruguera com Borges, Onetti i Cortàzar. Borges explicava en la cèlebre i llarguíssima entrevista televisiva a Soler Serrano que sentia una profunda admiració per Quevedo, però una amistat autèntica per Cervantes, o Alonso Quijano. Baixant pel carrer Sigüenza em pregunto a qui dels dos podria convidar a fer unes tapes pel Carmel. Potser a Dante o a Calderón de la Barca, que tenen aquí carrers bens costeruts. Retrocedeixo unes dècades per fer-me la mateixa pregunta amb els poetes de l’època augusta. Aquí no en tinc dubtes: admiro a Virgili i a Properci, però considero amics a Ovidi i Horaci. De qui es farien amics vostès? De Céline? D’Ausiàs March? O prefereixen no conèixer ningú? Misteris! Cal preparar-se per entrar al laberint. Els llibres són oberts.