Si obviem que podem tenir la casa construïda en una riera i que se la pot portar una riuada, si obviem que per anar a Vilafranca en el mal anomenat Rodalia triguem molt més que a Saragossa en l’Alta Velocitat, si obviem que tenim el doble de polítics que a Alemanya sent la meitat de població, som al millor país del món. Es digui com es digui: Catalunya, comunitat autònoma de no sé què, Espanya, Reino de España o República Popular de Vallcarca. Ho dic perquè quan pregunto a amics que han triat viure aquí en comptes, per exemple, de França, on han obtingut el premi Goncourt, em quedo bocabadat amb les respostes. Tenim una autèntica legió de gent forana vivint entre nosaltres. No dic únicament els treballadors i professionals sud-americans, àrabs, asiàtics o africans sinó tota mena d’europeus, australians, nord-americans i psicòlegs argentins. Les raons, més enllà del Rodalies, el preu caríssim de l’habitatge o la precarietat de certs serveis oscil·la en determinades formes de l’hedonisme, el llarg estiu, la platja, la gastronomia i les poques ganes de treballar, no ens enganyem, que també es poden autentificar com un valor. Actualment la moda és insultar al president, com si tingués la culpa de dècades, per no dir segles, de barbaritats compartides i, fins i tot, assumides. El culpable és Pedro Sánchez? No m’agrada gens, però no crec que sigui el pitjor del mals possibles.

La ciutat que tant estimem, envoltada d’altres ciutats tan pirades com la nostra, és un dels grans enigmes de la història de la humanitat. Alcaldes com Pasqual Maragall i Jordi Hereu la van convertir en molt atractiva, fins i tot per a nosaltres mateixos. El revers ha estat una esquerra beata i absurda, capitanejada per personatges com Colau o Iglesias, que s’han dedicat a molestar tothom, a no incidir en els problemes reals, a allunyar-se de la realitat i convertir la vida quotidiana en un excés de normes o del políticament correcte, que ells s’han saltat a la torera sempre que han volgut: conductes sexuals impròpies i nepotisme amb familiars fins a l’extrem de col·locar la dona de ministra mentre els preus de l’oferta immobiliària es disparaven sense control, la propietat privada es convertia en una quimera i ningú tenia la certesa d’arribar a casa i no tenir-la ocupada per uns oportunistes. Infern i paradís en parts proporcionals: com si al gintònic li subministressin unes gotes d’arsènic o simplement d’all.

Prou de misèries!! Ara les coses bones, que les tenim amb escreix. No vull convertir-me en un altre especulador polític amb ínfules. I la vintena col·laboració amb la revista ha de tenir consells de primera per als lectors. Fins al 9 de novembre, la sala d’art Misui al principal de la Diagonal 482, just a sobre dels cèlebres aparadors de la Unión Suiza, ha ofert un homenatge en forma d’exposició de l’estimat joier Roberto Carrascosa, home de lletres, que es considerava més un artesà que un artista. La seva companya i sòcia Victòria Aroca i el fill comú Mauro, continuador del taller, la van organitzar. Carrascosa va fer moltes coses en aquesta vida. Es poden apreciar a la magnífica botiga del carrer Lledó 10. A ella la conec de la canallesca, i a ell d’una exposició sobre poemes en joies, on a un grup de poetastres ens va demanar peces breus, epigrames, aforisme i epitafis, per gravar-los en penjolls, polseres, arracades i anells. No cal dir que el treball va ser extraordinari i en un dels aparadors de la botiga i de l’expo de Misui també hi figuren.

Com ens expliquen Victòria i Mauro, l’exposició La necessitat urgent de seguir creant ha estat dividida en dues parts. La primera narra la seva trajectòria a través de deu dels principis estètics: la intuïció com a gaudi estètic complex, no perfecte; la metajoieria; l’artesania cosmopolita; el fet de no  dissenyar sinó de fer, de no representar sinó d’ésser; treballar amb materials nobles; reciclar; la paraula enfilada en plata; la trobada de dos formes d’expressió; la ironia i el sentit de l’humor i les  col·leccions riu que han definit el seu catàleg.

 

En definitiva es tracta d’un treball de culte que condensa l’emoció de l’espera, contribuir a la bellesa del món amb el que exhibeixes com una bandera. La segona part concentra la darrera col·lecció dissenyada per Carrascosa, que era capaç d’agafar les eines i moure’s amb un tornavís amb la mateixa precisió que un lampista. Es tracta de trenta-tres peces úniques fetes a mà en un temps i un espai determinats, quan la intemerata ja li assetjava i l’home es va retirar a casa seva per contrarestar els efectes de la quimioteràpia: “M’obligo a treballar amb el que tinc. No és disseny, és intuïció”. La Victòria en diu que són joies creades durant quatre mesos de treball enèrgic i entusiasta; de maduresa creativa. Un temps feliç. “Un treball gairebé corporal amb la matèria, on no hi ha estratègies creatives: sembla abandonar qualsevol intenció narrativa i, sense pretendre comunicar-ho, ho fa d’una manera formidable.

Les seves peces són pura acció sense anàlisi que contenen tots els coneixements, visions, empremtes personals i essència de Roberto”, comenta el dissenyador de joies Marc Monzó autor del pròleg del catàleg que acompanya la mostra. Recordo els dies que m’acostava a veure’ls a l’elegant i austera botiga del carrer Lledó i el Roberto em regalava peces per abonar els suposats drets d’autor. Es quedava clavat amb els llibres que jo duia sota el braç: Brodsky, Walcott, Heaney i Carson. Comentàvem que la vida era un aprenentatge a trompicons, com les cançons de Bowie o de Lou Reed, que tant estimava. Sé que el nostre amic està amagat, no mort perquè les seves creacions, que ja no toco per conservar el seu tacte, s’han quedat entre nosaltres, com si fossin el cenotafi que l’exposició i la botiga han preservat.