La sociòloga Saskia Sassen va encunyar a la dècada de 1980 el terme ciutat global per definir aquelles grans aglomeracions urbanes que, gràcies a la mundialització de l’economia, actuen com a motors dels seus respectius estats. En aquest context, ¿és Barcelona una ciutat global? Hi ha consens en considerar que una ciutat global ho és a partir dels cinc milions d’habitants, quan té una població suficient per desenvolupar un paper en les noves economies transfrontereres regional, continental i mundial. Si mesurem el potencial de Barcelona dins del seu terme municipal, som lluny de pertànyer a aquest club selecte, doncs estem només lleugerament per sobre dels 1,7 milions d’habitants. Però si ens mesurem dins la regió metropolitana —que és com en realitat es mesuren les ciutats globals—, estem per sobre dels 5,7 milions.

Segons dades de l’Oficina Europea d’Estadística, coneguda com Eurostat, la de Barcelona és la tercera regió metropolitana en població de la Unió Europea, només per sota de la de París (12,3 milions) i Madrid (6,8 milions). També són considerades ciutats globals la regió de Berlín (5,4 milions) i, també a Alemanya, la conca minera del Ruhr (5,1 milions). Segueixen per sota Milan (4,3 milions), Roma, (4,2), Atenes (3,6), Hamburg (3,4) i Amsterdam (3,3).

Fora de la Unió Europea, trobem d’altres importants ciutats globals, com Nova York, Londres, Tokio, Frankfurt, Los Angeles, Sidney, Hong Kong, Bangkok, Seul, Taipei, Sao Paulo, Mèxic, Bombai… Són les modernes ciutats-estat convertides en grans motors econòmics, fins el punt que molts experts sostenen que avui l’economia d’un país no és més que la suma de les economies de les seves regions metropolitanes.

Eurostat reconeix la regió metropolitana de Barcelona, malgrat no està institucionalitzada amb un govern específic. La presència de la capital catalana en el grup de ciutats globals europees és fruit de moltes dècades de treballs, especialment des dels anys vuitanta i noranta, però es tracta d’un procés que ve de molt més lluny. El primer pas per convertir Barcelona en ciutat global va ser l’Exposició Universal de 1888. Faltava quasi un segle perquè Sassen inventés lo de la ciutat global, però la burgesia, les grans fortunes catalanes, sabien que Barcelona havia de canviar el pas. Havia de deixar de ser aquella ciutat més aviat petita encapsulada dins les muralles sense capacitat de créixer i, per tant, de generar economia més enllà dels mercats locals.

L’enderroc de les muralles va permetre créixer per fi. Es va començar a desenvolupar l’Eixample i només calia un aparador per donar a conèixer al món el potencial barceloní. I això va ser l’Exposició Universal, el gran esdeveniment internacional del moment. Després va venir l’Exposició Internacional de 1929, que va tenir la mala punteria de coincidir amb la gran crisi mundial produïda per la caiguda de la Borsa de Nova York. Les dècades grises de la postguerra ho van aturar tot. Però va venir la democràcia i els Jocs del 92. L’aparador olímpic va ser la gran empenta perquè avui Barcelona, al capdavant de la regió metropolitana, sigui una ciutat global.

El fenomen de les ciutats globals enteses com avui les concebem està molt lligat a la mundialització de l’economia i el desenvolupament de les noves tecnologies. Amb la rapidesa amb que es transmet la informació. Les ciutats globals tenen la capacitat d’atraure talent i inversions. Les aglomeracions urbanes, per tant, concentren seus de grans multinacionals i desenvolupadors d’innovació tecnològica. A més, es poden distribuir per tot el territori metropolità gràcies a les comunicacions telemàtiques i físiques. Autopistes i ferrocarrils han apropat el territori. El concepte de centre ja no és clau per a moltes activitats.

Una ciutat global també ha de ser un bon lloc per viure. I Barcelona ho és. Un clima privilegiat, un espai públic de qualitat, oferta cultural, gastronòmica, platges, muntanya, un equip de futbol de renom mundial, una arquitectura que va molt més enllà de Gaudí i la Sagrada Família, i una posició estratègica a Europa i el Mediterrani. Les ciutats globals també tenen les seves especialitats, i la capital catalana ho és, entre d’altres, en turisme, en biotecnologia i tot just ara engega la de l’economia blava, la relacionada amb el mar, que vol ser rellevant. Barcelona va descobrir el mar el 1992 per al lleure. Ara s’ha convertir en un gran actiu econòmic.

La qüestió és que les ciutats globals també generen problemes fruit del seu propi èxit. Molts d’ells són problemes globals, com la saturació turística. Els turistes i l’arribada de nous ciutadans de gran poder adquisitiu com a conseqüència de l’atracció de talent han provocat gentrificació a molts barris i una crisi en el preu de l’habitatge. També es generen desigualtats. És per això que la gestió d’aquestes grans aglomeracions urbanes necessiten governar amb regulacions que han de fer de correctors i reequilibradors socials i econòmics que garanteixin també el dret a la ciutat dels seus veïns. De res serveix ser una ciutat d’èxit si els seus habitants són expulsats de casa perquè no poden pagar el lloguer. Aquest ha de ser ara el gran repte de les àrees metropolitanes globals.

El poder econòmic i polític cada cop més creixent de les ciutats globals fa que busquin i trobin aliances amb d’altres, i no necessàriament en el mateix estat. S’està consolidant una realitat transfronterera de xarxes de ciutats globals que posa en risc el paper fins ara preponderant dels estats. Alguns parlen de metàpolis. D’altres de postmetròpolis. El XXI és el segle de les ciutats. I Barcelona, per la seva geografia estratègica però també per tot lo anterior, s’ha de consolidar en aquesta realitat globalitzada.