Les àrees metropolitanes són avui grans motors econòmics. Tant, que són molts els experts que consideren que, de fet, les economies nacionals no són més que la suma de les diferents economies metropolitanes. Malgrat això, no tenen un reconeixement institucional. Ciutats i àrees metropolitanes són els infants de les administracions, mentre que els governs centrals, federals i autonòmics són els adults. Els estats, tot i que són actors poderosos, són disfuncionals, distants i no són mercats naturals. En canvi, el poder local és pragmàtic i té tot el potencial que li dona el treball en xarxa amb altres ciutats i regions urbanes. La gran pregunta és: ¿per què aquesta manca de reconeixement?

Només hi ha dos països que reconeixen les àrees metropolitanes en la seva Constitució: Colòmbia i Itàlia. El país sud-americà va crear la figura de les àrees metropolitanes en la reforma constitucional de 1968, tot i que les figures supramunicipals que les havien de gestionar no es van concretar fins els anys 80. Així, es van constituir les àrees metropolitanes de Barranquilla, Bucaramanga, Cúcuta, Valle de Aburrá y Centro-Occidente.

Posteriorment, la Constitució de 1991 va establir que quan dos o més municipis tinguin relacions econòmiques, socials i físiques, es poden organitzar com a àrea metropolitana i assumir l’autoritat de racionalitzar i prestar serveis públics en comú. Avui, la seva regulació es fa a través d’una llei especial de 1994.

En el cas d’Itàlia, la città metropolitana està reconeguda com a ens territorial, juntament amb els municipis, les províncies i les regions, en la Constitució de 2015. No obstant, anteriorment, la creació de les àrees metropolitanes ja estava prevista dins l’ordenament legislatiu italià.

A Espanya, la creació d’àrees metropolitanes ha xocat sempre amb el poder establert, que històricament ha desconfiat de perdre competències en favor del nou ens. Aquestes desconfiances venen alhora dels governs autonòmics i dels locals, temorosos aquests últims de que una cessió de competències a un govern supramunicipal afecti a la seva autonomia.

En el cas de Barcelona, el 1974 es va crear la Corporació Metropolitana, liquidada 13 anys després pel Govern nacionalista de Jordi Pujol, que la considerava un contrapoder, especialment perquè la major part d’alcaldes eren socialistes, encapçalats pel de Barcelona. Aleshores, l’alcalde Pasqual Maragall va liderar la formació de una Mancomunitat de Municipis voluntària, però sense les competències executives que havia arribat a tenir la Corporació. El 2010, es va crear per llei l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB).

Tot i que des del 2010 ha millorat la governabilitat, el reconeixement de la metròpoli barcelonina encara és lluny del que preveuen les constitucions de Colòmbia i Itàlia, però també del desenvolupament institucional —sense ser constitucional— que les regions metropolitanes estan experimentant a països com Regne Unit, França, Països Baixos, Portugal, Alemanya, Finlàndia i Bèlgica, entre d’altres. Un  cas especial és l’anglès. La capital britànica va recuperar el seu govern metropolità, el Greater London, anys després que Margaret Thatcher l’hagués liquidat per considerar-lo, també com Pujol, un contrapoder que amenaçava el centralisme que defensava la primera ministra. Després de Londres, els darrers anys s’han creat nou àrees metropolitanes més que el proper 2 de maig escolliran de forma directa el seu metro mayor, un alcalde d’alcaldes dels municipis inclosos en la seva regió.

A més del Greater London, estan cridats a les urnes les regions del Greater Manchester, el West Midlands —inclou Birmingham—, Liverpool City Region, Tees Valley, West of Englang, Cambridshire and Peterborough, South Yorkshire, North of Tyne i West Yorkshire. El desenvolupament metropolità anglès està considerat en aquests moments un model d’èxit, com a govern i des d’un punt de vista econòmic. Ni conservadors ni laboristes el posen en qüestió. I són vàries les veus que defensen un major aprofundiment, creant noves àrees metropolitanes, dotant-les millor econòmicament des dels pressupostos estatals i donar-los més competències.

Fins i tot, alguns metro mayors són en aquests moments més populars que els alcaldes, segons assenyalen les enquestes. És el cas, per exemple, del laborista Andy Burnham, alcalde de Manchester i del Great Manchester. O el conservador Andy Street, al front de la regió de West Midlands.

I és que les àrees metropolitanes són a tot el món els principals centres d’acumulació econòmica i producció de riquesa. És on es concentra el talent, però també des d’on s’ha d’establir el front per entomar els gran reptes globals, des de la lluita contra el canvi climàtic, les pandèmies i les desigualtats socials. Per totes aquestes raons, és per què algunes veus reivindiquen més competències per les àrees metropolitanes.

Bruce Katz i Jennifer Bradley són dos urbanistes nord-americans que fa una dècada van publicar el llibre The metropolitan revolution. En ell, reclamen que s’inverteixi la jerarquia del poder i que les ciutats i les àrees metropolitanes siguin reconegudes d’acord amb el paper que han assumit com a motors econòmics dels seus respectius països. Katz i Bradley són dels que asseguren que avui les economies nacionals són la summa de les diferents economies metropolitanes, i posen en valor el treball en xarxa del món local als Estats Units, que està permetent que Detroit comenci a sortir de la profunda depressió en que va caure quan la que va ser la seva poderosa indústria de l’automòbil va defallir.

Actualment, més de la meitat de la població mundial viu a les ciutats, i s’espera que el 2050 ho facin set de cada deu persones. Anem, doncs, cap a un món urbà i metropolità i no podem seguir vivint d’esquenes a aquesta realitat. Pasqual Maragall, un dels més grans defensors del fet metropolità, va dir el 1998: “La millor manera de fer la ciutat global de veritat, no sols com una construcció mental, és construir en la realitat un món de ciutats que funcionin be, raonablement obertes, interconnectades en xarxa. Un sistema de ciutats o una ciutat de ciutats articulada al voltant de la seva capital”. Maragall presidia la Corporació Metropolitana de Barcelona quan el Govern de Convergència i Unió la va liquidar.

Ara, li ha agafat el relleu el també alcalde socialista Jaume Collboni, que insisteix en ampliar l’actual àrea metropolitana de Barcelona a les ciutats de la segona corona. La regió metropolitana resultant seria la quarta de la Unió Europea, superant els cinc milions d’habitants. El que manca és una institucionalització de la major concentració urbana de Catalunya, i Collboni proposa també avançar cap al model britànic.