L’anodina i opaca Barcelona dels Comuns i tot el seu discurs políticament correcte i insubstancial, fa que els patriotes de la ciutat haguem tornat al nostre proverbial escepticisme. Per l’edat, també a l’estoïcisme. En pocs mesos, però, tots els murals i barricades urbanes dels equips de Colau es van tenyint d’oblit o desapareixent. Amb la pintura desapareix, així mateix, una fortuna en estris inútils, que com a molt han servit per matar algun motorista o vianant, com hem comentat en articles anteriors.
Per aquest motiu resulta complicat trobar-se còmode a Barcelona, més enllà del croissant o el cafè en la teva pastisseria preferida o el racó on seure a llegir mentre tots volen assetjats per la pressa i la neurosi. Aquests dies precedents de la Setmana Santa m’han impressionat dues obres que he anat a veure al teatre. Si la Setmana Santa es podria considerar com un llarg diumenge a la tarda, aquestes dues peces m’han servit per fer minvar la sensació d’avorriment d’aquests dies, on tothom emigra i els radicalment sedentaris ens trobem immersos en una fantasia, com les de les cançons de Paolo Conte: l’amant que es resisteix a continuar animant-nos, el mossèn que ens visita quan tothom fuig a la platja i el baobab que es confon entre la vegetació del pati.
La Setmana Santa és com un diumenge a la tarda allargassat i hostil. Penso en anar a veure els armats a la processó de Tarragona, com fa dècades que faig amb els amics Marcel Pey i Maite Blay, però em costa prendre cap iniciativa. De moment els recomanaré les dues obres que s’han d’apuntar. La primera, ‘La disputa’, de Jean-François Prévand, amb dues interpretacions superbes de Josep Maria Flotats i Pep Planas. Teatre de primera al Poliorama, que gràcies a Josep Maria Pou i al mateix Flotats hem pogut veure en català. Oh gran miracle!
La Generalitat va fer la gran inversió del segle encarregant al malaguanyat arquitecte Ricardo Bofill un temple per a un dels millors homes de teatre del món, l’esmentat Flotats. Després i en situacions gairebé de Moliere, emprenyen ben emprenyat l’artista, que abandona la nau, i el TNC inicia una deriva absoluta, amb alguns dels espectacles més nefastos de la història –podríem parlar també a bastament de l’afer Lluís Pasqual al Lliure, però ja tenim prou teca lamentable per a un sol article–.
En un duel entre Voltaire i Rousseau, que visita el seu mestre per intentar esbrinar si és l’autor d’un libel sobre ell, Flotats i Planas es marquen un duel més singular que el de Gary Cooper contra Burt Lancaster a ‘Veracruz’ o el de Marlon Brando contra Karl Malden a ‘El rostro impenetrable’. Em va costar déu i ajuda aconseguir una entrada fins que un parell d’àngels varen baixar del cel per ajudar-me. Només dir que vaig sortir del teatre surant pels carrers fins a la Rambla. El xoc va ser semblant a quan vaig veure ‘L’últim tango a París’. Si volen insistir o esperar a què l’espectacle es mogui per les ciutats del país, no perdin l’oportunitat. El cronista va tenir la sensació d’haver estat a la millor obra de teatre que havia vist. Voltaire repeteix al calamitós Roussseau que «la cultura és la solució» davant la invectiva del filòsof responent-li que «no qualsevol cultura». Si hagués vist la nostra situació actual, amb els pressupostos milionaris per l’aigüera a causa de la manca de talent i la imperícia en la política cultural, s’hauria passat a la lluita armada. Sempre ens quedaran els Pou, Flotats i Focus per resistir des de la iniciativa privada contra les butxaques foradades i el pou negre de l’administració.
I perquè vegin que no tot està perdut, diumenge passat vaig assistir a ‘Paraíso de los negros’ que la ballarina d’origen català Maria Pagés presentava durant tres dies a la sala gran, precisament al TNC. Amb un quadre flamenc extraordinari i ballant ella sola, l’antiga deessa de la companyia d’Antonio Gades va estar faraònica des del primer moviment de capot a un final esplendorós amb dramatúrgia del poeta El Arbi El Harti, que tant enyoro, els dies a Rabat i Casablanca. O a la seva Arcila natal.
Maria Pagés és com una bandera, un estàndard cultural, que encara ens il·lumina el camí. Amb seixanta anys i els genolls i els turmells més castigats que els de Maradona, la Maria es mou amb elegància com la recordem a les memorables pel·lícules de Saura i amb la qualitat dels espectacles que sempre ha portat a Barcelona, la seva segona pàtria. Cap al final i després d’una emotiva posada en escena i una interpretació majúscula, la bailaora es planta davant l’auditori i clama: «Pare, els teus llibres són perfectes. / Les paraulas flueixen com rius. / El teu alè crea muntanyes i asseca mars infinits. / Amo i senyor de totes las paraules. / Soc una llavor trencada de la teva natura immensa i et demano la paraula. // Soc una dona enamorada. / Visc a la roda de la història. / Seu, seu ben a prop / i escriu amb mi la llegenda del desig.»
Be First to Comment