Un any després del traspàs de Josep/José Elías Bonells –a Catalunya gairebé ningú se’n va fer ressò i costa de trobar notícies o articles que en parlin, de l’obra d’un jardiner de referència internacional- convé recordar el personatge. Josep/José Elías Bonells va néixer a la Colònia Güell el 1934 i va morir a Sevilla el 2022. Fill d’agricultors, amb uns cursos de Fruticultura impartits pels sindicats agraris o pagesos de l’època, va ampliar els seus estudis a l’Escola Nicolau M. Rubió i Tudurí -llavors anomenada Escuela de Aprendices Jardineros del Ayuntamiento de Barcelona i avui Institut Rubió i Tudurí. Escola de jardineria, que ha deixat de pertànyer a l’Institut de Parcs i Jardins de Barcelona, passant a dependre orgànicament de l’Institut Municipal d’Educació- i ben aviat va marxar a Sevilla on era conegut com el Jardinero Mayor de Sevilla. De fet, va ser el cap de servei de la Jefatura de Parques y Jardines de la capital andalusa.
La qüestió: ¿per què va marxar a Sevilla un jove i prometedor jardiner, deixeble d’un dels grans de la jardineria catalana –internacionalment conegut i reconegut- com ara és Joan Pañella Bonastre? Ell mateix ens ho explica: “acabats els estudis, l’Ajuntament de Sevilla va reclamar a la direcció de l’Escola un exalumne per dirigir els parcs i jardins de la ciutat, i allí me´n vaig de prova i allí he estat 49 anys, fins a la jubilació, com a Director Tècnic i Cap de Jardineria” (1). Elías Bonells, malgrat els esforços posteriors de Lluís Riudor Carol –arquitecte, paisatgista i Director del Servei de Parcs i Jardins de Barcelona durant els 40, 50 i 60 del segle passat- va continuar a Sevilla. El jardiner se’ns va escapar, no va tornar. Com tantes vegades, vam arribar tard.
En el món de la jardineria, Elías Bonells és conegut pels seus llibres i articles sobre les plantes, jardins i parcs de Sevilla i, sobretot, pel seu blog Jardines sin Fronteras. Un blog tan sols per a professionals on aplega molts dels seus textos, no sols sobre plantes i jardins, sinó també sobre la gestió de l’aigua, la biodiversitat, el patrimoni arbori, la floració, els horts, les hortalisses i verdures, la biologia, el disseny, les plagues i un llarg etcètera (2). Un blog que és una autèntica enciclopèdia de saviesa que ha estat considerat un locus amoenus. És a dir, un lloc idíl·lic. Val a dir que Elías Bonells es va dedicar també a l’ensenyament de la jardineria i va assessorar, al respecte, a moltes corporacions municipals. Un exemple de la capacitat pedagògica i els coneixements del nostre jardiner –la ciutat verda, tema d’actualitat- es pot trobar a l’article ¿Por qué Berlín está considerada la ciudad más verde de Europa? (3)
Elías Bonells és un exemple de la renovació de la jardineria, cosa que es percep en un seguit d’idees i reflexions –administratives i tècniques- que han estat font d’inspiració en moltes ciutats. Per exemple: introduir l’assumpte de les zones verdes i l’arbrat en la Lley del Sòl, demanar un Plec de Condicions en la construcció i manteniment de les zones verdes, entendre les zones verdes de la ciutat des de perspectives diferents (social, arquitectònica, higienista, ornamentalista, rural i naturalitzada), reivindicar les places geomatitzades farcides de flors de temporada, entendre que tot allò verd és necessari davant el canvi climàtic, reivindicar els arbres i la vegetació –econòmicament sostenible, diu- en els pobles i les ciutats com una millora de la qualitat de vida, menys gespa i més prat per reduir el consum d’aigua, limitar l’afaitat dels arbres per dotar-los de formes antinaturals, reforçar la professionalitat de la jardineria pública, considerar l’arbre no com un ornament sinó com un element clau de la infraestructura verda de la ciutat que ha de tenir el seu pla de manteniment, tenir compte de no malmetre l’ecosistema biològic en el procés d’urbanització del territori que envolta la ciutat, no s’ha planificat ni urbanitzar a qualsevol preu (4).
Del personatge, com a resum i compendi de la seva visió de la jardineria –també, del seu tarannà-, s’acostuma a recordar les següents paraules: “per a mi no hi ha jardins preferits, des del modest pati d’una casa de veïns, fins al més esplendorós jardí d’una casa de palau, del Parque de María Luisa als jardins de qualsevol barriada de la ciutat m’ofereixen el mateix respecte, tots tenen alguna cosa que admirar cadascun en el destí que la ciutat els ha ubicat. No per ser més petits manquen de menor importància. Tots són bells per gaudir-ne en qualsevol època de l’any”.
Tot i que el nostre jardiner se’n va anar a Sevilla, convindria valorar –si més no, observar- la seva obra i rellegir els seus escrits. Segur que alguna n’aprendríem, de tot plegat. Un Josep/José Elías Bonells que, d’una manera o l’altra, ens recorda el Nicolau M. Rubió i Tudurí que distribueix racionalment –també, geomètricament- el verd pels diferents indrets de la ciutat tot integrant-lo en la trama urbana i el seu desenvolupament.
Un detall, per acabar: si Nicolau M. Rubió i Tudurí va escriure una Memòria titulada Estudio de los problemas municipales de paseos, jardines y parques públicos (1917), l’obra de Josep/José Elías Bonells és, tot comptat i debatut, una altra Memòria que ens convida a estudiar els problemes dels passeigs, jardins i parcs públics. Si a Nicolau M. Rubió i Tudurí la Memòria li va servir per guanyar l’oposició que el va conduir a la Dirección de Parques Públicos y Arbolado, a Josep/José Elías Bonells el seu llegat intel·lectual hauria de conduir al reconeixement de l’obra d’un jove català que un dia va marxar a Sevilla a treballar. Un jardiner i paisatgista que gairebé ningú va recordar quan va traspassar.
Notes
(1)Entrevista a fondo. José Elías Bonells. Revista PARJAP, pp. 24-33. 2021
https://www.aepjp.es/wp-content/uploads/2021/05/parjap99.pdf
(2)https://jardinessinfronteras.com/
(4)Ibídem
Be First to Comment