Ara que hi ha qui diu que Barcelona està perdent –o ha perdut ja– la carta del disseny, fora bo que aixequéssim el cap i guaitéssim el Tibidabo. Sí, la Torre de Collserola de Norman Foster. ¿Què ens interessa? L’afany d’innovació i la vocació futurista d’una obra arquitectònica/artística –investigació, tecnologia, disseny– que regenera la ciutat. Un afany i una vocació –cal prendre nota del detall– que, tècnicament i estèticament parlant, se sustenta en tres elements fonamentals: l’esfera, el rectangle i l’agulla.

Diuen els experts en la qüestió, que la Torre de Collserola de Norman Foster recorda o remet a l’obra de l’arquitecte soviètic Ivan Leonidov (1902-1959). Un singular arquitecte constructivista –de fet, un arquitecte constructivista dissident que ha estat catalogat com el Trotski que va impulsar les desviacions de l’arquitectura soviètica– que es caracteritza per la vocació/voluntat de revolucionar el treball estètic amb la col·laboració de les noves tècniques i tecnologies que emergeixen a l’època. Un constructivisme que supera la tradicional dicotomia art pur versus art aplicat i debat sobre les relacions entre estètica i llenguatge i entre forma i significat.

Val a dir que el constructivisme arquitectònic va ser estimulat i empès –primers anys de la Unió Soviètica– per quatre factors: la urgència d’aixecar habitatges en un territori devastat; l’obligació de construir edificis oficials monumentals que posessin en relleu l’existència i grandesa del nou règim; l’exigència de monuments commemoratius que visualitzessin la magnitud de la Revolució i l’heroïcitat del proletariat; la necessitat d’alçar magatzems i fàbriques on encabir el creixement econòmic que es perseguia. L’objectiu de l’arquitecte: inventar nous tipus d’arquitectura per/en una societat en formació. Una arquitectura –amb la col·laboració de pintors i escultors– fonamentada en uns elements arquitectònics reduïts a les més senzilles formes matemàtiques: el cub, l’esfera, el cercle, el rectangle i el quadrat. En aquest context, sobresurt la figura d’Ivan Leonidov.

 

D’Ivan Leonidov a Norman Foster i que continuï la cadena
No s’ha de qüestionar l’originalitat de l’obra de Norman Foster, però tampoc no s’ha d’obviar la “presència” –ni que sigui la presència d’una absència o una font d’inspiració o un homenatge als avantpassats– d’Ivan Leonidov en les creacions de l’arquitecte britànic. En qualsevol cas, allò que ens interessa –torno a la primera frase d’aquest article– és la recuperació, o consolidació, del disseny arquitectònic de Barcelona. La qüestió: si Norman Foster, talment com altres arquitectes, ha pres nota d’Ivan Leonidov, ¿per què –a la Barcelona d’avui– no es pot repetir “l’experiment” del britànic? Més: si tenim en compte que el soviètic és considerat un visionari, ¿per què no inspirar-se en un arquitecte que –això és un visionari– es va avançar al seu temps o tenia visió del futur? Una cadena que pot continuar: si Norman Foster va “recórrer” a Ivan Leonidov para modernitzar Barcelona, ¿per què els arquitectes d’avui no poden reprendre l’estratègia/tàctica del britànic? I el detall que cal no oblidar: l’arquitectura d’Ivan Leodinov està pensada –com es deia abans– per donar resposta a situacions com ara l’escassetat d’habitatge o la necessitat d’edificis privats o públics.

 

La Barcelona de Ivan Leodinov
La Barcelona d’Ivan Leonidov –un arquitecte que és alhora tècnic, sociòleg i polític d’una manera obliqua– es manifestaria de diverses formes (1):
El projecte de l’Institut i Biblioteca Lenin ens deixaria edificis envidrats –també formigó i estructures metàl·liques– amb torres/gratacels rectilínies i auditoris/sales esfèrics de volum considerable que descansarien en un sol punt i serien arriostrats per cables. Uns edificis connectats amb la ciutat gràcies a un monoraïl elevat.

El projecte de la ciutat de Magnitogorsk ens deixaria un model de ciutat industrial compacta, estrictament organitzada, amb vuit torres residencials quadrades de vidre –de fet, vuit comunitats dotades d’autonomia–, acompanyades d’una zona verda i d’altres edificis auxiliars de serveis –escola bressol, sala comunitària, instal·lacions esportives, parcs, jardins zoològics i botànics– que neixen d’un nòdul industrial i es desenvolupen en dues o quatre direccions ortogonals. De fet, una zona urbana desurbanitzada que anuncia el futur d’una ciutat on trobem espais lliures, vistes sense barreres i un espai verd on conviuen el treball, l’oci i la comunicació i socialització.

Els projectes de la seu del diari Izvestia, de la Casa de la Indústria o del Comissariat de la Indústria Pesant ens deixaria un prototip d’edifici oficial on la transparència del vidre s’identifica amb la supressió de barreres entre el poder i el poble. Una manera d’afavorir la comunicació i la participació en allò que és col·lectiu.

El projecte del monument a Cristòfol Colom a Santo Domingo ens deixaria una modalitat de l’arquitectura de la informació que va més enllà del monument tradicional en benefici d’una construcció que sigui el més semblant a un organisme viu que ens parla. Un monument –el Cristòfol Colom vist per Ivan Leodinov– sense marbre, ni granit, ni estàtua que rememori el descobridor. L’alternativa: un seguit d’elements tecnològics que projecten imatges al cel i ones de ràdio a l’aire per visualitzar el que representa el descobridor d’Amèrica.

I la geometria i la forma: esferes, esferoides, cilindres, quadrats, rectangles, triangles, prismes, volumetries diferenciades. I formes generades a partir de diagrames de funcions. I la fusió de l’arquitectura, l’enginyeria i l’art sense oblidar els nous mitjans audiovisuals. I la negació dels elements suplementaris no funcionals, perquè cada element –dins un sistema o organisme– ha de tenir la seva funció.

Dels projectes d’Ivan Leodinov –catalogat per Le Corbusier com el poeta i l’esperança del constructivisme arquitectònic– només es va fer realitat un. En concret, una escalinata. El nostre arquitecte va ser vetat i represaliat per la Rússia soviètica: que si els projectes eren inviables i cars, que si eren excessivament austers, que si eren formalistes i individualistes, que si eren petit burgesos, antisocials i contrarevolucionaris. Avui, al món occidental, aquestes crítiques són excuses de mal pagador. Com ho va demostrar, amb èxit, Norman Foster a la Torre de Collserola. Així les coses, ¿per què no continuar?

 

Epitafi
Segons que sembla –com diu l’arquitecte Ginés Garrido–, cada 9 de febrer, data del naixement d’Ivan Leonidov, en el bellíssim cementiri de Serednikov, un grup d’arquitectes col·loquen flors al costat del bloc de granit negre que assenyala tomba d’Ivan Leonidov. El fred de l’hivern rus i el color blanc dels bedolls i la neu envolten la cerimònia amb un caràcter solemne i melancòlic. Un sacerdot ortodox, vestit rigorosament de negre, oficia la litúrgia. Finalment, el vodka es reparteix generosament entre els congregats per recuperar la calor perduda. Beuen a poc a poc, mentre recorden amb nostàlgia els dibuixos de l’arquitecte.

Nota
(1) Héctor Castillo Barrio: Utopía vertical. El rascacielos en la Rusia de Vanguardia (Universidad de Zaragoza, 2016). https://zaguan.unizar.es/record/61165/files/TAZ-TFG-2016-3556.PDF
Un recull dels projectes i dibuixos de l´arquitecte Ivan Leonidov es pot trobar a la web https://www.pinterest.es/jfloresmoreno/ivan-leonidov/