Durant la segona meitat del segle XX –especialment els anys 60, 70 i 80–, una part significativa dels habitatges de la ciutat de Barcelona tenien el seu segell distintiu. Un segell –si volen, un estil– que aportaven empreses constructores o immobiliàries com ara Núñez y Navarro, Sanahuja, Vallet, Vertix, Habitat, La Llave de Oro o Metro 3. A diferència del que succeeix ara, llavors els ciutadans distingien els balcons de Núñez y Navarro, els blocs de Vallet, Sanahuja, Habitat o La Llave de Oro, la urbanització del territori duta a terme per Vertix i la construcció d’estètica moderna de Metro 3.
La façana exterior i l’interior
A diferència de fa unes dècades, avui, una part del nou l’habitatge barceloní, freqüenta la uniformitat –sempre hi ha excepcions– amb algunes variants de classe econòmica i social. Una uniformitat per partida doble que es percep a la façana exterior i a l’interior de l’habitatge. Aquestes façanes blanques o grises, construïdes amb elements industrials o de gres, dotades de balcons tancats o de persianes corredisses amb lamel·les metàl·liques o de fusta. Aquests interiors a la manera nord-americana de l’espai obert que uneix sense solució de continuïtat la cuina, el menjador i la saleta d’estar.
El perquè de tot plegat: avui en dia mana la tecnologia de construcció 4.0, el CTE, l’ecologia/ sostenibilitat i la classe social/econòmica/laboral del client que, o bé compra un habitatge –casa, pis o apartament: sovint, les dues últimes modalitats es confonen-, o bé el lloga durant un temps determinat.
Habitatge ordinari i habitatge prèmium
El criteri de classe és important, perquè assenyala la frontera realment existent entre l’habitatge 4.0 ordinari i l’habitatge 4.0 prèmium. Tot comptat i debatut, el criteri de classe que determina la categoria de l’habitatge no és sinó l’econòmic. ¿On és la frontera? Al voltant –segons el barri– del mig milió d’euros el preu de compra i dels 1.300 euros el lloguer mensual. No és el mateix un ciutadà de classe mitjana alta amb recursos, o un professional altament qualificat, o un nòmada digital amb expectatives i recursos, o un directiu d’empresa multinacional. Tot parafrasejant la teoria de la infraestructura/superestructura de Karl Marx –l’economia és la base o infraestructura damunt la qual s’aixeca tota la resta–, a ingressos diferents corresponen pretensions i possibilitats diferents. L’habitatge barceloní 4.0 respon a aquesta correlació marxista. D’aquí, l’habitatge ordinari i l’habitatge prèmium.
Val a dir que tant l’habitatge ordinari com l’habitatge prèmium tenen una clara vocació de modernitat tecnològica i social. Tradueixo: façana ventilada que elimina problemes de condensació, digitalització, climatització aerotèrmica, aïllament tèrmic per capes hermètiques, control automàtic de la temperatura, escàs consum energètic que sovint genera el mateix edifici, persianes que protegeixen de la radiació solar, detecció de fum i/o de fugues aigua, espai per les plantes, fitness, piscina privada o comunitària, solàrium, jardins i espais infantils, espais socials compartits, mesures de seguretat. Fins i tot hi ha edificis amb una terrassa equipada d’una mitja dotzena de taules de ping-pong i futbolins així com d’una pista d’atletisme que dona la volta a tot l’edifici. No tots els habitatges –criteri de classe, dèiem- són iguals, però la vocació d’oferir un bon producte existeix. Cosa que es tradueix en uns habitatges –més o menys luxosos- perfectament equipats: parquet, cuina americana –superfície mineral híbrida- amb electrodomèstics integrats (nevera, rentaplats, forn, microones, extractors potents, placa d’inducció, rentadores o assecadores), menjador lluminós dividit en espais, lavabos d’hotel de cinc estrelles, portes i armaris lacats amb un blanc setinat o vestidors prou amplis.
De la construcció humida a la construcció seca
Tot plegat, dèiem abans, es deu a la construcció 4. 0 (industrialització de la construcció, incorporació de noves tecnologies, Big Data o Internet de les coses que permet passar de la construcció humida del totxo i el ciment a la construcció seca de les plaques fetes amb el consegüent estalvi de temps, mà d’obra i impacte ambiental), al CTE (el Código Técnico de Edificación de 2006 que estableix el marc normatiu de les exigències bàsiques de qualitat i sostenibilitat –l’eficiència, l’estalvi i el rendiment energètics- que han de complir els edificis i les seves instal·lacions), al poder de l’ecologia/ecologisme (esdevingut una mena de sistema global d’interpretació del món que està creant un contramodel social que organitza les relacions entre ciència, ideologia, cultura, societat, política) i als desitjos de les classes socials amb recursos econòmics.
Un nou Eixample dispers
A Barcelona, l’habitatge 4.0 està creant de facto un nou i particular Eixample dispers –sovint també amb espais interiors- que, a diferència de la quadrícula de Cerdà, creix aquí i allà, en un barri i en un altre barri, que es caracteritza –semblances tangencials- per la seva particular estructura, per oferir un seguit de béns immaterials –aïllament i lloc de trobada alhora, caliu, confort, tecnologia i sostenibilitat- i per una estètica –colors neutres- minimalista i funcional de rectes, plans i volumetries.
L’habitatge 4.0 de Barcelona –generalment de promoció privada que defuig l’intervencionisme municipal i la seva hiperregulació així com els grans propòsits que mai no s’arriben a realitzar- mostra que la ciutat –promotors, constructors, arquitectes, decoradors i ciutadans- està esquivant el perill de convertir-se en una ciutat dormitori per convertir-se en la ciutat on viure, treballar i gaudir del lleure. Si es pot, clar. La Barcelona 4.0 té el seu preu. Com totes les coses. ¿Això és dolent? En principi, no. La Barcelona 4.0 és una ciutat viva, capaç d’acollir nous ciutadans i d’integrar-los a l’entramat social divers i sedimentat. Amb l’Eixample va passar una cosa semblant.
Be First to Comment