Sempre es reivindica la Barcelona geogràfica, la que viu d’espatlles al mar o a les zones pobres, sempre s’exclou la ciutat metropolitana o la incomprensible per als estudiants de filologia o aprenents de bruixot. Tots els imaginaris possibles se circumscriuen a aspectes laterals, com hem dit geogràfics o històrics. Quasi mai d’índole estètica perquè si entenem les estètiques dominants anem poc més enllà del realisme, de l’avantguarda de moda i poca cosa més. Hi ha circumstàncies i estètiques de la ciutat que han quedat de banda, alienades segurament per incomprensió o perquè no entren en l’angle de visió de qui jutja o valora.

Seria el cas de tot el fenomen de la música a la ciutat. No de les tendències que viuen en paral·lel a la literatura, com seria el cas de la cançó o fins i tot del rock, sinó de tot el que ha significat per a Barcelona ser una capital del techno, amb fenòmens tan extraordinaris com els festivals. Hem de valorar que només des del punt de vista econòmic, el Sónar i el Primavera Sound omplen la capacitat turística dels hotels, a part de ser cites culturals per sobre, per exemple, del cinema o el teatre. El context, però, no està prou valorat perquè, com he dit, queda fora de càmera. Ningú es preocupa dels fantasmes de la nit, dels herois que, com Sideral, van determinar diferents generacions, sobretot a la semioblidada i poc valorada dècada dels noranta. No ha estat el cas del gran escriptor Héctor Castells, que fa deu anys va trencar el mutisme oferint-nos una biografia novel·lada d’Aleix Vergés, el discjòquei sideral, que entre altres provatures i grups, va ser una referència del club Nitsa, que en la ignorada època postolímpica va marcar les nits barcelonines, nits on els militants de les diferents tendències musicals es dedicaven a beure, ballar i fer esclatar les matinades de punta a punta de la ciutat, des dels antres del Poblenou fins a les sales del nord de la plaça Francesc Macià, i moltes altres ciutats espanyoles i internacionals. En poc més de cinc-centes pàgines, Castells va traçar un impressionant retrat del seu amic, immolat el 2006 en la recta impossible de la seva vida. ‘Estrella fugada. Sideral’, publicat per Contra, ha estat un dels meus llibres favorits. També perquè em permetia reconstruir uns escenaris que només havien estat el continent dels meus poemes del final de segle, nits de ball i desesperació, nits on era impossible anar a dormir, dormir. Aleix Vergés, de gairebé dos metres, va ser un dels autors de la banda sonora d’uns anys ocults, en què la música efímera només ha estat una baula de continuïtat per a les noves tendències i els festivals. No hem d’oblidar que dos dels responsables del Sónar, Enric Les Palau i Sergi Caballero varen ser els responsables de la producció de l’àlbum del quartet Peanut Pie, format per Aleix, i que el 1994 va guanyar el premi de maquetes de la revista RockdeLux. També va tenir relació d’amistat amb Gabi Ruiz, una de les ànimes del Primavera Sound i de l’Apolo, sala de referència europea i que mostra una activitat cultural incansable.

El repte de superar l’univers de la joventut i de la idealització d’Aleix Vergés, que Castells va exemplificar a ‘Sideral’, ha topat amb la seva nova novel·la, ‘Catalonely‘, que des del neologisme del títol revela algunes de les claus d’un text, així mateix, estimulant. Concebuda en diferents plans geogràfics, sobretot a Bali, Vietnam i a Irlanda, on Castells s’hi ha instal·lat, la novel·la és clarament de tradició picaresca i conté tots els elements de la prosa àgil i espavilada de l’autor. L’ombra del Sideral continua apareixent al text de la mateixa manera que el fantasma de Céline es reproduïa a les novel·les de Henry Miller i de Jack Kerouac. Neobarroca i beatnik, ‘Catalonely‘ és un xut canviant de percepcions, amb un sentit de l’humor peculiar, no sempre compartit pels lectors. Castells ens omple, així mateix, de lectures, des de Raymond Carver a Maggie Nelson, amb uns retrats hilarants, que inclouen la tofa de Boris Johnson. M’agrada quan defineix a Manuel Vázquez Montalbán com un anarquista que va morir a l’aeroport de Bangkok o quan sentencia: «Jo no parlo dels meus somnis… Simplement, intento fer-los realitat».

La novel·la és plena de cites, d’aforismes: «Molts de nosaltres vam confondre la contracultura amb la subversió, i les drogues i la poesia amb la revolució…» o «recordo clarament el dia que vaig comprendre que el fred era només por.» ‘Catalonely‘ s’ha publicat per Terranova en una edició bilingüe en anglès. La definició de Barcelona és de droga dura: «Soc a Barcelona. Aquí és on la meva noció de llar es converteix en una noció de l’infern» o «l’udol de les motos es filtra entre l’escuma de la cervesa i la fosforescència de la marihuana; el primer efluvi amb el de cocaïna adulterada, que qualsevol que aterri a Barcelona inhalarà a la sortida de la terminal d’arribades.» La seva és una prosa en què els defectes són virtut.