Acte: Passat i futur dels festivals de música

Protagonista: Jordi Herreruela

Producció iniciativa de: CaixaForum

20/10/2020

19.00h

Articles d’interès

El Núvol

La Vanguardia

CaixaForum

Abans que res, agrair sincerament que estigueu aquí, fent aquest acte d’afirmació per la cultura. Assistir a un acte com aquest és la nostra manera de constituir-nos com a comunitat.

El cicle que comencem avui, Aportacions, és una iniciativa de la Fundació La Caixa i Hänsel* i Gretel* que s’emmarca en el programa d’humanitats. El comencem avui amb en Jordi Herreruela, director del Festival Cruïlla, que fou dels primers que es va atrevir a fer un acte d’afirmació en circumstàncies d’incertesa.

El conjunt d’aquest cicle d’Aportacions volem que sigui una oportunitat per parlar el sector cultural des de diferents òptiques. Avui música, la propera amb el Joan Matabosch, el director artístic del Teatro Real de Madrid, i continuarem al gener amb la Judith Carrera, directora del CCCB, al febrer amb la Núria Cabutí, concellera de Penguin Random House Group, i al març amb la Isabel Vidal, directora general del Grup Focus.

La voluntat és poder parlar amb veu alta, a partir dels posicionaments, dubtes i incerteses, sobre el que ens espera.

Abans dèiem que necessitem espais per pensar però se’ns oblida que ens van deixar tres mesos per pensar. De fet, parlant en termes generals, no vam pensar molt; ens va sorprendre que ens deixessin pensar. Ara hem de tornar a pensar a partir de l’acció.

Mirant enrere, molt enrere, podríem mirar la crisi de la pesta negra, al segle XIV, en què van reconstruir les ciutats, els estats, a partir de la cultura. No cal entrar en detalls, però és cert que una de les respostes d’una part d’Europa a una pandèmia com va ser la pesta negra fou amb la cultura i, d’aquí, el Renaixement.

Fèlix Riera

Bona tarda. En primer lloc agrair a la fundació la possibilitat que ens brinda en col·laborar amb nosaltres, Hänsel* i Gretel*, en aquest reenfocament de l’àmbit de la cultura.

Aquests dies pensava que, fruit de la situació actual, tots li hem donat nous significats a tot, des d’allò més petit i insignificant. Tots hem tingut la temptació, i gairebé l’imperatiu, de donar-li significat al que estava passat, perquè el moment era molt difícil, i a mesura que hem anat donant significat ens hem adonat de com havíem buidat la cultura de significat. Una construcció de capital importància en la nostra realitat, tant particular com col·lectiva.

Ha hagut de passar la Covid-19 per adonar-nos que la cultura és una element estructural, nuclear. No és superflu. És fonamental pel desenvolupament d’una societat moderna i democràtica. Sense cultura és molt difícil que la gent pugui respirar.

Bifo [Franco Berardi], un filòsof italià, plantejava aquests dies, oberta i públicament, que hauríem de començar a reivindicar a la societat respirar bé. Una espècie de provocació però alhora de reflexió sobre quin món estem construint. Ens adonem que els nostres pulmons necessiten de la cultura per poder respirar.

És en aquest context que nosaltres vam plantejar a CaixaForum, a partir d’una petició que se’ns va fer, veure com, i de quina manera, des de l’àmbit de la cultura, es podia fer una reflexió que ajudés a edificar aquest moment tan complicat.

Quan parlem d’edificar ens referim a: ¿què podem aportar des de l’àmbit cultural amb una reflexió interessant des del sector i pel sector?

El que avui es produirà aquí, amb en Jordi Herreruela -a qui li vull agrair moltíssim haver accedit a venir- no és tant parlar sobre què pot donar la cultura sinó com, la pròpia cultura, s’ha de defensar i crear les condicions “òptimes” per repensar-se; com haurà de conviure, durant un cert temps, amb aquest tirà terrible que és la Covid-19. Dic tirà perquè els tirans tenen com a vocació tancar la gent a una casa, no deixar-la sortir, trencar l’espai públic com a lloc de debat, de trobada de la societat, de la població, i per tant la Covid-19 té, en la seva fonamentació més metafòrica, aquesta característica del tirà.

Si hi ha una manifestació cultural que ha qüestionat decisivament aquesta idea de la Covid-19 com a tirà és el Festival Cruïlla, i no ho dic perquè avui estigui aquí el Jordi Herreruela, sinó perquè creiem, des de Hänsel* i Gretel*, que ha estat un dels actors principals per dir, des de l’àmbit de la cultura, que era possible tenir una certa vinculació natural amb la cultura en aquests temps tan difícils. Que era possible programar, que els músics, els tècnics, que totes aquelles persones que treballen en l’àmbit de la cultura poden actuar, i mai millor dit; actuar en el seu dia a dia.

Nosaltres pensem que el Festival Cruïlla ha donat una lliçó de com, des de la cultura, es pot donar una resposta atractiva, interessant, replantejada -òbviament- del que solia ser el festival fins al dia d’avui. Ens sembla interessant per poder reflexionar sobre el passat i futur dels festivals de música. Aquest és el títol.

Si us fixeu, diem passat i futur, no parlem de present perquè entenem que el present ens impedeix projectar en el nostre dia a dia. Com a mínim, això ens fan sentir la ràdio i la televisió. En canvi, veiem com, si pensem en el futur i pensem en el passat, advertim la quantitat de coses que hem fet i la quantitat de coses que podrem fer.

Per aquest motiu comencem un diàleg amb en Jordi, en el qual parlarem del passat i futur dels festivals de música i, per tant, de la música en directe.

Els voldria convidar a tot el cicle, ja que comença avui però acabarà a l’abril, i comptarem amb gent de primer nivell de diferents àmbits del sector de la cultura que ens ajudarà a reflexionar sobre com afrontar aquest període d’incerteses.

El que no és incert és que parlant, dialogant, avançant i construint, amb aportacions, és possible dominar la por de la Covid-19 i decidir com construir el nostre sector cultural.

Amb tots vostès, Jordi Herreruela, director del Festival Cruïlla de Barcelona.

*

FR: Hola Jordi. En primer lloc, com estàs? No és fàcil parlar amb grans agents del sector cultural de Barcelona sense preguntar primer com un està a nivell personal i com es troba a nivell professional.

JH: Personalment bé. Avui content, perquè veig que hi ha moltíssima gent que ha vingut i considero que és un acte heroic, avui en dia, assistir a un acte cultural. Professionalment diria que moderadament optimista, tot i que probablement són els pitjors dies, o les pitjors setmanes, en quant a sensacions: pot ser que tornem a tancar- nos, pot haver toc de queda, etc. Però després d’uns quants mesos en què tenia la sensació que només podria haver-hi, durant molts mesos, un futur d’espais d’aforament limitat, amb distància física, amb les mesures de control sanitàries, sembla que els nous tests ràpids obren una porta a poder eliminar la distància física, veurem si mascareta o no.

Estem treballant amb la comunitat científica per poder-ho posar a prova, i a dia d’avui em puc imaginar, i de fet estem treballant, per tenir un Cruïlla al parc del Fòrum l’estiu vinent. Possiblement hagi de matisar les seves dimensions, i hagi de canviar coses. Ens imaginem una combinació del Cruïlla al parc del Fòrum amb part del Cruïlla XXS que aquest estiu ens ha funcionat tan bé.

Ens ha ajudat aproximar-nos a un altre tipus de públic. La col·laboració a tres bandes de Liceu, TNC i Cruïlla; els concerts de clàssica als jardins del TNC ha estat fabulosa. És un tipus d’activitat que dins del parc del Fòrum té un aire molt més festiu, no tindria cabuda. I no ens agradaria perdre aquest nou format, creiem que ens ha aportat coses noves i voldríem mantenir-ho.

Aquesta possibilitat de fer col·laborar un munt d’agents socioculturals de la ciutat, de fer concerts al Camp Nou -que el Camp Nou estigui tancat pel futbol però s’obri per la música- ha estat màgic.

Amb aquest moderat optimisme i continuant treballant intensament tot i les dificultats.

FR: El diàleg és de 45 minuts. Jo li aniré fent preguntes al Jordi, i reservarem 15 minuts en què vosaltres podreu fer qualsevol pregunta al Jordi en aquest marc de les aportacions.

Bé, la primera qüestió que a mi m’agradaria tractar es una que està contínuament sobre la taula i que ara veig que es vol abordar. Barcelona, tothom diu, junt amb Berlin, és una de les principals seus de festivals d’Europa i un dels principals hubs a nivell internacional des del punt de vista dels festivals. Això, Barcelona, ho ha aconseguit els últims anys i s’ha consolidat sobre tres grans festivals: el Cruïlla, al que representes com a director, el festival Sónar i el Primavera Sound. En l’actual conjuntura, ¿tu creus que el model exitós que hem tingut fins el dia d’avui serà possible mantenir-lo en el futur? ¿O creus que s’ha començar a plantejar i a qüestionar des d’una altra perspectiva?

JH: Bé, segurament tot ho hem de replantejar des d’una altra perspectiva. El format, ja no només dels festivals de música, sinó dels grans esdeveniments culturals i, fins i tot, mundials, toca replantejar-los. En primer lloc perquè anàvem en una direcció que ambientalment no és sostenible. Que milers de persones viatgin contínuament arreu del món, en situació pre-Covid-19 ja estava sent qüestionat. Hi ha un model de ciutat, que ha funcionat durant moltíssims anys al voltant d’aquesta idea. El senyor Mascarell està aquí i segurament va ser propulsor de la ciutat oberta, d’utilitzar els grans esdeveniments culturals per atraure públic, talent, però possiblement els nous esdeveniments s’han d’enfocar al públic local, hagin de tenir unes dimensions menors, més moderades. Segur que haurem de tenir criteris de responsabilitat mediambiental com un factor imprescindible. Avui en dia destaca que un festival o un esdeveniment apliqui mesures; en un futur proper serà imprescindible, impensable no fer-ho. Per suposat, també ho serà l’aplicació de les mesures sanitàries.

Jo m’imagino grans esdeveniments del futur pensats en atraure públic local, tot i que puguin projectar internacionalment una idea de ciutat, sense necessitat d’haver de portar milers de persones d’arreu del món. Amb unes dimensions més petites. Milers de persones però sense que siguin 50 o 100000 persones, on l’espai per persona és un factor diferencial. On no només posem el contingut al centre, sinó també al públic; deixem de veure al públic com una massa de gent i comencem a veure-la com persones amb noms i cognoms, que ens importen, les coneixem i oferim experiències singulars i diferenciades.

FR: ¿Com creus que es projectaran els festivals que fins ara tenien un pes tan important en el públic estranger? ¿Com creus que evolucionarà cap a un model com el que planteges; és sostenible?

JH: Sostenible ho ha de ser. Aquests dies crec que ho veiem. Hi ha un munt d’equipaments culturals de la ciutat que han baixat moltíssim en la seva capacitat d’atraure públic perquè s’han passat anys vivint del turisme. Ara tenen la necessitat d’atraure el públic local, però ja hi era abans. No podem oblidar el nostre públic, hem d’atraure’l i treure aquests equipaments culturals. Nosaltres l’hem treballat molt, el

públic local. A més tenim molta base de dades, amb el nostre propi sistema de Big Data i de BI, cosa que ara sembla un atractiu gran per part dels grans equipaments culturals de la ciutat, fins i tot del país. Cal que siguem capaços de moure aquesta comunitat de consumidors culturals a altres equipaments i això no ho hem estat treballant. O gran part del món de la cultura no ha estat treballant en aquesta línia.

Hem cuidat molt el contingut i la visió que el públic és qui ens manté vius, i és a qui hem de mimar, conèixer, i establir una relació durant tot l’any, perquè davant d’una situació d’incertesa, en realitat és el públic el que ens aguanta. Ens toca centrar-nos.

Suposa una inversió en talent i en creativitat, però a vegades, quan intento posar-ho en una balança, en el món dels festivals de música, invertir en cuidar el públic suposa eliminar un artista del cartell. Què fem? Doncs val la pena inclinar-la en favor del públic.

FR: Aquest model que planteges obliga a veure com l’administració juga un tipus de paper. Ara t’estava escoltant i em ressonava a un model de reconversió dels festivals. Una reconversió industrial en la que es canvien les normes i les pautes d’organització per, en definitiva, fer sostenibles aquests festivals. ¿Com creus que ha jugat, o està jugant, l’administració pública, ja sigui la Generalitat, l’Ajuntament o l’Estat? En segon lloc, ¿quin paper creus que hauria de jugar l’administració segons el que estàs plantejant avui, aquí, públicament?

JH: Com que la xerrada va sobre passat i futur…

La meva visió sobre on estàvem pre-Covid-19 és: crec que hi ha dues idees que han impulsat gran part de la situació cultural en la que ens trobàvem.

Una és la idea encapçalada el pujolisme de la identitat nacional i de l’ús de la llengua i de la cultura per la creació d’aquesta identitat, i això ha portat, sobretot, a que gran part de la cultura del país visqui de contractació pública, especialment d’ajuntaments i de tot un circuit de festes majors; hi ha tota una indústria que viu al voltant d’aquest circuit. Això comporta que gran part de la cultura de la que gaudim s’ofereix gratuïtament o a preus molt econòmics o, en qualsevol cas, no es busca la rendibilitat econòmica d’aquesta cultura, sinó que es manté amb una idea clara de que cal subvencionar-la perquè aporta valors d’identitat nacional.

D’altra banda, possiblement aquesta idea de ciutat oberta on utilitzem els grans esdeveniments per projectar la ciutat cap enfora, atraure turisme, públic, artistes, talent, etc. En aquesta dinàmica, abans de la Covid-19 ens trobàvem en una situació, en aquesta indústria dels grans esdeveniments, que tenia un creixement per sobre del 10% anual. Estava en un estat de creixement ampli, on les gran multinacionals hi havien posat la seva mirada amb la perspectiva de fer economia d’escala. En aquesta economia d’escala, grups com LifeNation i d’altres vinculats directament a fons d’inversió, havien començat a comprar la gran majoria, o els principals, grans festivals del món. En el cas de Barcelona, els fons d’inversió han entrat al Primavera Sound i al Sónar, jo crec que el Cruïlla és l’únic gran festival que encara queda com a independent.

Si Sónar i Primavera els hagin donat accés és perquè un promotor independent de festivals té molt difícil competir en el mercat internacional; cada cop ens costa més contractar artistes grans i internacionals perquè una multinacional li ofereix a l’artista

actuacions a 50 països, i tu, per molt forta que sigui la teva oferta, és una oferta per una ciutat, un país i una data, per tant no pots competir. Aquesta dificultat per competir és el que et fa pensar que no et pots quedar sol i que has de formar part d’una estructura més gran.

Crec que hem estat una superpotència en el món dels festivals i, si haguéssim tingut capacitat de risc, possiblement hagués estat visionari ajuntar Primavera, Sónar i Cruïlla i que fos aquest gran grup el que anés a comprar festivals arreu del món i hagués sortit des de Barcelona, però o no ho hem vist i no hem tingut capacitat de risc, llavors aquesta capacitat de risc financer està arribant dels Estats Units.

Parlàvem de competició. Per un costat tenim una gran oferta pública amb una gran injecció de diners públics que no busca rendibilitat, i tira els preus a la baixa i, per l’altra banda, tenim grans grups internacionals que aconsegueixen exclusives d’artistes i que el seu objectiu tampoc no és la rendibilitat perquè ells el que busquen és créixer en facturació per augmentar la seva cotització a borsa. No busquen la rendibilitat de les operacions en concret. Tenim una oferta per baix que no busca la rendibilitat i una oferta per dalt que no busca la rendibilitat i, aquí al mig, ens trobem uns quants promotors independents que no ens podem permetre no buscar la rendibilitat, perquè morim, que sobrevivim d’una manera molt complicada mig a través d’ajudes públiques, mig a través de patrocinadors, mig a través de solucions fiscals de les AIE, però som extremadament fràgils. No podem patir cap accident. Si tenim algun accident morim. I ha arribat la Covid-19, un accident prou potent.

La meva visió sobre com hem de reconvertir això té a veure -segurament sigui poc afortunat dir això ara- amb que ens toca diferenciar bé què és cultura amb un valor identitari, que cal defensar i subvencionar, i què és la cultura-entreteniment, i aquesta ha de ser competitiva mundialment.

En aquest procés, aquesta cultura-entreteniment ha patit una transformació brutal. Avui en dia, els generadors de continguts són les grans plataformes digitals. Els competidors reals de l’oferta cultural offline és l’oferta cultural online. Ens toca competir amb els mercats online. Jo crec que Barcelona ha perdut moltíssima competitivitat els darrers anys. Era una gran productora d’indústria editorial, d’indústria audiovisual, de festivals i, poc a poc, hem anat perdent centres de producció. Han marxat a altres llocs perquè no hi havia aquest factor d’identitat. Ens cal separar molt clarament què és el que cal defensar com a cultura identitària, que cal defensar-la i és imprescindible, i en què ens cal ser competitius globalment, i aquí no podem aplicar un factor de llengua o d’identitat, perquè llavors perdem la cursa.

FR: Quan estaves fent aquesta reflexió a mi m’assaltava un dels debats dels anys ’80, quan a França, Jack Lang, va introduir el concepte ”recepció cultural”, òbviament francesa, per protegir la indústria cultural francesa de la globalització que s’estava ja apoderant de grans projectes audiovisuals, editorials, etc. Amb la teva definició estàs volent tornar a una concepció de fer una certa excepció cultural pel primer model que abans comentaves? O, aquest caràcter identitari, ¿com el definiries des del punt de vista d’un festival com el Cruïlla?

JH: Bé, és que el Cruïlla hauria de ser una activitat que fos possible que fos rendible econòmicament sense rebre subvencions. El que passa és que en aquest entorn és molt difícil fer-ho rendible perquè en el preu d’entrades tendeixes a tirar avall perquè no ets competitiu degut a l’oferta pública i, d’altra banda, per pujar el preu de l’entrada cal que portis artistes amb molt reclam als quals no tens accés. Llavors, tens allà un terreny entremig en el que és molt complicat fer una activitat rendible. Però, en realitat el Cruïlla només ha de ser viable si és rendible, sinó no ho ha de ser. No té un fet identitari pel qual s’hagi de protegir i, si ho té ja cal que ho posem en valor, ho activem, ho defensem, però no per programar els artistes que fan Pop Rock català, per dir-ho d’alguna manera, vol dir que tinguem aquest valor identitari. Algún artista el tindrà, per exemple Roger Mas, que fa una recopilació de cançons, això sí que té valor identitari, però no tot el que programem.

Des d’aquell model… Les plataformes estan aquí. Internet està aquí. L’era digital està aquí. Jo crec que aquell model de protecció territorial que plantejava Jack Lang, ara mateix no té sentit. Les fronteres en el món del consum cultural s’han difuminat d’una manera brutal.

El model francòfon és amplíssim. Aquell model de Jack Lang considera francòfon a Tiken Jah Fakoly, que és un africà; o a Manu Chao. Considera francòfon qualsevol que pugui tenir una mínima relació amb França, ja sigui intern o extern. És un concepte amplíssim en un país amb una amplitud de desenvolupament de la seva llengua arreu de tot el territori mundial també molt estesa. Jo crec que no el podem agafar d’exemple, o de referència. Justament, aquí, les últimes grans apostes decidides sobre el món cultural són de fa 30 anys. Hi ha hagut evolució, però a base de noves idees. No hi ha hagut una gran aposta renovada en la qual es fiqués de cop el Govern central, la Generalitat, l’Ajuntament per apostar conjuntament.

Pre-Covid ja ens calia, però ara és imprescindible. Si ara ho féssim tot excepcionalment bé seria molt difícil, si a sobre no ho fem bé o no ens posem tots d’acord per fer-ho, és impossible que ens en sortim. Hi haurà música, hi haurà festivals, hi haurà artistes; la qüestió és si l’ecosistema de Barcelona, o de Catalunya, haurà desaparegut.

Si nosaltres desapareixem, el que ve al darrere és una multinacional. Aquesta multinacional té l’objectiu d’unificar continguts. Aquest continguts unificats eliminen la diversitat cultural.

FR: Això ens porta a una qüestió que està voltant a nivell europeu. Hi ha països que estan decidint quines són aquelles indústries i empreses en les quals invertiran a fons perdut, lo qual vol dir que invertiran sense esperar que hi hagi un retorn de capital, i hi ha d’altres països que no estan fent aquesta política tan intensa o decidida. Un d’aquests països és Alemanya. Per exemple, a Lufthansa han arribat a invertir a fons perdut, si no m’equivoco, 4000 milions d’euros aproximadament, i a França ho han fet amb Renault, amb totes les diferències.

¿Tu creus que en el cas que ens ocupa potser valdria la pena que des del punt de vista polític es plantegés un model d’aquest tipus per donar musculatura econòmica a aquests projectes perquè surtin endavant? ¿O tu creus que en l’actual conjuntura podran sortir endavant, amb dificultats, adaptant-se a la nova situació?

JH: Et refereixes a projectes culturals?
FR: Sí, com per exemple el Cruïlla, els festivals essencialment, la música en directe.

JH: Jo no ho espero. No espero aquest pla de rescat, o de salvament. Tinc la sensació, o el que més o menys he aconseguit entendre de per on van aquestes ajudes

europees a Espanya, és: va energies renovables, investigació mèdica i supercomputació. Crec que són les apostes estratègiques, no hi és la cultura.

No tinc la sensació que haguem d’esperar aquestes ajudes. El que sí que és cert és que es poden projectar noves idees i projectes que puguin optar a. Abans hem dit que hi ha un camí a recórrer en la singularització de les experiències, en la gestió de les audiències, en l’ús de Big Data enfocat a com tractem i coneixem el nostre públic. Crec que un projecte així potser sí que tindria cabuda.

Fa molt de temps que parlem de la gestió i la creació de públics, jo crec que hi ha molta indefinició de les dades reals dels equipaments culturals, dels consumidors culturals. Ens cal començar a posar ordre i acceptar que potser no són com les diem, però acceptem-les. Quantes som? Ajuntem totes aquestes dades. Unifiquem-les. El nostre competidor, vist en el món dels creadors de contingut digital cultural, utilitza unes tècniques de màrqueting avançadíssimes. Ens coneixen perfectament. Quin problema hi ha en que nosaltres ho intentem. Només estem competint. No només hem de competir amb les seves eines, però cal que ens posem a treballar per tenir-les i disposar-ne.

Hi ha un nou gran dictador que són els algoritmes. Tenim una alternativa a aquests algoritmes? Culturalment és súper potent. La competició que ens fa Youtube, Spotify, Netflix, ens porta a consumir allò que consumeix més gent, el que és més mainstream, lo qual ens porta a disminuir la diversitat cultural i la singularitat cultural. Ens cal poder tenir alternatives a aquest algoritme, i és possible.

FR: Amb aquests 15 minuts que encara ens queden, parlem de futur. Tecnologia 5G. ¿Una ciutat com Barcelona, per exemple, pot mantenir una oferta de festival com els que hem estat dibuixant, sense un desplegament efectiu de la tecnologia 5G?

JH: Bé, sí. No crec que el 5G transformi l’experiència d’un festival, o no del tot, sinó que transformarà coses que tenen a veure amb el contingut digital, cultural.

El salt tecnològic del 3G al 4G va transformar les nostres vides. En aquest salt tecnològic van deixar de cobrar-nos pel temps que parlàvem per telèfon a cobrar-nos per dades que consumíem. Van aparèixer les xarxes socials, els contingut a la carta. Diria que ha tingut un efecte del que encara no som capaços de discernir els efectes secundaris. No sé si algú dels presents té fills adolescents, ens fa patir veure com es relacionen. No acabem d’entendre que això ha canviat la forma en què es relacionen entre ells. Això ho ha fet el pas del 3G al 4G.

Encara no acabem d’entendre del tot els efectes secundaris que té un salt tecnològic en les nostres vides i en la nostra societat i ens presenten el 5G, que és un salt encara més bèstia.

El que avui coneixem de xarxes socials, de consum a la carta, tot això que dèiem que estàvem en procés d’adaptació, ja queda enrere perquè ja estem en el següent pas. Ens costa molt seguir el ritme amb el que avança la tecnologia i els canvis que ens aporta.

En el món dels festivals i de l’entreteniment cultural offline, Netflix i Amazon seran la competència de LifeNation i AEG. Ja que venen el contingut online, també et vendran l’offline. Però és que el canvi al 5G també canviarà com ens cobren les operadores de telefonia. Ja no ens cobraran per dades, sinó per serveis.

El que estan projectant és que Telefónica et cobra pel servei de salut, Vodafone pel de mobilitat, Orange per l’entreteniment i MásMóvil pel de seguretat. Tu pagaràs una quota a totes elles per uns serveis. Ja no et cobren per les dades. La dades hi són. La velocitat hi és. Això t’ho posen a la teva disposició sempre i quan contractis serveis. Per tant tenim un nou element, l’entreteniment, que no és només l’objectiu de LifeNation, Netflix i AEG, sinó que també serà objectiu de Vodafone, Orange o Telefónica, per tant tindrem un altre gran monstre amb molt d’interès en el que nosaltres estem fent. Mantenir-se com a independent amb això és una quimera. O ens pensem molt bé com ho fem, o aconseguim que un d’aquests grans grups es situï a Barcelona i puguem tenir una certa mà amb com projecta aquest contingut i en com es crea, o ho tenim molt, molt, molt difícil.

Respecte el 5G el que jo m’imagino: no m’imagino un concert retransmès en 5G. No. Acostumem a intentar reproduir el que ja fem d’una manera i aplicar-ho a una nova tecnologia. Crec que ho hem de canviar.

El 5G permetrà coses com: Bruce Springsteen es connecta aquesta tarda a les 19’00h i toca. Tu estàs a casa teva, amb la teva guitarra, et saps tocar les quatre cançons que saps de Bruce Springsteen i toques amb ell, en directe. Estàs assajant amb en Bruce. Per això pagues? Clar que pago. El que vull és tocar amb ell, no veure com ell toca. Amb qui més toco? Doncs el bateria està a Austràlia, i el baixista a Itàlia, i puc mutejar al músic que em doni la gana respecte els dos milions que hi ha en aquell moment tocant amb el Bruce. Això és un contingut que valdrà la pena, ara, pot portar a que l’artista a dalt de l’escenari perdi una miqueta de rellevància per posar valor a aquell talent que és capaç de transmetre com sap fer les coses, d’explicar-te com millorar. Ens acostumarem molt més a fer -nosaltres mateixos- moltes més coses. Més que anar a que ens les fessin.

FR: Abans parlaves d’una espècie de “dependència” amb els algoritmes, i això planteja una qüestió de fons cultural molt interessant de gestionar. Totes les polítiques, des de l’època del Malraux fins l’any 2000, han estat basades en l’oferta. Sempre l’oferta ha estat el que ha prevalgut en totes les polítiques. Ara, des de fa uns anys és la demanda la que determina com, i de quina manera, els diferents operadors culturals, gestionen els continguts; en l’àmbit editorial, en el cinematogràfic o en el musical.

Des del teu punt de vista, la posició de la demanda, ¿com construeix la realitat d’un festival com el Cruïlla?

JH: A nosaltres ens ha canviat visions. Per exemple, el principal nucli d’interès del nostre públic, més que la música, és la tecnologia, i hem començat a adonar-nos que, tot i que el posicionament de +D el té el Sónar, nosaltres havíem de començar a treballar-hi. Per això hem estat la primera experiència 5G en un festival de música. Hem començat a cuidar molt la gastronomia, hem incorporat el Comedy, etc.

El Comedy, vist com el concepte d’Stand Up Comedy americà, molt polític, molt transgressor, que està trepitjant constantment la línia vermella, ens hem adonat que despertava un interès altíssim en el nostre públic. I vam veure que estava començant a sorgir una escena d’humoristes de Barcelona, fent-ho en català, que eren capaços d’arrossegar públic, i ho hem incorporat. Fa dos anys que ho treballem i està funcionant extraordinàriament bé. Això ens ho ha ofert l’escolta i l’anàlisi de la dada.

Crec que hem estat prenent decisions exclusivament sota un criteri intuïtiu i del coneixement del prescriptor cultural, que et porta a intuir què és el que la gent voldrà. La intuïció hi ha de continuar sent, però es pot acompanyar d’informació i trobar un equilibri entre una cosa i l’altra. Hi ha casos en què s’ha agafat la dada pura i s’ha fracassat. També cal una direcció artística, però hi ha d’haver una unió entre les dues coses.

FR: Parlem dels músics, de la matèria prima. Del que fa possible un festival. Quin paper jugaran als festivals, a aquestes plataformes, per donar possibilitat -que ho han fet al llarg de la història- de promocionar-lo i cuidar-lo, de potenciar-lo?

JH: Si al final, els grans esdeveniments del país estan impulsats per grans corporacions, està clar que els nostres músics tenen un futur molt difícil, com a mínim. Perquè tenen poc interès.

Una de les oportunitat que tenim com a ciutat és apostar per una indústria del talent. Crec que Barcelona té una llegat i aquest és el talent. S’ha vist al llarg de tota la nostra història. Se’ns coneix. La gent ve a la ciutat buscant aquesta herència i és clar que el conformen Picasso i Gaudí, però també el Sónar i el Primavera. També ha estat aquest talent el que ha portat un munt de gent a la ciutat i, a l’igual que moltes ciutats estan apostant per la industria mediambiental, per la biotecnologia, nosaltres tenim una oportunitat per apostar pel talent i a aquest se l’ha d’acompanyar. Tenim l’oportunitat de generar una indústria que l’acompanyi. Deixem que el talent es desenvolupi sol, creixi sol i aparegui sol però no està acompanyat de gerents, advocats, fiscalistes, publicistes, comunicadors; de gent que incorpora valor al desenvolupament internacional del nostre talent.

Deixem gairebé que ho faci per si sol. En el cas de les FINTEC, les empreses de tecnologia, hi ha tot un sistema d’incubadores, acceleradores, fons d’inversió que posen diners i al final tot això té a veure amb que funcionin dues de 2000, però hi ha tot un procés d’acompanyament a aquest talent. Ara mateix no hi ha cap projecte gran de ciutat que aposti per això tot, i ser una gran hub. Barcelona és una ciutat on aquest talent podria viure i on tota aquesta indústria podria donar sortida.

Tornant una mica a la idea de tenir nens adolescents i conviure amb d’ells: hem creat un país i una ciutat que té una dependència molt gran del turisme, però quan et relaciones amb la gent que està a la universitat, n’hi ha molt pocs que vulguin treballar a una botiga, un restaurant o un hotel. Fins i tot qui estudia dret, econòmiques o empresarials, dona la sensació que els agradaria treballar en indústries creatives, exercint allò que estan estudiant, però en les indústries creatives de contingut audiovisual, cultural, musical… Estem educant una sèrie de professionals que, quan arriben al mercat laboral, es troben amb llocs de treball que no encaixen amb el que busquen, perquè estan vinculats al turisme. No tenim lloc de treball a oferir-los dins de les indústries creatives.

Ens cal portar gent de fora perquè treballi en allò del que tenim oferta, perquè del que volen treballar els nostres joves no tenim feina.

Ens cal crear-los.

Per això possiblement sí que calgui un acord de totes les administracions per tornar a fer una aposta de futur clara i decidida per fer de Barcelona el hub que tingui, no només el talent, sinó tota una indústria que l’acompanyi.

FR: Bé, l’última pregunta. Voldria que, amb paraules, fessis visible als assistents com serà el Cruïlla dels propers anys. Gran, petit, fora o dins de la ciutat, etc.

JH: A mi m’agrada imaginar-me’l com un festival cada cop més de ciutat. M’agrada imaginar-me un festival que arriba a molts espectadors de la ciutat amb una quantitat d’oferta molt àmplia. Hem creat un cicle que es diu Talks, amb espais de reflexió que poden estar vinculats a temes socials o tecnològics, teatre, dansa, esvidentment música, comedy, gastronomia… Realment, és una visió molt de festival creat des de l’administració pública, o com a mínim fins ara, en quant a ambició, però no veig tant “a veure si encabim 50000 persones al Parc del Forum” sinó estendre el festival per tota la ciutat i estirar-ne la durada, per poder créixer sense haver de posar a tothom en un mateix espai.

FR: Bé, tenim un micròfon que, si algú té alguna pregunta a fer, li brindarà l’oportunitat de fer-la.

TORN OBERT DE PREGUNTES

1: Tinc aquesta pregunta des del principi del debat. Has comentat “reduir els festivals”. Festivals més petits significa menys escenaris, menys artistes, menys personal de barra, menys productors, menys treballadors en general. Tu, com a director d’un festival, en un futur, veus pèrdua d’ocupació?

JH: Bé, la darrera resposta anava per aquí. Possiblement el que no et calgui en el Parc del Fòrum et caldrà si ocupes altres deu espais de la ciutat. La meva idea va per aquí. Aquest any, sense fer el Parc del Fòrum, hem tingut treballant un equip de 1500 persones i durant tot un mes; no durant un cap de setmana. Segurament canviarà la forma en la que treballem, només cal centrar-se en el concepte de responsabilitat mediambiental, aquest pràcticament obliga a que la contractació de personal es faci amb personal local. No ens podem permetre portar gent de fora a treballar perquè no té sentit.

És quelcom que forma part del nostre ADN però no és així en tots els casos.

FR: Tu vols fer un Cruïlla que a la marca hi posaria “Made in Catalunya”.

JH: No, ens imaginem desplegats per la ciutat però tinc una idea de Barcelona molt més àmplia que el terme municipal, m’imagino un Cruïlla que es pot desplegar per l’àrea metropolitana perfectament. Fins i tot més enllà.

Estem parlant amb les denominacions d’origen del vi per veure si podem fer alguna cosa per les diferents localitats perquè creiem que pot ser un link molt interessant.

2: Yo también me considero un poco optimista porque hace años que vengo pensando en cómo consumir la música en directo en un formato nuevo. Pero quiero comentar que tal vez lo tenéis más fácil los festivales que las salas de conciertos.

Había una dinámica de precios, de cuánto se pagaba de cachés a los artistas, a los productores, a nivel técnico, etc. Si se reduce el aforo, ¿cómo va a haber ese equilibrio

de precios y de aforo? Porque al no estar tan masificado, ¿cómo crees que se va a jugar esa balanza?

JH: Lo que los festivales estábamos pagando para traer artistas internacionales no tenia ningún sentido. De echo, creo que la mayoría de festivales pierden dinero. Y todo tiene que ver con este efecto multi -LifeNation, AEG- de “aquí no va a quedar nadie, solo voy a aguantar yo y, cuando solo quede yo, ya pondré el precio al artista que me dé la gana”. Como esta es una ley de marcado donde LifeNation compra una productora y sube su cotización en bolsa, por lo que da igual que pierda dinero porque por estar en bolsa ya gana un dineral. Eso hace que los demás, que no cotizamos en bolsa, no tengamos ese margen.

Lo que los artistas estaban cobrando internacionalmente no tiene ningún sentido.

Espero que ahora mucha gente se dé cuenta y se baje de esa competición, porque nos llevará a todos a la ruina.

Por otro lado, también creo que le tenemos que pedir a las administraciones públicas responsabilidad respecto al gasto en cultura. Des de mi punto de vista. Yo soy promotor e intento ganarme la vida haciendo lo que hago. Me cuesta mucho entender que una administración se gaste 20, 30, 40000 euros con un artista para hacer un gratuito. Si vale ese dinero que lo haga un promotor privado y que lo explote. No tiene que regalar dinero, que apoye. Que se gaste ese dinero en proyectar grupos nuevos. ¿Por qué todos los ayuntamientos, todos los alcaldes, quieren darse el gustazo de traer a un artista de renombre y hacerlo gratuito o súper barato?

Con todo el respeto. Este año hemos estado muy de la mano con El Grec, hemos trabajado mucho y muy intensamente con ellos, pero que saquen entradas a cinco euros a mí me mata. Me mata porque me hace tirar todos los precios abajo. Y sé que lo hacen para acercar la cultura a todo el mundo, pero no pueden hacer eso. No pueden coger el dinero público y hacer grupos normales, como eran los de música, a cinco euros.

Ahí también tenemos una amenaza, en esta oferta pública, yo creo que mal entendida.

¿Cómo afectará eso a las empresas? Pues igual, lo que no invertimos en artistas hará que tengamos una industria un poco más fuerte.

3: Has parlat de la inestabilitat que tenen els promotors independents. Jo sóc un promotor independent petit. Parles de l’estudi de públic, de les inversions en noves tecnologies, cosa que per a molta gent és quelcom inaccessible. ¿Quin seria el consell que ens donaries per resistir aquesta inestabilitat -que és permanent- que aquest any s’ha aguditzat tantíssim?

JH: Quan algú és botiguer, o té un restaurant, i és petit, quan entra algú que ve regularment el coneix, el saluda, segurament té un detall amb ell, i li pregunta per la família o el convida a un xarrup. Té un nivell de proximitat que és cap on hem d’anar tots. El que passa és que quan tens un cert volum, ets incapaç de tenir aquest nivell de proximitat sinó utilitzes la tecnologia. Cal que singularitzis l’experiència amb tothom. La singularitat del promotor independent de l’esdeveniment petit crec que té valor i futur. Mentre sigui gestionable, us recomanaria invertir en conèixer la gent que us compra, perquè és el que us manté vius.

Posem una gran quantitat d’energia en cuidar els artistes -que els hem de cuidar-, però no podem deixar de cuidar el públic. El públic passa per la nostra porta, entra, el tenim x hores a casa i no li diem ni hola. Ens toca atendre al públic. Ateneu-li i dediqueu-li tant temps com a l’artista.

4: Después de la experiencia de este año y con lo que has comentado de los avances médicos, que tal vez van a permitir unos aforos un poco más grandes. ¿Cuál es tu valoración del escenario -realistamente hablando- de aquí al próximo verano? ¿Cómo crees que va a ser, con los elementos que tienes? ¿Vas a hacer la mezcla de espacio grande, léase Forum, y lo que has hecho este año en el resto de la ciudad?

JH: Esa es mi idea. Justo eso es en lo que estamos trabajando ahora, cada día, para hacer el verano que viene.

Nos estamos imaginando un fin de semana en el Forum, con menos gente de la que teníamos. En un espacio de 50000 personas metíamos a 30000. El año que viene, si tenemos 15000 estaré súper contento. A día de hoy, me lo imagino perfectamente. Y tiene que ver con garantizar que dentro no hay Covid-19, lo cual es posible gracias a los nuevos test.

Hay algo que a mí me costó un poco de entender, y es que hay un pequeño margen de error, de un 3, un 4 o un 5 %, que hace que los eventos masivos no se puedan realizar, pues ese margen de error tan pequeño llevado a cifras de 50000 personas genera tal nivel de contagio que es inasumible. La diferencia respecto estos nuevos test es la siguiente: la razón de la existencia de esos falsos negativos es que la carga vírica es tan baja que no contagia, lo cual es un dato nuevo que no teníamos con los otros test. Eso nos permite visualizar que podemos garantizar que dentro del recinto no haya nadie con capacidad de contagiar. Se está demostrando hoy en día y es lo que nos hace visualizar un verano así, aunque no haya vacuna. Ya veremos si con o sin mascarilla, pero al menos ese avance nos da la posibilidad de eliminar la distancia física.

A mí me gustaría que tuviéramos esa idea de XXS una semana o diez días antes del Parc del Fòrum, empezar ya a hacer actividad. Además, este año se da que el Mobile World Congress va más tarde, y igual podríamos hacer algo con ellos, encajar días y espacios.

Hay algo ahora que matará a muchas empresas, y es la incertidumbre. Yo creo que nosotros hemos demostrado una capacidad de adaptabilidad, de reaccionar a los nuevos acontecimientos, muy buena. No somos una estructura muy pesada, anquilosada, difícil de mover. El gran problema que tendrán lo eventos, o los grandes eventos, es que nadie te va a confirmar en diciembre o enero si lo puedes hacer. Seguramente llegues al mes de abril, de mayo, y estés esperando saber si lo puedes hacer o no. Tengo la sensación de que ese escoyon no nos lo va a quitar nadie. El que pueda convivir con eso podrá trabajar, pero el que no pueda convivir con eso no podrá trabajar, porque si resulta que la pandemia, en ese momento del año, está desbordada, simplemente no se podrá hacer, y eso no te lo pueden confirmar en enero.

Esa incertidumbre seguramente matará a muchos. Yo estoy trabajando para que no me mate. Para poder trabajar con esa incertidumbre. Por ello es muy importante estar en contacto con la comunidad científica, tener información de primera mano. ¿Eso

penaliza la movilización de público internacional? Sí. Sin embargo, tenemos la suerte de haber creado un evento que durante años se ha centrado en el público local.

5: La meva pregunta va lligada a la supervivència de la que tant es parla, i volia saber si aquesta supervivència va lligada explícitament a les ajudes que puguin oferir l’estat o organismes com la Generalitat o l’Ajuntament. En segon lloc, nosaltres com a usuaris, assistents, societat, fins i tot, com podríem contribuir?

Potser surt una mica del teu camp i això va més enfocat a petites sales de concerts, perquè el que està clar és que vosaltres al final tindreu més possibilitats de sobreviure que les petites sales.

JH: Crec que ara les estructures petites tenen més possibilitat de sobreviure que les grans pel que dèiem. Una capacitat d’adaptació i agilitat en poder canviar el que fas, cosa que a les grans els hi costa molt. Realment, els que teniu estructures petites potser penseu que els de les estructures mitjanes o grans estan millor, però possiblement estem molt pitjor, perquè ets un transatlàntic que va consumint recursos cada mes i no tens capacitat d’adaptar-te. Si algú ha entrat en un ERTE i té 50 persones treballant, ara potser podria fer quelcom. Però no té feina ni per 50 persones ni per jornada completa. Abans de sortir de l’ERTE ha de tancar l’empresa. En canvi, si sou una estructura petita, si sou tres persones, igual no feu el que fèieu, o com ho fèieu, però podríeu fer una altra cosa. En una estructura gran no pots posar 50 persones a fer una altra cosa, o no de la nit al dia.

Jo no compto amb les ajudes. Calen ajudes per tothom. N’hi haurà per tots? Tant de bo, m’encantaria pensar que sí, però em costa molt veure-ho. ¿De veritat les ajudes arribaran a la cultura? Em sorprendria moltíssim, perquè hem estat sempre quasi els últims de la llista.

FR: Molt bé. Hem arribat al final del diàleg. Us vull agrair, en nom de CaixaForum i de Hänsel* i Gretel*, la vostra assistència a l’acte d’avui.

El títol d’aportacions no és un element menor en aquest cicle, perquè el que vol és incidir en un aspecte que al Llucià i a mi ens sembla clau i és que, si no aportem coses en aquest moment tan decisiu de l’àmbit de la cultura, difícilment podrem sumar solucions i sortides en aquesta crisi que comencem a pensar que l’haurem d’afrontar, també, durant bona part del 2021.

Gràcies, un cop més, i fins la propera.

APORTACIONS

L’aposta per la globalització i la competitivitat
Utilitzar eines de marketing digital, Big Data o Smart Data Salvaguardar la identitat nacional és imprescindible Tecnologia 5G
Capacitat de transmetre el seu talent
Posar el focus en el públic
Oferir experiències extraordinàries, singularitzades Acompanyament al talent
Unió del talent artístic i la innovació tecnològica que unifiqui interessos