Els títols dels epígrafs que conformen el primer capítol de 2021. Informe anual. Estat de la cultura i de les arts, editat pel Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA), son un bon resum de la qüestió. 

La situació

Arts escèniques: #NoÉsTeatre. Arts visuals: Un any d’impàs, cautela, hibridacions i col·laboracions. Audiovisual i multimèdia: Nous horitzons i relleus generacionals. Cultura popular i associacionisme: Nova llei, noves dinàmiques, la mateixa empenta. Creació literària: L’any en què s’han venut més llibres. Edició: Llibres, una recuperació positiva, però incompleta. Llengua: Una valoració amb llums i ombres. Museus i patrimoni: L’any de la resiliència. Música clàssica: L’any de la resiliència, el format petit i el quilòmetre zero. Música popular: Un oasi enmig de l’odissea pandèmica.

Els memorials

En la Introducció de l’Informe se’ns parla  del “ressò de la pandèmia, que ha deixat un sector cultural molt afeblit a tots els nivells” així com de l’afany de “realitzar una anàlisi i una reflexió en clau de futur que siguin la base de les propostes que han d’ajudar a afrontar una recuperació sostenible i duradora”. Cosa que es palesa –més enllà dels festivals, efemèrides, nomenaments, exposicions, premis, commemoracions, debats, innovacions, equipaments, tendències o abusos de poder: l’Informe és un excel·lent vademècum al nostre abast del qual cal destacar el magnífic aparell estadístic- en els memorials de frustracions, resiliències, incerteses, esperances, il·lusions, greuges i realitats dels nostres analistes de la cultura i les arts.

L’hora de refer-se 

Ara, la qüestió és com refer-se de les conseqüències de la pandèmia i enfrontar-se a la realitat. Anem a pams.      

És cert, com assenyala l’Informe, que la política cultural dels darrers anys ha estat deficitària. Gairebé nul·la. Es legisla poc i amb poca substància si tenim en compte que, des de 2018, s´han aprovat dues lleis relacionades amb la cultura que tracten aspectes organitzatius del Departament de Cultura. Una inanitat que continua: els quatre avantprojectes previstos –mecenatge, cinema, patrimoni cultural, gestió de la documentació i organització dels arxius públics: res de l’altre món– ni tan sols s´han tramitat ja sia per qüestions pressupostàries, per falta de consens o canvis de criteri en el si del Departament de Cultura. Cosa que convida a dir que, a Catalunya, pròpiament parlant, no hi ha política cultural. Això sí, s´han promulgat un parell de decrets sobre la toponímia i el Consell Social de la Llengua de Signes Catalana. A tot plegat –sense oblidar les renovacions pendents de lleis– cal afegir un avantprojecte de la Llei de la Filmoteca de Catalunya i un decret sobre els equipaments visuals.

L’Informe, generós, parla d’un “balanç ambivalent”. L’Informe, optimista –fins i tot se’n refia dels fons Next Generation de la Unió Europea–, espera que, el 2024, la Generalitat de Catalunya compleixi la promesa de destinar el 2% dels pressupostos a las polítiques culturals, cosa que permetria “la transició corresponent cap a un model cultural més interactiu i eficient”. Per exemple: projectes de suport a acceleradores culturals, d’impuls de l’oferta cultural en àrees no urbanes, de modernització d’infraestructures d’arts escèniques i musicals, d’actuacions sobre el patrimoni, de dotació de llibres per a biblioteques, de digitalització de l’inventari dels béns mobles i de transformació digital dels arxius històrics, i de millora de les sales de cinema. Sense oblidar una major implicació de l’Estat en el finançament i la modificaçió de la Llei del mecenatge.

Del  2023 al 1942

¿Com refer-se de la crisi –de les crisis– si tenim en compte la poca fiabilitat de les polítiques públiques? ¿Com refer-se tenint en compte –com diu l’Informe– la “caiguda de públics” que, malgrat una certa remuntada, encara no han assolit “les xifres prèvies a la pandèmia? L’Informe posa l’esperança en el 2023. Però, ¿i si el 2023 –una hipòtesi que contempla l’Informe– els hàbits culturals –digitalització dels continguts i consum a través dels dispositius personals– fossin uns altres? ¿I si el 2023 el negoci cultural –plataformes i dispositius personals– fos un altre? Si això passés –cosa que també contempla l´Informe– el nou negoci –en totes les seves accepcions– seria un altre de ben diferent alhora que el vell negoci aniria caient de “forma exponencial”.

Res a objectar a l’Acord Nacional per la Cultura  –a l´enèsim Pacte o Acord Cultural de resultats sempre previsibles–, però ¿i si la solució al 2023 es troba el 1942? En aquell any l’economista austríac Joseph Schumpeter publica el seu conegut Democràcia… on parla de la “destrucció creadora”.         

Curt i ras: sols subsistiran –vivim en el món en què vivim- aquells que ofereixin bons productes i a preus competitius o raonables. Ho sento, però la lliure competència o lliure concurrència s’encarrga de seleccionar articles, preus i competidors. Ho sento de nou, però l’oferta i la demanda és el que dona sortida a les mercaderies. Fins i tot a la cultura. ¿Que la cultura és una altra cosa que va més enllà del mercat capitalista? ¿N’estan segurs, d’això?   

En tot cas, com encertadament conclou l’Informe, “queda clar que hi ha molta feina per fer”. ¿I qui la farà si les institucions no legislen el que haurien de legislar i no ajuden econòmicament el que haurien d’ajudar?