Skip to content

Daniel Gil Solés – Les biblioteques i la realitat de la nova normalitat II

Autor: - 09/11/2020

*

El paradigma físic i presencial, però, en què vivíem majoritàriament a la biblioteca sembla que ha acabat de difuminar-se, d’esborrar-se gràcies (o a conseqüència de, o per culpa de, encara no ho tinc massa clar) a l’adveniment d’aquesta pandèmia disruptiva i estructural, generadora infinita de patiments, però que també serà capaç (i no cal mai perdre-ho de vista) de generar canvis substancials i profunds que han vingut per quedar-se. No obstant això, en l’àmbit digital hi ha una paradoxa força habitual: tot sovint creiem que en les nostres accions com a professionals mai no hi ha ningú a l’altra banda, que tot allò que fem no té cap mena de repercussió en ningú més que en nosaltres mateixos. És radicalment fals. Contundentment fals. Ans al contrari, en tot allò que fem sempre hi haurà algú a l’altra banda; sempre pagarà la pena fer les coses perquè sempre algú altre es beneficiarà i en traurà profit de les nostres accions.

Sovint pensem que l’espai de socialització per definició és el taulell, la sala de lectura, i que és allà on podrem desenvolupar al màxim la vessant social de la nostra professió. On podrem interactuar en primera persona amb els usuaris i on els podrem ajudar més i millor. I sí, el “ser a sala” dóna moltes satisfaccions, però també hi ha molts altres àmbits, masses vegades molt amagats, de la nostra professió on també hi ha algú a l’altra banda, on podem socialitzar, i on la nostra tasca tècnica també té un retorn (tot i que no tant evident ni ràpid com el que s’obté al taulell i amb l’atenció personal física amb els usuaris).

Quins podrien ser aquests àmbits? Se me n’acudeixen tres:

  1. Quan cataloguem penso que sovint ens fa la sensació d’estar fent una travessa pel desert, i que rarament obtindrem cap mena de retorn per part dels usuaris. Doncs no, no és així. Quan afegim resums, notes de contingut, o etiquetes 856, entre d’altres, estem enriquint el catàleg, estem oferint una major i millor experiència als nostres usuaris amb el catàleg, i els facilitem la seva feina de recerca i recuperació de la informació. Augmentem l’ús que es fa del catàleg, i poc a poc anem estenent la sensació entre els nostres usuaris que el catàleg és una eina útil i necessària. Molts usuaris ens acabaran dient, personalment, que el catàleg els ha servit per a localitzar aquella comunicació a un congrés, o aquell capítol de llibre que necessitaven per a la seva tesi… per exemple. Sempre, a l’altra banda, hi ha algú.
  2. Quan remodelem el web de la nostra biblioteca, sempre ho hem de fer pensant en que sigui usable per als usuaris. En que els faciliti la vida i els faciliti la seva relació amb els bibliotecaris i els serveis que els oferim. En aquest sentit, poder automatitzar, per exemple, el pagament de serveis mitjançant un TPV virtual seria una eina excel·lent per obtenir un retorn, i saber que hi ha algú a l’altre costat.
  3. Les xarxes socials són un entorn virtual perfecte per poder rebre un retorn quasi automàtic i molt fructífer amb els nostres usuaris. Però cal cuidar-les. Caldria, potser, entendre-les com el canal prioritari de comunicació amb els nostres usuaris i actuar en conseqüència. No s’hi val no contestar preguntes a Twitter o a Facebook. No s’hi val no atendre qüestions al perfil que tenim a Google Business quan ens fan una ressenya… És important, cada cop més. I ho és perquè sempre hi ha persones al darrera.

 

Sobre les oportunitats socials perdudes

No obstant tot el que s’ha exposat fins ara, hi ha molts companys de professió que, malgrat veure les bondats, la utilitat i la necessitat de la digitalització, també aposten fermament i amb convicció per que la biblioteca també esdevingui un agent social de primer ordre, d’igual importància i necessitat que la resta d’actors del tercer sector. És la concepció de la biblioteca social, i que té possiblement amb la Fundació Biblioteca Social el seu màxim exponent, l’objectiu de la qual “és contribuir a reforçar els col·lectius més vulnerables, per compensar els desequilibris socials existents a Espanya. Ho fem potenciant projectes que duen a terme les biblioteques públiques, dirigits als sectors més vulnerables de la societat: nens i joves, sovint de famílies amb dificultats, amb problemes de comprensió lectora, persones en atur i immigrants, en risc d’exclusió social, persones grans, que han aportat a aquesta societat i que sovint estan soles, etc” (Fundació Biblioteca Social, 2020).

L’acció social ha estat, és i continuarà sent, amb tota probabilitat, un dels pilars central de la nostra tasca professional. Molts hi creiem. Jo el primer. Molts creiem profundament en els beneficis socials de la nostra professió, per tal de construir unes societats més instruïdes, cultes i crítiques amb el seu entorn i sobretot amb els seus governants. Comparteixo plenament l’afirmació que “el servicio de biblioteca pública es desde su creación un pilar fundamental para la sociedad, le sirve de garante del conocimiento, le acerca a las manifestaciones de la cultura, le ayuda a formarse como persona, le ofrece multitud de posibilidades para crecer, para realizarse, para compartir, para aprender, para en definitiva participar activamente de la vida social de su entorno pero sin dejar de lado su propia personalidad e individualidad” (Carrascosa, 2020).

Malgrat tot, i malgrat els enormes esforços que la comunitat bibliotecària catalana i espanyola ha invertit en transformar, potenciar i significar la biblioteca com un agent social de primer ordre i absolutament necessària i imprescindible, i malgrat que, com a mínim en teoria i en multitud d’articles científics ens ho vam arribar a creure, sembla que la pandèmia de la Covid-19 ha posat totes les cartes sobre la taula… i, com a mínim, el resultat ha estat que potser la biblioteca ni era tan social i ni era tan imprescindible ni necessària com càndidament ens havíem cregut. “La pandemia del covid-19 ha sido la prueba de fuego para determinar con hechos que nuestras teorías tenían una base real sólida, que estábamos preparados para demostrar su funcionamiento y su valía, en ninguna coyunta mejor que en ésta, en un estado de excepción sanitario y social como el que estamos viviendo. Era la oportunidad de oro para probar de qué somos capaces, la relevancia de nuestro sitio en la sociedad… pero, salvo honrosas y reconocidas excepciones, no ha sido así” (Soto, 2020). Vaja, que quan el sector havia de marcar paquet, marcar lobby i que les patums professionals fessin d’avantguarda… Res de res. Hi ha, però, qui veu el got mig ple, i entre aquestes excepcions hi figurarien “todas las actividades desarrolladas por las bibliotecas durante los momentos más duros del confinamiento, me quedaría, sin duda, con aquellas que tienen que ver con el apoyo comunitario (creación de material sanitario a través de impresoras 3D, ser centro de acopio de material higiénico sanitario…), apoyo a colectivos desfavorecidos o personas huérfanas de biblioteca (lectura de libros a personas mayores por teléfono, utilización del correo postal para el envío de libros, cesión de tablets, portátiles, MiFi, lectores de libros electrónicos…) y actividades digitales (cuentacuentos, retos literarios, clubes de lectura…).” (Marquina, 2020). Un cop més sembla que, malgrat les paradoxes en l’àmbit digital de que parlava més amunt, allò digital s’entreveu que serà el proper camp de batalla on la biblioteca i els bibliotecaris caldrà que hi siguem presents per tal d’aplicar les mateixes fòrmules socials i inclusives que hem vingut aplicant a la vida presencial i física. La biblioteca digital per a tothom, i impulsant accions nuclears que redueixin una escletxa digital que la crisi ha fet que sigui molt més àmplia, greu i cruel.

Aquesta pandèmia que ho ha trastocat tot (i molt possiblement també ha trastocat a tothom) ha palesat cruelment també que molta de la literatura professional sobre aquest tema de la biblioteca social era només fum, paraules, i que quan calia demostrar, portar a la pràctica i defensar tot allò que havíem escrit tant i tan bé, ens hem pansit, i potser no érem, ni som, tan importants com ens creiem i ens havíem autoconvençut. Que allò d’esdevenir un grup de pressió capaç de fer canviar agendes polítiques si de cas ho deixem per a quan tot torni a la normalitat. Però la normalitat que havíem viscut, creguin-me, ja mai més tornarà, i haurà estat un breu miratge d’una comoditat fictícia. ¿Com podem defensar allò que creiem si quan venen mal dades som -en termes generals- els primers a no reivindicar-nos?

*

Daniel Gil Solés és bibliotecari i documentalista de la Biblioteca Pública Episcopal del Seminari de Barcelona.

Referències

#assaig #bibliotecas #nuevanormalidad #Biblioteques

 

 

 

Compartir
0
Published inARTICLES DE TOTS ELS CICLESGovernança o la crisi del sector públicPUBLICACIONS

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons