Skip to content

Xavier Marcé – L’Àrea metropolitana i la densitat cultural de Barcelona


En el món de la física la densitat és un concepte fonamental que és defineix com la quantitat de matèria que té un cos per unitat de volum. Si ho portem al terreny social, la densitat mesura la quantitat de gent que viu en una determinada àrea geogràfica. La combinació de tots aquests elements permet que ens fem una pregunta d’allò més pertinent en matèria cultural: quina és la mida ideal d’un territori i quina la població necessària per tal que es pugui donar la màxima concentració possible d’idees, iniciatives i projectes artístics, intel·lectuals i creatius? En el nostre cas la resposta és òbvia: l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Tothom ho dona per sabut, ningú ho nega ni planteja alternatives, qualsevol operador cultural compta amb els públics del Baix Llobregat o del Maresme i qualsevol projecte metropolità somnia amb obtenir el beneplàcit de la premsa capitolina. Però tot plegat és la conseqüència d’un impuls natural, d’una dinàmica centrípeta i no pas d’una esforç racional, d’una política ordenada o d’un equilibri on intervinguin amb similar intensitat les forces centrífugues.

La configuració administrativa de la Gran Barcelona no fa justícia a les múltiples realitats culturals que sorgeixen fora del centre, la qual cosa ens empobreix com a metròpoli i ens difumina com a centre creatiu internacional. Entesa com a unitat cultural autosuficient, a la ciutat li exigim complir amb tots els elements de la cadena de valor de la cultura: disposar d’equipaments per a la creació, produir continguts, difondre’ls per a tothom, endegar projectes emblemàtics, connectar-la amb l’educació, donar sortida a les demandes participatives i resoldre-ho tot plegat en la dimensió territorial que correspongui en cada cas: a cada barri, si és prou gran, o globalment si la mida és petita. Tal vegada els cicles de la creació i de la producció cultural no funcionen així quan estem davant d’una constel·lació urbana de caràcter metropolità on les peces estan intercomunicades de manera natural.

Crear un Govern Metropolità per a la Gran Barcelona és el repte dels propers anys. Ho és a qualsevol escala; la dels serveis públics (on ja existeixen prou evidències) en matèria de transports, mobilitat, gestió de residus i medi ambient, i la de l’economia, on l’anunci recent de creació d’una agència de promoció econòmica sembla avançar futures polítiques integrades en matèria de recerca, promoció de sòl industrial, captació de talent i coordinació formativa a escala universitària i professional.

Però en aquest discurs tecnocràtic hi mancarà un relat cohesionador si no som capaços d’afegir-hi amb la mateixa intensitat el món de la cultura. Certament la cultura és una bestiola tan bonica com esquerpa. Tothom la vol acaronar quant està tipa, però ens espanta quant està famèlica. Ens fem farts de parlar de la cultura, de les seves virtuts educatives i de la seva fortalesa identificadora però la tractem com una eina electoral sense massa cura, tot i sabent que és el motor de qualsevol relat polític .

La cultura és el que ens diferencia de qualsevol altra ciutat i el que aporta aquella capa greixosa, transparent i subtil, per on rellisca còmodament el coneixement, el talent, la ciència i l’art. Tal vegada semblarà poca cosa, però agregant-li el que té de bo i de vulgar, el que genera d’excel·lent i de popular, el que circula en viu i que queda emmagatzemat en un disc dur per vendre i revendre anys després, genera el 7% del nostre PIB i condiciona el futur dels nostres descendents. I aquests immens pou de coneixement, socialització i riquesa econòmica no pot créixer més sense ampliar la seva dimensió territorial

L’espai metropolità, ara és un espai de cultura on cal corregir disfuncions profundes. Cal que la gent del centre trenqui pors i surti fora, cal que els festivals de Cornellà, Sta. Coloma o Viladecans tinguin el mateix ressò que els de Gràcia o Sant Andreu, cal que els restaurants de l’Hospitalet es posin de moda, perquè de tot plegat sorgeixi una ciutat real sense prejudicis culturo-cèntrics.

Per això no cal gran cosa, però cal fer-la. Un espai de comunicació cultural comú que doni sentit als mitjans municipals. Una política de públics integrada que relacioni públics i continguts en pla d’igualtat. Una gestió del sòl que distribueixi pel territori equipaments i centres culturals amb una autèntica dimensió metropolitana. Una política de promoció empresarial que permeti crear pols de recerca i producció amb garanties d’èxit i a preus assequibles al voltant de Barcelona. Això és gestió de la densitat.

És clar que tot plegat només es pot fer si acceptem que la cultura té a més a més de la seva dimensió social i creativa, una lògica econòmica. Hi ha qui sembla viure còmodament en la negació d’aquesta realitat, però la única resposta possible al poder omnívor de les multinacionals de l’oci i la cultura és tenir xarxes pròpies de distribució amb la mida i els continguts necessaris per plantar-los cara. La resta és demagògia.

*
Xavier Marcé és economista i gestor cultural

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*SÈRIE CULTURALSèrie Xavier Marcé

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons