Skip to content

Víctor Garcia de Gomar – Què vol dir programar música clàssica avui?

“Aprenguem a mirar com aquell qui va a un concert. En la música hi ha formes sonores compostes dins un tros de temps. En la pintura formes visuals compostes dins un tros d’espai.”
Antoni Tàpies

 

El Golden Record de les sondes Voyager llançades l’any 1977 conté sons i imatges que reflecteixen la diversitat de la cultura i la vida a la terra. Entre els elements sonors triats per la NASA hi ha 28 músiques de diferents tradicions: 8 són obres de la música clàssica escrites per Bach, Beethoven, Mozart, Stravinsky i Holborne. Es desprèn doncs que l’home considera important el seu llegat, ocupant un lloc preferent la música clàssica.

 

Què vol dir programar música clàssica avui?

Representa la reivindicació de les músiques dels darrers 600 anys amb la vocació d’omplir un auditori i procurant que els ingressos compensin les despeses que ocasiona el propi concert. La cultura occidental està basada en un cànon de noms i textos i la feina del programador és acostar a cada generació aquest catàleg imprescindible; a reflexionar sobre el contingut i reescriure aquestes músiques (repertoris i compositors) a través de nous intèrprets.

Cada societat edita i expressa aquest relat que hereta dels seus predecessors de manera diferent. Una programació procura dotar de sentit i valor a allò que per definició no té una finalitat utilitarista. Renunciar a aquesta força d’allò “inútil” només en farà produir una col·lectivitat malalta i sense memòria. I amb la desertificació de l’esperit, l’ésser humà ja no podrà humanitzar la humanitat.

Les decisions de programació són estratègiques i per tant un procés a llarg termini que defineix les activitats de l’auditori a anys vista. Implica una capacitat per planificar per anticipat i un compromís perllongat que no combina bé amb una direcció inestable, una falta de continuïtat o una visió en què no són compartits els objectius financers amb els socis estratègics (administracions públiques i patrocinadors privats). D’altra banda la independència artística i la llibertat per triar és un dels valors inefables de la reputació d’una sala de concerts.

La crisi dels darrers anys ha transformat el negoci: les discogràfiques apareixen com un agent i alhora com a promotor de concert, els mitjans de comunicació volen participar del negoci implicant-se a canvi d’un percentatge de la taquilla, les agències demanen compartir el ingressos dels artistes que són capaços de generar més recursos del que costen, la creació constant de nous talents estableix un star system molt efímer, s’anuncia la mort d’algunes formacions musicals que pateixen per subvencions a la baixa, la protecció de la imatge dels artistes, les sales de concerts tenen objectius de socialitzar les seves sales amb unes ocupacions i ingressos el més alts possibles, la limitació de dret a enregistrar els concerts si no és a canvi d’alguns contraprestació econòmica o en espècies, artistes que davant de la manca de feina prefereixen venir a risc (sense catxet), les gires de les orquestres internacionals són cada vegada més cares i per tant una espècie en extinció…

Assistim a una transició; a la renovació del model de negoci que presenta nou reptes de futur. En aquest canvi encara conviuen el model convencional (contracte, actuació i risc del negoci per la sala de concerts) amb exemples del col·laboració (win-win en què agent, sala, mitjans de comunicació i artista treballen conjuntament per compartir el risc i el profit).

Amb l’entrada del segle XXI, i en un moment d’abundància de recursos, Espanya va ser el país del món on més auditoris es van construir. Tot el sector musical internacional mirava amb enveja. Aquesta febre va donar pas a la malaltia endèmica de la manca de recursos per programar. Grans i moderns equipaments sense diners per dotar de continguts: baixada de les produccions pròpies, en favor de més coproduccions, reducció dels gèneres minoritaris amb una tendència clara cap a la comercialitat i major necessitat de relacions públic-privades. Auditoris amb ganes de programació internacional han confiat en promotores experimentades la consecució de temporades de gran atractiu.

 

Com seran les programacions de música clàssica del futur?

El canvi de model i la transformació en la manera d’entendre l’entreteniment i la cultura obliga a una reposicionament de les sales de concert envers la confecció de plans estratègics i d’acció sobre els seus continguts: un decàleg intransferible per a cada equipament que ordeni prioritats; unes prescripcions referides a la programació.

10 manaments d’un programació:

– Qualitat de la proposta: com a element irrenunciable. No cedir a pressions, conservant la independència. El públic aprecia la qualitat, i hem de contribuir a formar criteri.

– Públic: donar resposta a les diferents necessitats del públic, tot mantenint un equilibri entre diferents orientacions estètiques, per tal d’incrementar i diversificar el públic.

– Atractiva: que es percebi com a imprescindible, que estimuli la venda i les altes ocupacions, però alhora que no renuncia a tenir una personalitat pròpia i un discurs.

– Dosi de risc: que dins el marc de l’oferta proposada hi hagi un espai pel compromís amb el talent emergent, els nous creadors i els gèneres minoritaris i també per desenvolupar uns trets que singularitzin l’oferta i que també garanteixi la presència d’obres de compositors catalans i títols del patrimoni musical propi. (Dare to dream!)

– Singularitat: presentar en exclusiva allò que ningú més fa. Never stop exploring (North Face).

– Treball amb agents locals del territori: la sala ha de tenir present el seu entorn i ha de proposar negoci per músics, orquestres, formacions i agents locals.

– Vocació internacional: programar amb espectacularitat, singularitat i atractiu per atreure un públic que ve més enllà de la pròpia ciutat.

– Sensibilitat a educar: amb activitats que contribueixin a formar a un públic amb criteri i també que es preocupi per construir el seu públic futur.

– Compromís social: les sales de concerts modernes han d’afavorir l’accés de nous segments de la població desfavorida respecte a les activitats que s’hi desenvolupen.

– Gestió eficient: optimitzar els recursos i la productivitat tot mirant de ser el més eficients possible. El problema de moltes sales avui té a veure amb la sostenibilitat: ajustar o repensar el seu model i la dimensió de la seva activitat.

En la meva opinió les sales de concerts del segle XXI hauran de ser espais culturals i educadors; llocs on a més de música en viu es despertin consciències a partir d’altres elements. “Art is a guarantee of sanity.” Louise Bourgeois

Els auditoris han de procurar que la seva programació tingui lectures diferents. La proposta de concerts ha d’incloure un relat o lema; una narrativa que es plasmi en les diferents activitats que es programin (concerts, conferències, exposicions, tallers…). Aquesta opció permet tenir diferents nivells de lectura segons el grau d’implicació de l’usuari (la paraula espectador inclou una dosi de passivitat).

Canvi d’ús: tot i que l’arquitectura dels espais determina l’activitat que s’hi pot fer, les sales són molt versàtils i permeten molts tipus d’activitats. Qui diu que no es pugui fer a l’escenari una classe de cuina amb el Ferran Adrià o els germans Roca, que sigui un dormitori privilegiat per uns pocs durant una nit, una sala d’exposicions, un cinema, un plató d’una pel·lícula de Bollywood, l’escenari d’una classe de dibuix al natural, un espai on gaudir de concerts dissenyats per venir en companyia de les nostres mascotes, una sala de festes per col·lectius molt segmentats (singles, …), on es proposin concerts d’accés gratuït en què es paga en funció de la satisfacció, on s’afavoreixin les trobades entre fans i els seus ídols (meet & greet), on s’imposi una llotja tweeter on es comentin en directe els concerts, una política de preus flexibles en funció de les vendes (com les companyies aèries)… Infinites possibilitats que donen un major dinamisme a l’edifici i que a sobre són opcions mediàtiques. Estem obligats a ser imaginatius i a repensar les activitats associades als concerts a partir de les possibilitats que ens ofereix la sala. En un món molt estimulat només ven allò extraordinari!

D’altra banda, la preocupació per conèixer amb més detall el nostre públic xoca amb la necessitat d’augmentar en volum la nostre base de dades. En aquest sentit preocupa més la qualitat de la informació que la quantitat. D’altra banda els equipament també han d’arriscar més en la veu que tenen a les xarxes socials. A més de correcció i atenció a l’usuari, han de donar contingut a diferents nivells.

Respecte els compositors i creadors contemporanis, els programadors tenim la responsabilitat d’assenyalar i donar màxim suport a aquells que més valor aporten. El repartiment equitatiu a un conjunt enorme de compositors acaba desvirtuant a aquells que meriten estar a un nivell superior (com ara Joan Guinjoan, Benet Casablancas, Josep Soler, Hèctor Parra, Ramon Humet, Joan Magrané, Raquel García-Tomàs i Albert Guinovart). Crec que s’hauria d’establiment d’una jerarquia de compositors nacionals amb diferents oportunitats segons l’esglaó on siguin.

 

Barcelona? El Palau de la Música Catalana?

Barcelona ha viscut del somni olímpic molt anys, cal que desperti a una nova realitat i que repensant els seus equipaments, proposi amb orgull una oferta cultural i musical ambiciosa que sigui referent pels seus ciutadans i per qui no ho són. Barcelona aspira a ser una capital imprevisible, que va més enllà del que s’esperava. Podem imaginar una Barcelona com a clúster de la música clàssica? Estan els nostres governants preparats per fer de la cultura un bé protegible?

El Palau de la Música Catalana, en aquest sentit, té la vocació de rellegir el seu ric passat, per reinterpretar-lo, proposar-se com a espai de referència. Un projecte sorprenent, creat per una petita comunitat entusiasta de treballadors que, sent motor econòmic, estimuli el seu entorn creant millors persones. La reflexió sobre el contingut i la forma ens ajudarà a editar i expressar un relat generacional.

Crec que tots els projectes culturals s’han de preguntar com encaren el seu futur. Estem davant un projecte tancat? Admet més coses? Com podem afegir valor a la proposta?

Si un bon projecte cultural és aquell que formula preguntes i no dóna respostes, la renovació passa per una revisió innovadora i estimulant, que aconsegueixi superar la literalitat dels concerts per plantejar accions paral·leles que reforcin la vivència emocional de l’usuari.

Partint de la desconfiança generada pels antics gestors, i tot invocant els seus valors fundacionals, hem configurat unes temporades que, amb el pas del temps, voldrien aspirar a la creació d’una categoria: un centre cultural que a més de la música com a subjecte vertebrador, integri disciplines de tota mena despertant curiositats a l’usuari; una programació d’inspiració francesa (amb relat, més sumptuoses i originalitat).

Penso que els auditoris del futur han de ser incubadores de projectes creatius i laboratoris d’experimentació en la comunicació i plantejament artístic. Per continuar evolucionant crec que hauríem d’impulsar la creació d’una comissió amb la presència d’un antropòleg/a, un sociòleg/a, un biòleg/a, un expert/a en noves tecnologies, un programador/a artístic,… es tracta d’estudiar i proposar com serà l’experiència d’un concert en el futur; de quina manera consumirem una sala de concerts i quins elements necessàriament haurà de contenir.

Una sala de concerts ha de ser una invitació a jugar, a escoltar… a pensar i créixer!

*

Víctor Garcia de Gomar és Director artístic adjunt del Palau de la Música Catalana

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*CICLESCosmopolitisme o el retorn al bosc

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons