Skip to content

Rafael Vallbona – Som una xalupa

1

Al carrer Pelai m’atura una noia amb una carpeta i em pregunta amb simpatia si m’interessa la cultura. Li deixo anar un no rotund, eixut, profundament estúpid, i continuo el meu camí. Probablement m’interessa la cultura, el que no m’interessa és l’hipotètic subproducte comercial que la pobra estava disposada a intentar col·locar-me.
Uns minuts després, fent un cafè al Caracas, penso que és més que possible que el meu estirabot quedi registrat en una enquesta que passarà a nodrir la big data del món cultural. I d’aquí un parell de setmanes llegiré a algun diari un article amb ínfules documentals que anunciarà una vegada més que Barcelona és un titànic, o una pastera o una vulgar xalupa, i que la cultura ha desplaçat el seu centre d’interès, definitivament i per sempre, a Madrid o a Valdemorillo de Arriba. I, ves, tot pel meu mal cap i per uns quants algoritmes maliciosos. Faig acte de contrició, però el mal ja esta fet.
Faig el darrer glop de l’exprés i no puc evitar una ganyota en pensar en la cara que posarien l’amic saxofonista, una apreciada pintora, uns quants poetes saludats i un ballarí despistat si els expliqués això. Com si el swing, la dansa o els decasíl·labs depenguessin d’aplicacions informàtiques i de la seva utilització en funció dels interessos d’un o altre mitjà de comunicació.
O sigui que m’oblido de l’atzagaiada a l’enquestadora.

2

Diuen que els polítics milloren en les distàncies curtes. Deu ser perquè de prop se’ls veu el truc, com als prestidigitadors dolents. El dia de Sant Jordi, en un esmorzar municipal, hi havia cua d’escriptors per fer-se una foto amb l’Ada Colau. Llàstima que no hagi sabut aprofitar aquesta empatia, que és autèntica, en favor de la cultura. Que l’equip de Barcelona en Comú no ha sabut què fer en aquest terreny és evident, i ni la pròpia Colau no te arguments per refutar-ho. No cal fer un memorial de greuges, però sense directrius polítiques clares, amb nomenaments fallits, pactes nonats (què espereu a pactar, es veu que li deien els primers temps a Juanjo Puigcorbé) i altres de trencats quan tot just començaven a funcionar; a Barcelona la cosa pública de la cultura va a la deriva.
Tot no és culpa d’Ada Colau i els seus. Ca. Hi havia més gent que tenia ganes de veure sotsobrar el govern municipal que no pas els que desitjaven que se’n sortís. I, és clar, això ha alimentat la desconfiança que, ja d’entrada, els Comuns sentien vers el gremi culturalista. Malfiança per desconeixement o per prejudici, em pregunta un professor universitari? És que els prejudicis no sorgeixen de la desconeixença? li responc.
Recordo els primers mesos. Tothom esperava que l’alcaldessa anunciés la visita al seu teatre, que anés al seu festival, que assistís a la seva funció. I no se la va veure gairebé enlloc. Sí, a Sónar: fa modern i dóna molta pela a la ciutat.
I als promotors, creadors i companyia els va començar a pujar la mosca al nas. La desconfiança començava a ser mútua. Ai.

3

Suposo que algun assessor mal informat va convèncer el govern que els i les de la cultura eren filo socialistes (actors, directors i artistes plàstics), o independentistes (escriptors i cantants, per la cosa de la llengua). I què, a més, eren una colla de tiquis-miquis que mai no estan contents (això ho devia recordar ella de l’acte dels 75 anys de la llibreria Jaimes amb Bernard Pivot al Romea). Potser amb aquest raonament tan frugal i casolà van decidir treure’s la nosa del damunt i que un altre carregués amb el mort. Algú que ja en tingués pràctica.
Però la naturalesa de la cultura i les persones que la fan no admet una reducció tan simplista, per molt que es posi encara com a model vàlid el recel d’en Pujol pel món cultural.
Ara bé, el drama no hauria anat a majors, i fins i tot s’hauria pogut salvar el desori de política cultural municipal, si el pacte amb els socialistes no hagués saltat pels aires com a dany colateral del Procés. Ells en tenien pràctica, és cert, i històricament no els havia anat pas malament del tot. El més absurd del cas és que despatxar en Collboni tampoc no li ha servit a Colau per regraciar-se amb ERC. Una altra pífia dels seus assessors.

4

Arribats aquest punt, a un any de les municipals i quan alguns mitjans de comunicació ja han endegat una sorollosa campanya pel seu candidat, la gestió de la cultura és un terreny abonat per criticar el govern d’Ada Colau; amb big data o amb imaginació.
I per moltes fotos que es faci amb escriptors, l’opinió pública porta un temps assistint impàvida a un seguit de missatges que coincideixen a dir que Barcelona s’enfonsa, que aquest titànic no el salva ni en DiCaprio, que el PIB cultural de la ciutat recula, que els gestors marxen a institucions de Madrid (tenen més diners del govern de l’estat, paguen millor: lògic), i tota la rècula de retrets habituals. Ara, ningú no es pregunta què fa la indústria cultural consolidada, que te prou poder i influència, perquè això no passi.
I els meus amics poetes, ballarins, pintors i músics, pobres, feina per viure.

*

Rafael Vallbona és periodista, escriptor i guionista de ràdio i TV.

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*ARTICLES DE TOTS ELS CICLESCICLESCOLLBONIConstrucció i cansament a la Barcelona cultural

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons