Skip to content

Rafael Vallbona. Una forma de vida

Els cafès són una forma de vida que han ajudat a conformar el pensament i la crítica política i cultural de la societat occidental durant uns dos segles. Ara, però aquests espais de cultura i llibertat estan en vies d’extinció. Al menys a Barcelona.

Quedo amb un amic escriptor per xerrar una estona de les nostres glòries (poques) i misèries (moltes). Com que pels horaris respectius ens va be de trobar-nos a fer el cafè, i potser un digestiu, rebusquem mentalment un lloc dins un ampli perímetre d’allò que normalment se’n diu el centre de Barcelona. Després de donar-hi voltes i més voltes, i de consultar diverses vegades el mòbil, arribem a la conclusió de que la llista és molt magra, tret d’honroses excepcions, algunes sucumbint per la pressió de la patata brava turística, i de les franquícies, que entre els esgarips dels cambrers agraïts per deu cèntims de propina i el xivarri habitual d’una clientela bulliciosa i festosa, no conviden gaire a la conversa. I acabem quedant per dinar, que no és el mateix, ni de bon tros.

L’acte de dinar requereix una dedicació especial. Concentrar-se en tallar, punxar i empassar impedeix concentrar-se del tot en la conversa. A més, la multiplicitat d’elements damunt la taula (plats, gots, setrilleres, coberts, tovallons) entorpeix el fluir natural del discurs. En una taula on es dina les paraules no tenen un escenari suficient, estan envaïdes per una munió de cossos estranys, i acaben derivant en diàlegs superficials i prou lleus per suportar l’intrusisme dels objectes. El relat no està protagonitzat per les paraules i el codi gestual, tal i com ha de ser en una conversa.

En canvi, el cafè i la copa formen un bodegó minimalista que no engavanya la discussió, al contrari, la provoquen. La tassa és un element d’atrezzo que anima la conversa, i el glop curt i lent de cafè o l’humitejar els llavis amb el conyac, són els autèntics signes de puntuació i les pauses dramàtiques del gran espectacle que és enraonar.
Però a Barcelona, al menys al centre de la ciutat, que és on se sol moure la gent que vol quedar per conversar sense presses amb algú altre, gairebé ja no hi queden cafès on fer-ho. Repassem una possible llista i que cadascú decideixi sobre si l’indret pot ser considerat un cafè en el sentit dialèctic del terme o no: El Cafè de l’Òpera, el Bracafè, el Zurich, l’Almirall, Cafè del Centre, Bauma, Schilling i Estudiantil. Tot i que d’aquests jo en foragitaria algun, ocupat majoritàriament per turistes àvids de paelles prefabricades, com ja he fet amb el Moka, on George Orwell prenia cafè i xerrava de política amb els del POUM, que hi tenien la seu al costat. La ciutat era una altra, llavors. Després cal anar enllà per trobar el Canigó (Gràcia), el Quimet (Horta) o el Versalles (sant Andreu), per dir-ne uns quants, o fer-nos socis de l’Ateneu.

Comptat i debatut, a Barcelona a penes queden locals com A Brasileira de Lisboa, Majestic de Porto, Tommaseo de Trieste, Flore o Les deux magots de París, Literary cafè de sant Petersburg o, si ho voleu, Café Gijón de Madrid (tot i que ha perdut molt).

Però no ens enganyem, la desaparició dels cafès te tan a veure amb la depredació del turisme com amb l’agonia de l’art de la conversa. Enraonar, parlar alternativament sobre un tema confrontant arguments, confutant i refutant, s’acaba. És una activitat del món d’ahir. L’Aïllament a que ens aboca el mal ús de la tecnologia digital, l’anonimat a que ens conviden les xarxes, està matant la xarrera. Per tant, perquè calen locals consagrats a tal efecte? Els empresaris del ram segur que consideren una ruïna, tenir un establiment d’aquesta mena, sense braves i pop; sense taules parades entre les 12 i les 22 que fan impossible el seure a fer un cafè i parlar. Tot i que tinc la teoria de que, el primer que obri un cafè sense tapes i còmode per parlar, triomfarà. Si a les ciutats abans esmentades hi són, tant poca categoria tenim a Barcelona?

A la plaça de Regomir hi havia un bar que tenia una pissarra al carrer on es podia llegir: “no tenim wiffi. Parlin entre vostès”. Ara fa temps que no hi passo. No se si el bar continua sense oferir aquest servei, si s’ha transformat, o si li han augmentat tan el lloguer del local que ha tancat i en el seu lloc hi ha una franquícia de roba acolorida o fast food. Signes dels temps. Formes de vida que desapareixen com les persones que les habiten.

*

Rafael Vallbona és periodista, escriptor i guionista de ràdio i TV.

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*CICLESConstrucció i cansament a la Barcelona cultural

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons