Skip to content

Rafael Vallbona – Sónar a la dimensió desconeguda

I al vint-i-cinquè any s’ha trobat amb la realitat. Sónar, que va començar el 1994 essent un festival de música electrònica emergent, que va derivar cap al més brillant concepte de música avançada (l’empresa es diu així), i que a la vintena edició es va convertir en una cita global amb la creativitat d’avantguarda, entre l’art i la tecno-ciència; als vint-i-cinc s’ha transformat en una fira de mostres: exposició de novetats, intercanvi d’experiències, promoció comercial, menjar i entreteniment.

La ubicació no pot ser més idònia per oferir el que demana un públic cada any més nombrós i que declina en expectativa i exigència cultural. Igual com, quan de petits, ens portaven a la Fira de Mostres i ens embadalíem davant l’estand d’un ganivet que ho pelava tot, d’un mur de teles en color o d’un refresc exòtic, i després imploràvem un frankfurt a les parades de la plaça de l’Univers (que algú va batejar com la plaça de la gana), avui els atrotinats pavellons de Montjuïc són l’escenari de la fascinació pel miratge de la modernitat tecnològica que enlluerna i extasia un públic que, majoritàriament, cada dia més redueix l’interès per la tecnologia al del simple i banal entreteniment. Les teles en color són les ulleres de 3D, el ganivet que fa filigranes, la cúpula geodèsica de Mediapro, i els bars de salsitxes s’han convertit en food trucks. I això, Sónar ho ofereix, a més de molta música i festa. El que no pot fer és anar en contra de la pròpia tendència que ha contribuït a crear durant un quart de segle.

Laboratori i oracle
En sis anys d’existència, a banda de descobrir propostes innovadores, de promoure intercanvis d’idees i de facilitar contactes, el Sónar+D ha actuat sobretot com a cuina de noves formes de pensament generades a partir del món digital. La interacció entre música, tecnologia, art i multimèdia genera cada any un corrent de pensament crític que formula i reformula la base del discurs sobre el coneixement contemporani i la vinculació amb la tecnologia, la societat i el mercat. És el cervell de les activitats d’aquests quatre dies, i això ha convertit l’encontre en un element extremadament valuós per a empreses, institucions i -més lentament- inversors.

En aquest debat continu entre creadors, tècnics i empreses, uns exposen conflictes i els altres assumeixen el repte. Fruit de l’encontre, s’assoleixen principis que tendeixen a resoldre necessitats específiques del mercat. Però el mercat de la tecnologia fa temps que s’ha abocat en l’entreteniment, arrossegant-hi una universitat submisa i adotzenada i uns inversors àvids de treure beneficis d’una vegada a les recents revolucions tecnològiques. I així, el coneixement s’acaba sotmetent a l’entreteniment com a fòrmula per a la subsistència. No ens enganyem.

Sónar, en tant que aparador global d’avantguarda, no pot ser aliè a aquesta tendència. En part ha estat ell mateix qui ha contribuït a crear-la, impulsar-la i donar-li discussió i cos intel·lectual. No és una crítica, és una constatació. Potser els seus ideòlegs i propietaris pensaran que és una visió catastrofista, però és el que te la realitat, que és inexorable. El festival que va mutar en cita de la creativitat, és ara una fira de mostres en el més pur (i noble) sentit del terme.

I en la mesura que el mercat vegi Sónar com un aliat imprescindible per a avançar, les properes edicions estaran garantides. Pel camí, és clar, cauran algunes idees i mutaran no pocs principis. És el món modern: l’abdicació.

I la música?
Aliè a aquest vibrant i angoixant debat, la gran majoria del públic vol festa. I Sónar li en continua donant, només faltaria. La nit és el territori on una oferta ben pensada i de qualitat ha permès conèixer de primera ma els noms propis de l’electrònica del darrer quart de segle i, a la vegada, posar en valor artistes locals que, d’altra manera, no haurien tingut tanta visibilitat. El cas d’Ángel Molina és paradigmàtic.

Un perfil de públic que de dia ha perdut la xaveta amb les ulleres de 3D o un piano que gravitava, com aquell qui flipa amb el darrer vídeo joc, troba en els escenaris dels pavellons firals de Gran Via l’autèntica raó del Sónar. Els assistents estrangers continuen essent massius, però el públic local (més fester i menys exigent) augmenta. L’oferta de la ciutat, el bon temps i el proper Primavera Sound, fan que un viatge a Barcelona per anar a festivals sigui un pla extraordinari. Les empreses cerveseres ho saben be.

Per acomboiar aquest compte d’explotació que fa feliç als negocis de restauració de la ciutat i, de passada, a l’ajuntament, no s’hi valen debats tecnològics d’avantguarda. El que cal són watts i suor. La cara festera Sónar també la cobreix amb excel·lència: Laurent Garnier, Daft Punk, Jeff Mills, Kraftwerk, Grace Jones, CHIC, Sonic Youth, Björk, Richie Hawtin, De La Soul, Madness, Jean Michel Jarre, les raves finals…

Però és el dia i els escenaris no habituals el territori de les diferències. Artistes com Niño de Elche, Pascal Comelade, Rosalía, Refree, James Rhodes, Karlheinz Stockhausen o Ryuichie Sakamoto porten els seus respectius gèneres musicals un pas per davant del que dicta el gust comú i homogeni del moment.

Són concerts el record dels quals contribueix a situar Sónar en la dimensió desconeguda, un estret territori entre l’art i el mercat, entre el tempteig intel·lectual i el negoci, entre la discussió i l’emoció. Probablement la clau de volta no consisteixi en trobar una opció a escollir. No cal, no és l’objectiu d’aquest punt de trobada global. Potser el que s’ha de fer els propers anys sigui mesurar el flux d’unes i altres tendències. Observar-les, buscar el punt d’equilibri (incorporar-hi altres formes de creació hi ajudarà) i encarrilar-ho per fer de Sónar una nova experiència total sobre el món d’avantguarda. De quin món? Del que vingui. Ells hi tenen molt a dir.

*

Rafael Vallbona és periodista, escriptor i guionista de ràdio i TV.

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*ARTICLES DE TOTS ELS CICLESCICLESFestival o creació

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons