Skip to content

Rafael Vallbona. Pesta negra

La globalització econòmica domina la política i construeix un imaginari urbà segons els seus interessos. Les ciutats, atrapades en estats ineficaços i caducs, han claudicat a l’especulació immobiliària, la depredació turística i la deslocalització industrial, i estan abocades a una crisi irreparable de la seva personalitat. Castigant durament les capitals, la nova pesta negra està matant les identitats culturals.

El 1348 la pesta negra va assolar Barcelona. La pandèmia va matar deu mil persones en segle i mig. L’assalt al Call el 1391, el setge marítim de Pere el Cruel el 1359 i el terratrèmol de 1428, van delmar la població i precipitar la decadència, agreujada per les males collites i la crisi econòmica general. Amb la mort sense descendència de Martí l’Humà, el 1410, Barcelona va començar a esllanguir també políticament.

Penso en aquesta crònica mentre passejo pel barri Gòtic un dissabte a l’horabaixa: paelles precuinades i mojitos a la plaça del Rei, gelats italians a Jaume I, hotels a Sant Felip Neri, pintxos pretesament bascos a Sant Josep Oriol; devastació postmoderna. La història es repeteix cíclicament. Sense ser aficionat a les sardanes m’aturo una estona a l’avinguda de la Catedral, raonablement plena de colles de balladors, per respirar i recordar on sóc. La globalització ha convertit el centre històric de Barcelona en un supermercat de sensacions banals, sense ànima ni personalitat, en l’expressió universal de la lletjor dels temps presents. És la mateixa ganyota que desfigura la resta de grans ciutats europees i que els deforma la fesomia fins convertir la seva història i empremta en un passatge del terror per a diversió dels visitants.

Durant dècades de dificultats polítiques i d’anihilament de la realitat històrica i cultural, el centre de la ciutat, seu del Casal de Barcelona, va ser un llegat de pedra i memòria (lleu i popular, si es vol) que va mantenir amb vida la idea de la catalanitat (esperit propi dels catalans, no confondre amb el catalanisme). Passejar pel Gòtic, la Ribera, les Basses de Sant Pere o la Rambla (el Xino era un territori més complicat), era un exercici de formació de caràcter. Quan no es parlava del passat ni en l’àmbit familiar (per por, desconeixement o ambdues coses), hi havia un aprenentatge juvenil d’allò que volia dir ser català (al marge de la ideologia política), que es cursava entre les pedres humides de la vella ciutat i algunes tabernes. En el seu desig d’assolir una identitat moderna i digna, la segona generació de la immigració perifèrica assaltava pacíficament el centre per amarar-se de l’esperit que el llegat patrimonial de la cort que va construir Barcelona entre els segles IX i XV.

Ara aquest rastre de catalanitat urbana que es llegia als carrers del centre, superficial potser però amb una enorme càrrega simbòlica, ha desaparegut del tot (malgrat l’esforç del MUHBA per explicar la història). Un nou i interessat relat de fals cosmopolitisme, i que en realitat és una voluntat depredadora de qualsevol bri de personalitat cultural i social, s’ha apoderat de l’existència de Barcelona i de tots els que hi viuen. Com una nova pesta negra, el mercat uniformitzat ha conquerit la ciutat per quatre rals i feines miserables i ha arrasat, de passada, tota petja de la seva antiga personalitat. I, en aquesta situació, qui s’hi voldrà emmirallar? Valdrà la pena? La Barcelona d’avui serà capaç de conformar la identitat del futur?

La BCN en què s’ha convertit Barcelona, enganyosament rica i plena, és l’estendard perfecte pels demagogs polítics, empresarials i culturals que només pretenen mantenir les posicions de privilegi polític i social. De Vargas Llosa a Foment del Treball i de Ciudadanos al Gremi d’Hotels

Si no hi ha diferència, ni d’aspecte, entre la rua Augusta de Lisboa, la rue Neuve de Brussel·les, la via del Corso de Roma o Portal de l’Àngel, quin sentit te la ciutat com a constructora d’una societat lliure, moderna i justa? Com reconèixer-nos primer en el que hem estat abans de embarcar-nos en il·lusions del que volem ser?

*

Rafael Vallbona és periodista, escriptor i guionista de ràdio i TV

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*Cosmopolitisme o el retorn al bosc

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons