Skip to content

Rafael Vallbona – Llocs difícils d’explicar

A l’estiu proliferen com els tac-a-tac dels tròleis a la ciutat, les meduses a la platja i els mosquits al poble. Del Grec a l’Estartit, Sant Feliu, Calella, Andorra i Pineda, periple de quilòmetres i suor per uns quants festivals (tots diuen que imprescindibles) per intentar entendre el sentit últim i profund del tema, si n’hi ha o si l’espectador li sap trobar.

A grans trets, de festivals d’estiu n’hi ha de dues menes: els del tipus campaments per a tribus (heavy, reggaeton, electrònica, reggae), i els barrija-barreja musical amb pretensions eclèctiques per sobreviure a les vacances. Els de clàssica avui no toquen.

Els primers són colònies al marge de la gent d’ordre, campaments per a postadolescents i Peter Pans en grau divers de decadència (per la samarreta o l’alopècia). Vacances barates amb la colla, birres i menjar del Mercadona. Turisme motxillaire contemporani. Nostàlgia transferida de Woodstock o del Canet rock dels 70.

Els altres són: Oci i esbarjo amb ínfules per a la burgesia urbana d’estiueig. Indústria cultural. Tapadora per a institucions que no fan res per la cultura la resta de l’any. Ganxo per atraure turistes. Xinxeta per posar en el mapa un lloc que no hi és i que, probablement, tampoc no té cap motiu per ser-hi. Supervivència per a músics, tècnics, promotors i mànagers (sense festis d’estiu molts s’haurien de dedicar a una altra feina). Final digne per un dia de xafogor, suor, platja i paella salada. Àmbit de relacions socials: qui no hi és, no existeix. Omple-pàgines de les seccions de cultura dels diaris quan no hi ha res més (hi ha temes, però els periodistes són de vacances). Llotja de venda de cerveses. I algunes gotes de bons espectacles.

La mare de tots els festis
És el Grec. No és el més antic ni el més upper class (aquests van al de Pedralbes, avant-matx de Peralada abans d’instal·lar-se a la casa de l’Empordà), però és el gran festival d’estiu de Barcelona; fill de la revolta cultural dels setanta (Assemblea de Treballadors de l’Espectacle i tal) i del primer ajuntament democràtic. Lògicament és el que te la programació més àmplia i el primer de l’agenda. El punt fort és el teatre, per tradició. Hi ha anys que la programació musical és bona i n’hi ha que no; segons mercat. Enguany ha engegat amb un concert de volada, Pat Metheny, un dolç somieig de xafogor a Montjuïc. Virtuosisme d’alçada en col·laboració amb el Festival de Jazz (és a dir, Project amb Project). Primer plaer de la temporada i primera suada. Cécile McLorin a la Barts, aire condicionat. Al Harlem i al Jamboree hi fan repicons per farcir el programa. Els de Mas i Mas escalfen motors per al seu festival, que busca ser la continuació del Grec per als que es queden a Barcelona, i pels ‘guiris’.

Tenim-casa-a-Calella
La resta fuig de la ciutat. Molts a la Costa Brava. L’escriptor empordanès Vicenç Pagès els anomena els “tenim-casa-a-Calella”. Per a ells el festival de Torroella ha creat un apèndix a l’Estartit en format de jazz (cada estil segons el pedigrí que li correspon). Diversificar el negoci.
Stefano Bollani hi presenta ‘Que bom’, segon treball de música brasilera del pianista. A l’endemà Paolo Fresu, després Paquito d’Rivera, i el 10 d’agost Enrico Rava. Un programa ambiciós cridat a atraure públic francès, entès i amant del jazz i consumidor d’una gran programació de festivals, a més de l’autòcton. El nou espai, el Molinet, l’extrem rocallós on el Montgrí s’aboca al mar, és un marc incomparable, però delicat. Massa petit per una grada de capacitat i uns bons camerinos, l’escenari és molt reduït i completament al descobert. I està exposat al vent, que mai no és calm i entra pels micros i voleia partitures. I fa patir.

A l’altre extrem, el Porta Ferrada és el festival d’estiu més veterà del país, com l’estiueig de Sant Feliu, va ser pioner. En cinquanta-sis anys les ha vist de tots colors, però els darrers anys Project (again) ha sabut salvar-lo i recuperar-lo poc a poc. Barreja artistes que es poden veure per mig país, de Rozalén o Pablo Alborán a Txarango passant per Sara Baras, amb píndoles de gran categoria i jazz. En el que potser és un dels grans concerts de la temporada, Ruben Blades i l’orquestra de Roberto Delgado hi presenten Salsa Big Band (premi Grammy). És un show poderós i de gran qualitat que fa trontollar la bella badia d’aquest Montreux nostrat.

Llàstima que a l’endemà, Caetano Veloso i els seus fills desinflen l’energia insuflada pel panameny. Els nois estan verds, i per adobar-ho han de lluitar amb l’insuportable brogit del carnaval d’estiu de Sant Feliu que els acompanya part del concert, creant un fons estrident que enerva a la clientela urbana que, ara que és de vacances, es disfressa de culturalista amb shorts. I una tarda desvagada potser van a veure l’exposició de l’espai Carmen Thyssen: ‘Natura en evolució. De Van Goyen a Pissarro i Sacharoff’. Això si que és imperdible.

Molts d’aquests esdeveniments estan fets a mida del públic de sempre, i els costa molt acceptar canvis. És el cas de Cap Roig. Si cada any portaven el Julio Iglesias era perquè als convergents gironins, nucli dur del públic, els agradava amb bogeria. Això era un pecat de patriotisme inconfessable, i ho negaven, però era així. Ara als del Pedecat els deu agradar amb passió irrefrenable en Bryan Ferry, el tenen abonat; perquè Cap Roig continua essent el festival dels gironins, i dels barcelonins ‘tenim-casa-a-Calella’. I quan arriba l’estiu perden l’oremus per cantants del pop més ranci, tipus Cadena 100.

Trapezis dels Pirineus

Per a la majoria, l’experiència circense es basa més en cops emocionals que en coneixements. Per això, l’aposta d’Andorra pel circ havia d’estar molt ben travada. Un pla immillorable: cap de setmana als Pirineus, compres i el Cirque du Soleil, potser el millor del món, de franc. La proposta entusiasma: 105 mil persones en 25 funcions.
Els primers anys van conformar un espectacle a partir d’elements de la cultura andorrana. La cinquena edició ja no té res a veure. Es diu Divas, i és més un musical amb atraccions circenses que una funció de circ. Però el Cirque du Soleil no admet etiquetes. Escenografia amb tons roses i cançons de la Piaff, Tina Turner, Aretha Franklin, Janis Joplin i Adele, entre d’altres, bellament interpretades per dues poderoses cantants sobre bases gravades i mesclades per un Dj, amb bateria en directe. El duo de trapezistes i d’equilibristes és el millor i més circense d’un espectacle poc de circ. Això si, el públic que omple a vessar la carpa resta extasiat des del primer instant. Reacció habitual amb els canadencs.

Després de cinc edicions, la fòrmula andorrana de festival d’estiu és un èxit rotund. Té tot el que volien: esdeveniment familiar (ple de canalla), original, atractiu i probablement no més car ni difícil de produir que omplir cinc setmanes de, posem per cas, Serrat, Antonio Orozco, Rosario i tot d’artistes que també es poden veure arreu. Potser a més d’un festival d’estiu li caldria una fòrmula així per sortir de la banalitat de tribu o classe en la que va néixer i viu. El preu, 2’7 milions. El retorn l’estan calculant. L’any vinent volen tornar-hi; bon senyal.

Tornant a casa, un munt de quilòmetres i de calor després, hi ha l’Arts d’Estiu, a Pineda de Mar. És un festival honest. No se n’amaga de buscar un públic ampli i divers i, tot i no presumir d’excel·lències, enguany ha portat Anastacia en concert exclusiu a tot l’estat. Acosta al Maresme els artistes que actuen a d’altres festivals. És l’únic en aquesta zona turística i està arrelat a la vila, amb patrocinadors locals que hi aposten i organitzat per una societat cultural de la vila. Com abans. És clar que la programació i els preus depenen dels mercats i això limita les possibilitats de fer un esdeveniment original i amb veu pròpia. Però per racional, potser és el lloc més fàcil d’explicar.

*

Rafael Vallbona és periodista, escriptor i guionista de ràdio i TV.

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*Festival o creació

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons