Skip to content

Rafael Vallbona – Fills, pares i avis en la nostàlgia de l’era digital

Vuit edicions després, el MIRA continua essent un espai per a la difusió d’una creació d’avantguarda que busca dotar a aquesta època convulsa d’instruments de comprensió que generin un coneixement crític capaç de pilotar el canvi de paradigma digital i tecnològic.

Aquella iniciativa quasi juvenil, que en l’inici va ser qualificada de ‘filla del Sónar’, ha acabat superant conceptualment el progenitor. Mentre Sónar es veu abocat a programar espectacles de masses com Rosalía, i amb un fort impacte comercial i mediàtic, per tal de mantenir l’estatus de número ú (xifres, facturació, patrocinadors), la cita de la Fabra i Coats aprofundeix en el relat de laboratori digital amb impactes innovadors (enguany aprofundint creativament en el 3D sound room d’Intorno Labs), i picades d’ull a la història menys coneguda, com l’impagable concert de Tangerine Dream. Aquesta potser no és la fórmula per convertir-se en un festival de masses, d’aquells que els manaies de la política cultural tenen tot el dia a la boca per recordar-nos el retorn milionari que genera la venda de cerveses i el turisme de festivals i així justificar (com si calgués) les inversions, però ara mateix sembla que és el camí escollit. Fins quan?

Aïsha Devi, Foto: MIRA

D’aquí poc Carla dal Forno, Aïsha Devi o Tapan (Miles Davis avui faria una ‘social music’ com ells), seran creadors mainstream. Els seus espectacles buscaran la màxima difusió i no es podran permetre el risc dels festivals de pensament radical i taquillatge reduït. Que serà, llavors, del MIRA?

No és tan un problema de voluntats (al cap i a la fi un esdeveniment és el que els promotors volen) com de gestió de l’evolució. Si els patrocinadors privats, els públics i l’espai els ho permeten, MIRA podrà seguir treballant en el procés prospectiu de la tecno-avantguarda crítica, aprofundint en els models de coneixement a altres gèneres (poesia, dansa, cinema, assaig), i obrint el debat als paradigmes que generi cada època. Podrà créixer essent una autèntica cita del pensament d’avantguarda; fins que el propi pas del temps els tregui de circulació, és clar.
És el que ha passat amb Sónar: va néixer amb la moderna idea de festival, en el seu moment més brillant va deixar de ser-ho per convertir-se en un ampli espai de reflexió multi-disciplinar al voltant dels nous temps, i ara ha passat a ser una fira de mostres, amb tota la perplexitat del concepte. Però el públic, els sponsors i els polítics sempre preocupats pel retorn dels diners, els ho agraeixen i els premien. Els promotors de l’acte no en són els responsables finals. És el que te haver de sobreviure en un lloc on no es creu en l’excepcionalitat de la cultura, sinó en els rèdits de la representació pública.

Tangerine Dream, Foto: MIRA

Es convertirà el MIRA un altre Sónar? Si ho fa, i hi ha espai per a dos cites d’aquest estil, en aquest país caldrà reinventar del tot la cultura, o oblidar per sempre la seva capacitat d’interpel·lació. El mercat serà la història i nosaltres, tristos espectadors amorrats al broc d’una ampolla de cervesa del patrocinador.

Altres temps (de swing)
La il·lusió de la modernitat dels anys vint va tenir en la música una de les seves principals avantguardes ideològiques. La pau, que hom aspirava que fos definitiva, va dotar a la societat d’un entusiasme encomanadís que va empènyer la gent a viure al límit. Amb el temps es va veure que el somni del tractat de Versalles era una quimera però, enlloc de retreure l’esperit comú de l’època, el va expandir fins el paroxisme; i el swing en va ser un dels elements propagadors.
Nascut un any abans que el MIRA, el festival Django L’H (en memòria del guitarrista creador del jazz manouche) és l’antítesi; un esdeveniment que poua en la visió retrospectiva. I ho fa amb aquesta nostàlgia mesurada tan contemporània: evocant els mites i reinterpretant-ne el llegat buscant les claus que atorguin a aquesta música un lloc al món d’avui; probablement tan desesperat com el dels anys vint i trenta.

Amb l’impuls del guitarrista Albert Bello i de l’escola de música de la ciutat (EMCA), i sense sponsors cervesers, L’Hospitalet de Llobregat recupera un jazz genuïnament europeu que va captivar els americans, Duke Ellington el primer. Centenars d’aficionats al jazz manouche es troben del 19 i el 25 de novembre a al festival Django L’H per escoltar els millors artistes d’aquest l’estil i assistir a classes magistrals i jam sessions. Són dies feliços. Com París, L’Hospitalet venera Django Reinhardt. Totes les ciutats busquen el seu esplín.

El programa és per no perdre-se’l: Eva sur Seine, Django Orchestra (nou projecte d’en Bello), Bel Ballester trio o Valentí Moya quartet son símbol d’una passió que a voltes sembla quasi terminal: ritmes per escapar d’un món que s’acaba. Com l’any 1936, quan Django Reindhart va actuar a Barcelona i, en la seva exaltació musical i vital, va acabar de matinada tocant sota el pont de Marina amb uns gitanos acabats de conèixer. Però el quintet del Hot Club de França va haver de tornar a París pagant-se el tren de la seva butxaca i amb una botifarra per única menja. En l’esbojarrat sopar i ball que va seguir al concert, algú va robar la recaptació del concert deixant els músics sense ni un ral. Temps de desassossec que el swing guaria. Interpretació del món d’avui, a la deriva.

*

Rafael Vallbona és periodista i escriptor.

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*Festival o creació

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons