Skip to content

Rafael Vallbona – El paradís de la il·lusió

Quan la creació no qüestiona el poder, esdevé còmplice de les vel·leïtats oficials i hostatge de les seves arbitrarietats. Llavors, situacions insostenibles com la inacció del Departament de Cultura o l’erràtica gestió de l’ajuntament de Barcelona, són també responsabilitat dels propis agents culturals que no interpel·len el poder públic.

En quaranta anys d’autogovern, la cultura catalana s’ha tornat oficialista: cofoia, poruga, massa depenen de les polítiques institucionals. La capacitat de risc i d’innovació s’ha abandonat en bona part, i a canvi es fan projectes sobredimensionats que inexorablement depenen dels pressupostos públics per a sobreviure; o repetitius fins la fatiga, motlles que van funcionar en un altre temps, però que avui ja estan caducats. Els grans mitjans de comunicació, privats i públics, dediquen esforços ímprobes a la difusió d’aquest mainstream, i tot plegat dona una imatge falsejada de la potència, mercat i possibilitats reals que té la cultura per atraure una raonable massa crítica. I així, mentre l’administració vol fer creure que som un poble potent culturalment (i molta gent de bona fe s’ho creu), les veus que critiquen sempre la cultura catalana pel simple fet de ser en català, o que cíclicament (per interès polític) agiten la tan afortunada com esbiaixada idea del Titànic, tenen el camp abonat per fomentar el desprestigi de la creació i la producció catalanes.

Cal canviar de paradigma si volem ser respectats i entesos com a poble. A Espanya a penes hi ha ningú que conegui la cultura catalana, ni la basca, ni la gallega, i l’estat tampoc no hi fa res per apaivagar aquesta anomalia. Ans al contrari, sovint hi tira llenya al foc. Aquest desconeixement és una de les raons del desacord gradual que ara sembla irreversible. No se n’adonen que la martingala de la transició podria haver-se reconduït a través de la cultura com a motor de vincles? O potser és que a ningú no li va interessar explorar el terreny? Els nacionalistes en van tenir prou amb obtenir competències exclusives sense diners exclusius, i als altres (franquistes en letargia inclosos) els va servir per apaivagar les demandes dels primers i poder manegar al seu aire carpetes que prou que es veu que no es van tancar bé, com la justícia. En resum, una altra pífia de l’envejable transició amb el vistiplau de la majoria política de Catalunya.

Aquest panorama, segurament negat pels corifeus de l’oficialitat a banda i banda de la plaça de Sant Jaume, és el producte que la cultura obté de 40 anys d’autogovern. I res no fa pensar, ans al contrari, que una hipotètica independència el resolgués.

Entre 1970 i 1978 aquest país va viure l’única revolta moderna que ha protagonitzat, i va ser cultural i estètica. La irrupció d’una generació de joves creadors que no havien viscut la catàstrofe de la guerra, l’arribada imparable de models culturals anglosaxons (pop, punk), l’eco del Maig francès, la fatiga de les estructures de control ideològic del franquisme, i la progressiva reculada de les generacions que havien mantingut tènuement viva la flama de la cultura en els moments més difícils i que havien protagonitzat el renéixer als anys 60, va obrir un panorama nou que va suposar un trencament històric amb la tradició i que va provocar un enorme salt qualitatiu en el relat cultural de l’època. La veritable Espanya moderna, jove i democràtica va admirar aquell autèntic procés i el va compartir. Mai no hi havia hagut tanta interlocució entre creadors de tot l’estat com en aquella època. I, a més, la cultura es va apoderar del carrer, com les manis de l’Assemblea només ho havien pogut fer en comptades ocasions.

Va ser el temps de Zeleste, Magic i l’ona laietana, dels autèntics festivals de rock de Canet i Calella, dels dibuixants de cònic del Rollo Enmascarado, de les assemblees d’Actors i Directors i de Treballadors de l’Espectacle, del Don Juan Tenorio al Born amb Pau Riba de Doña Inés, d’Ajoblanco, Star, les Jornades llibertàries, les noves llibreries (de la Documenta a la Gralla o la 22), del film l’Orgia, del Lliure… Accions descarades de presa del carrer, exigència i pressió a l’administració encara franquista, trencament de les convencions morals i socials, van ser els aspectes més colpidors i visibles d’aquela revolta.

Però l’aprovació de la Constitució, els primers ajuntaments democràtics i la recuperació del govern de la Generalitat van acabar amb la revolta. Els nous dirigents, acollint-se al poder legítim que havien obtingut, i amb el suport de la vella indústria cultural sorgida els 60 i dels supervivents de la resistència, van fer-se aviat amb el control de la creació i la producció, van construir models basats en els seus interessos polítics i van acabar per despersonalitzar i esbravar fins l’avorriment una cultura que havia estat a l’avantguarda de la societat del seu temps. El nou marc legislatiu i les ajudes institucionals van acabar adormint i amansint els revoltats. De fet, molts van ser contractats per institucions com a tècnics o assessors, i algunes iniciatives prou conegudes van ser abduïdes pels poders públics. Fins i tot punks d’imperdibles van seure en despatxos emmoquetats. La televisió va crear un model local d’star system a còpia de fer sortir tot el dia els mateixos (aquells que tota mare voldria de gendre o de jove). La resta ho ha fet el temps i les circumstàncies. I els punkarres avui porten corbata.

La majoria s’ha acostumat a no qüestionar la immobilitat i la negligència del poder. Aquest no res ja va bé: preserva la seva curtesa de mires i facilita el diner públic. I la responsabilitat queda diluïda entre uns i altres, i mai no es treu res en clar. I així anem cap enlloc, el paradís de la il·lusió.

*

Rafael Vallbona és periodista i escriptor

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*CICLESConstrucció i cansament a la Barcelona cultural

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons