Skip to content

Rafael Vallbona – Assaig sobre el club

Des que la música és un joc de nit amb copes, fum i sensualitats, i la cara obscura de les ciutats és una poderosa dimensió cultural, els clubs són els epicentres d’una manera de viure moderna i creativa, que va més enllà de tendències, generacions, classes i èpoques (fins i tot les més negres).

El club és vida, és escola, és art i és mort. Al club s’hi beu, es veu, s’escolta, es toca i es creix. A l’endemà d’una llarga nit de club hem fet una estirada. Ens cruixen els ossos, tenim el cap espès i les parpelles pesen quilos; però hi ha una intens record dins nostre que ens obre la ment i ens excita les neurones. Mai no diem que no hi tornarem; al club s’hi reincideix, perquè cada nit és diferent i sempre hi ha una nova vida per viure.

Des dels temps de tuguris com La Criolla, Barri Xino anys 20, o d’altres de més dignes com el Villa-Rosa o l’Eden Concert, Barcelona ha estat sempre una ciutat de nits intenses i accelerades. Els cabarets i cafès concert es converteixen en la pàtria de Francesc Madrid, Amichatis, Juli Vallmitjana, Josep Mª de Sagarra i d’altres il·lustres intel·lectuals i troneres. Ells basteixen el mite del Barri Xino, del perill, del desig i de les matinades llargues i convulses entre alcohol, drogues, noies, música i sang.

La necessària discreció noctàmbula a que obliga el franquisme (tot i que als barris benestants de la ciutat sempre hi ha de tot i força) crea valuoses excepcions com La Cova del Drac, La Jazz Cava de Terrassa o el Jamboree.


Jamboree. Foto de Rafael Vallbona

Però, ja als anys 70, el Zeleste del carrer Argenteria i el Magic del barri de la Rivera, són els primers clubs amb autèntica consciència de tal, al més pur estil del londinenc Marquee o del Filmore de San Francisco. Són el primer senyal d’autèntica i homologable modernitat, i el bressol del primer moviment musical amb marca pròpia: l’Ona Laietana, rock Laietà o com es vulgui dir, i cada local amb la seva pròpia empremta. De Sisa, la Dharma o la popular Orquestra Plateria, a Carretera y Manta, Iceberg o Fussion, els dos clubs obren l’escena musical catalana a la contemporaneïtat, fixen el cànon de club i promouen els artistes creant discogràfiques, oficina de contractació i festivals; fent d’autèntica indústria cultural. I, a còpia de nits, copes i d’una nova generació de propagandistes (de Montesol, Xavier Agulló o Carles Flavià a la revista Vibraciones), es va creant una cultura de club amb ritme propi. I també una forma de viure la nit autènticament barcelonina, que esclata a finals de la dècada en una revolta estètica i cultural, que comença a decaure a partir de l’aprovació de la Constitució espanyola i la nova realitat que promouen els seus exegetes (molts dels quals ara en reneguen). Als 80, el CBGB és el model a seguir, i a Barcelona la resposta és l’Studio 54. Un mimetisme amb poc suc.
Abans de la moda dels festivals, el club és el festival continu. Programar música en directe constantment fa que les cames t’hi portin soles cada nit. Saber qui toca és el de menys. L’important és que hi ha música en directe tothora, cares conegudes i gent per descobrir. La nit és un autèntic festival, i es viu com a tal.
Per damunt de tot un club ha de tenir música en directe, sinó és una discoteca o un bar musical. I no és el mateix. L’escenari, notant la suor dels músics a prop; el dringar del gel als gots, amb acolorides begudes que refringeixen sota la tènue llum; i un vast territori de clarobscurs que aporten un cert halo d’àvid desig, són les característiques principals d’un club. Després els músics poden ser extraordinaris o una banda de gats amb lleganyes, les copes poden ser delitoses o una barreja d’aiguarràs i mata rates, i el local pot ser de disseny o un antre. Cadascú que esculli.

Llibre de ruta
Si el jazz és música negra, el Dizzy’s club de Nova York n’és la luxosa catedral. A la sisena planta del Columbus circle, amb quatre ascensors que t’hi porten exclusivament. Patrocinat per Coca cola i la banca JP Morgan, és la seu de l’orquestra del Lincoln Center, que dirigeix el trompetista Wynton Marsalis, un dels musics més influents de l’escena americana. Demostració de poder negre per tot i sense escatimar-ho: públic mudadíssim, seriós, distant; taules espaioses, sense apilonar-se, amb fusta noble a les parets, i un enorme finestral darrera l’escenari on els llums de la ciutat, petites i rendides als seus peus, mostren un teló de fons, únic i potent, que canvia cada nit.

Dizzy’s. Foto de Rafael Vallbona

Demostracions racials a banda, hi ha clubs extraordinaris, tant per la programació com pel local i el públic. El Birdland i el Blue Note, a Manhattan, són els més representatius i coneguts.

Blue Note. Foto de Rafael Vallbona

Restauració raonable i programació immillorable (hi ha tantes estrelles del jazz que viuen a Nova York!). I després ve el mític Village Vanguard, on tracten al públic pitjor que a un ramat i com a molt es pot menjar una bossa de patates.

Village Vanguard. Foto de Rafael Vallbona

Però atents al Notorius (Buenos Aires), el Jazzhus Montmartre (Copenhaguen), l’Iridium (Times Square) o Le Duc des Lombards (París). Res a envejar. Programació i copes de primera; i si voleu sopar, també.

Iridium. Foto de Rafael Vallbona

A un pas dels darrers se situa el barceloní Jamboree i el madrileny Café Central. Millor programa i local més còmode en tots els aspectes (seients numerats, insòlit!) a Barcelona, però a Madrid s’hi menja.

Café Central. Foto de Rafael Vallbona

Al nivell mig hi ha de tot. L’històric Caveau de l’Huchette o l’escenari de jazz manouche de la Taverne de Cluny parisencs, el Milano barceloní, el Hot Club lisboeta o el Red Rooster de Harlem. El Bourbon street de Nàpols, el Harlem, el Pipa club, el JazzSi, el Jazz Man o el Soda Acustic de Barcelona els van al darrera.
Ara bé, si fins ara tot us sembla massa tocat i posat, i creieu que la música de nit i en viu ha de tenir un punt aventurer i estèticament perillós, no deixeu de visitar caus tan pintorescos com l’Small, el Mezzrow o l’increïblement llardós i divertit Fat Cat, tots al Village novaiorquès; la Chope des puces, diuen que pàtria de Django Reindhart, al bell mig del mercat de les Puces de París; el Páginas Tantas de Lisboa, on l’any passat s’hi fumava sense problemes; la Zorra y el cuervo a l’Habana, on podreu escoltar habitualment al geni Ruben Fonseca;

La Zorra y el Cuervo. Foto de Rafael Vallbona

Al madrileny Cafè el Despertar, saludeu-hi Pablo Iglesias, com a mínim abans de ser pare s’hi deixava veure, o el no apte per a claustrofòbics Caveau des Oubliettes de París, on potser us surt l’autèntic comte de Montecristo.

Això sí, del més miserable al més exclusiu dels clubs que conec, hi ha suor, música, alcohol, cossos i, fins fa un temps, fum. Claus d’una cultura urbana moderna.

*

Rafael Vallbona és escriptor i periodista.

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*Cosmopolitisme o el retorn al bosc

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons