Skip to content

[:ca]PERIODISME CULTURAL I ALTRES PISTES[:es]PERIODISMO CULTURAL Y OTRAS PISTAS[:en]CULTURAL JOURNALISM AND OTHER CLUES[:]

[:ca]*  Hem estructurat la correlació d’articles de Hänsel* i Gretel* en uns CICLES que ens permeten generar relats paral·lels sobre l’anàlisi d’allò que està passant a la ciutat. Aquests cicles poden ser curts o llargs en funció del tema que toquin o de l’interès que despertin. Alguns seran més amatents a l’actualitat cultural de la ciutat i altres versaran més sobre els grans debats culturals. En tot cas, alguns es tancaran i a partir d’ells podrem generar documents d’anàlisi; d’altres poden quedar oberts subjectes a l’aportació de noves capes successives de coneixement.

* Els articles es publiquen en l’idioma original en que l’autor els ha escrit.

** En aquest cicle de Periodisme cultural i altres pistes volem reflexionar sobre la pèrdua de pes de la crítica cultural en els mitjans de comunicació. Una crítica que hauria de ser generadora de pistes bàsiques per identificar els camins d’excel·lència en el nostre ecosistema cultural. Un fet que preocupa al món de la comunicació, als agents culturals i a una societat que sovint, malgrat la sobreinformació actual, se sent més orfe de criteri que mai.

La manera com es comunica la cultura obre també alguns debats dels quals Hänsel* i Gretel* se’n vol fer ressò. L’enorme pes de l’entreteniment i una certa frivolitat en com s’explica el fet creatiu i les pràctiques culturals contemporànies han portat a controvèrsies que qüestionen la seva efectivitat i n’han fet minvar el seu prestigi social.

*

Santi Fondevila – L’agonia de la crítica com a gènere periodístic

La crítica d’art ja no és el que era. Pateix una agonia prolongada i crec que hi ha una certa unanimitat en què avui en dia no pinta gairebé res, ja que al mercat, que a la fi és qui mana, no el preocupa la qualitat o el significat de l’obra artística més enllà de rendibilitzar-la com a producte comercial. Dit d’una altra manera, l’èxit o el fracàs es mesuren per la taquilla o el preu de les subhastes.

La crítica doncs sembla un residu nostàlgic, de vegades tòxic, d’un món antic amb l’únic interès de documentar la història per futurs analistes. I és paradoxal que això passi quan més necessari sembla defensar la figura del crític, a qui se li suposa una acreditació intel·lectual en la matèria.

Tot i que al nostre país la crítica no ha estat mai tan influent com a altres comunitats culturals, hi va haver un temps en el qual l’opinió dels crítics tenia al mateix temps el respecte dels artistes, que acreditaven així el seu valor davant de les polítiques culturals de les institucions, i una certa influència en l’esdevenir artístic.

La crisi de la crítica va lligada tant a la davallada del model clàssic de comunicació de diaris i revistes especialitzades, un món de naixements i defuncions prematures, i a l’empobriment cultural de la societat, com a l’eclosió dels mitjans audiovisuals, que poc o res han fet per l’anàlisi artística, i tot seguit del món digital i la conseqüent “democratització” de l’opinió. El que compta és el que diuen els tuïts.

La pervivència de la crítica en l’actualitat, entesa com l’anàlisi contextualitzat en el temps i si cal en la història de l’art, està lligada a alguns diaris (Ara i La Vanguardia) i alguna revista marginal, mentre els webs culturals intenten redreçar la qüestió a través però d’un voluntarisme que exclou i limita el perfil dels col·laboradors. Tant aquestes com una part dels diaris, sota la pressió del màrqueting de propaganda, han assumit un procés de descomposició de les fronteres entre gèneres periodístics i ha donat a llum una mena d’híbrid que mal que bé vol suplir sense riscos el paper rigorós de la crítica.

*

La cultura no és necessària. La cultura no dóna diners. La cultura no té audiència. La cultura és només un afegitó a les planes d’un diari, a la programació d’una cadena de ràdio o televisió, un apunt al final per desengreixar els continguts veritablement importants. Aquests són els missatges que inconscientment s’envien des de fa uns anys des dels mitjans de comunicació sobre la cultura. Però no és que l’espai dedicat a la  cultura s’hagi abandonat per la política i els temes socials. No, perquè han estat les seccions i programes d’esports (i també la política, però en menor mesura) les que han anat guanyant territori a la cultura de manera espectacular.

Les conseqüències d’aquest dramàtic abandonament per part de les direccions periodístiques és que el periodisme cultural ha anat perdent en els últims anys la seva funció i capacitat divulgativa i crítica, en pro de temes més frívols i/o amb polèmica inclosa, d’una banda, i excessivament polititzats, de l’altra.

En el cas de la crítica, sigui d’art, literària o d’espectacles, el gènere ha patit de manera especial les retallades de personal i pressupostàries en els mitjans de comunicació que s’han acarnissat de valent en les planes culturals. Els mitjans, així, han perdut rigor, pluralisme, profunditat i diversitat en els seus continguts culturals.

Finalment, la impressió que s’acaba donant al públic és que el periodisme cultural queda reduït a quatre o cinc blocs temàtics. És trist però gairebé podem fer la llista de temes “més interessants” de la cultura: els premis Oscar, algun concert de pop i rock multitudinari, les necrològiques; els llibres més venuts de Sant Jordi; algun que altre escàndol per una obra sospitosa de no ser art en una exposició d’art contemporani; estrenes de pel·lícules de Hollywood llargament anunciades; temes de censura artística; els rècords en subhastes d’art (per què aquest ha de ser un tema cultural i no econòmic?) i algun altre fenomen de llibre best-seller.

Tot plegat és un peix que es mossega la cua. La poca atenció a la cultura en els mitjans (el cas de la televisió és flagrant) no ajuda a guanyar aficionats i contribueix de manera dramàtica al seu descrèdit social. Però, d’altra banda, no és cert que els temes culturals no interessin a la gent. Fa poc, amb motiu del 20è aniversari del programa La noche temática, de La 2, em va cridar l’atenció que un responsable de Televisió Espanyola digués que si el programa s’havia mantingut durant dues dècades era perquè tenia una audiència fidel i constant. De la mateixa manera, els diaris que tenen bons suplements culturals noten un augment en les vendes, per lleuger que sigui, el dia que es publica el suplement. Excuses, doncs…

*

Josep Mª Cadena – La crítica d’art als diaris

Abans que res, vull demanar disculpes perquè tinc la intenció de parlar de mi en aquest article escrit per mi. No és que hagi patit cap atac d’egocentrisme, succeeix simplement que pretenc arribar a la categoria partint de l’anècdota i tot pensant en persones anecdòtiques m’he trobat a mi mateix –ja veuen, per tant, que no tinc cap rei al cos, tot al contrari–. Com que de ben segur molts de vostès no em coneixen –no només hi tenen tot el dret, sinó que segurament fan molt ben fet–, em presentaré: m’anomeno Josep Maria Cadena i sóc periodista.

A mitjans de 1985 jo treballava a El Periódico de Catalunya, i un bon dia el director, Antonio Arias Vega, em cridà al seu despatx per preguntar-me si creia que el diari hauria de contenir una secció de crítica d’art. Jo vaig contestar que considerava que sí, doncs l’art és una manifestació elevada de l’esperit i cal recolzar als lectors que tenen inquietuds en aquest àmbit tot procurant-los uns criteris de judici. Com que jo ja havia exercit la crítica d’art al Diario de Barcelona, Arias Vega m’encomanà de fer-ho a El Periódico, mitjançant una secció fixa que al principi fou setmanal però que arribà a sortir dues i fins i tot tres vegades a la setmana, i que durà fins al 2010 –25 anys d’existència!–.

Actualment ja no existeix la figura del crític d’art amb secció fixa als diaris. Tot i que es fan informacions sobre les exposicions dels grans centres culturals, ja ningú visita assíduament les moltes galeries del país per a donar notícia del gran número d’artistes que hi exposen –ahir mateix vaig assistir a la inauguració d’una notabilíssima mostra del pintor Gerard Rosés a la Galeria Joan Gaspar de Barcelona, i avui no he llegit res al respecte als periòdics–. Potser els mitjans prefereixen apostar per temàtiques més majoritàries i rendibles, el lector ja no s’interessa pels quadres i les escultures o el llenguatge artístic ha arribat a un cert esgotament que li ha fet perdre seguidors. En tot cas, és una llàstima. L’art ens allunya de l’animalitat, reforça la nostra humanitat i ens acosta a la divinitat. En definitiva, ens fa millors. Per això els diaris, amb sentit de responsabilitat social i servei al ciutadà, haurien de creure en la crítica d’art.

*

* * *
Segueix el debat diari de Hänsel* i Gretel* al nostre compte de TWITTER
[:es]*  Hemos estructurado la correlación de artículos de Hänsel* y Gretel* en unos CICLOS que nos permiten generar relatos paralelos sobre el análisis de aquello que está sucediendo en la ciudad. Estos ciclos pueden ser cortos o largos en función del tema o del interés que despierten. Algunos estarán más atentos a la actualidad cultural de la ciudad y otras versarán más sobre los grandes debates culturales. En todo caso, algunos se cerrarán y a partir de ellos podremos generar documentos de análisis; otros pueden quedar abiertos, sujetos a la aportación de nuevas capas sucesivas de conocimiento.

* Los artículos se publican en el idioma original en que el autor los ha escrito.

** En este ciclo de Periodismo cultural y otras pistas, queremos reflexionar sobre la pérdida de peso de la crítica cultural en los medios de comunicación.  Una crítica que debería ser generadora de pistas básicas para identificar los caminos de excelencia en nuestro ecosistema cultural. Un hecho que preocupa al mundo de la comunicación, a los agentes culturales y a una sociedad que a menudo, pese a la sobreinformación actual, se siente más huérfana de criterio que nunca.

La forma en que se comunica la cultura abre también algunos debates de los que Hänsel * y Gretel * se quiere hacer eco. El enorme peso del entretenimiento y una cierta frivolidad en cómo se explica el hecho creativo y las prácticas culturales contemporáneas han llevado a controversias que cuestionan su efectividad y han mermado su prestigio social.

*

Santi Fondevila – L’agonia de la crítica com a gènere periodístic

La crítica d’art ja no és el que era. Pateix una agonia prolongada i crec que hi ha una certa unanimitat en què avui en dia no pinta gairebé res, ja que al mercat, que a la fi és qui mana, no el preocupa la qualitat o el significat de l’obra artística més enllà de rendibilitzar-la com a producte comercial. Dit d’una altra manera, l’èxit o el fracàs es mesuren per la taquilla o el preu de les subhastes.

La crítica doncs sembla un residu nostàlgic, de vegades tòxic, d’un món antic amb l’únic interès de documentar la història per futurs analistes. I és paradoxal que això passi quan més necessari sembla defensar la figura del crític, a qui se li suposa una acreditació intel·lectual en la matèria.

Tot i que al nostre país la crítica no ha estat mai tan influent com a altres comunitats culturals, hi va haver un temps en el qual l’opinió dels crítics tenia al mateix temps el respecte dels artistes, que acreditaven així el seu valor davant de les polítiques culturals de les institucions, i una certa influència en l’esdevenir artístic.

La crisi de la crítica va lligada tant a la davallada del model clàssic de comunicació de diaris i revistes especialitzades, un món de naixements i defuncions prematures, i a l’empobriment cultural de la societat, com a l’eclosió dels mitjans audiovisuals, que poc o res han fet per l’anàlisi artística, i tot seguit del món digital i la conseqüent “democratització” de l’opinió. El que compta és el que diuen els tuïts.

La pervivència de la crítica en l’actualitat, entesa com l’anàlisi contextualitzat en el temps i si cal en la història de l’art, està lligada a alguns diaris (Ara i La Vanguardia) i alguna revista marginal, mentre els webs culturals intenten redreçar la qüestió a través però d’un voluntarisme que exclou i limita el perfil dels col·laboradors. Tant aquestes com una part dels diaris, sota la pressió del màrqueting de propaganda, han assumit un procés de descomposició de les fronteres entre gèneres periodístics i ha donat a llum una mena d’híbrid que mal que bé vol suplir sense riscos el paper rigorós de la crítica.

*

La cultura no és necessària. La cultura no dóna diners. La cultura no té audiència. La cultura és només un afegitó a les planes d’un diari, a la programació d’una cadena de ràdio o televisió, un apunt al final per desengreixar els continguts veritablement importants. Aquests són els missatges que inconscientment s’envien des de fa uns anys des dels mitjans de comunicació sobre la cultura. Però no és que l’espai dedicat a la  cultura s’hagi abandonat per la política i els temes socials. No, perquè han estat les seccions i programes d’esports (i també la política, però en menor mesura) les que han anat guanyant territori a la cultura de manera espectacular.

Les conseqüències d’aquest dramàtic abandonament per part de les direccions periodístiques és que el periodisme cultural ha anat perdent en els últims anys la seva funció i capacitat divulgativa i crítica, en pro de temes més frívols i/o amb polèmica inclosa, d’una banda, i excessivament polititzats, de l’altra.

En el cas de la crítica, sigui d’art, literària o d’espectacles, el gènere ha patit de manera especial les retallades de personal i pressupostàries en els mitjans de comunicació que s’han acarnissat de valent en les planes culturals. Els mitjans, així, han perdut rigor, pluralisme, profunditat i diversitat en els seus continguts culturals.

Finalment, la impressió que s’acaba donant al públic és que el periodisme cultural queda reduït a quatre o cinc blocs temàtics. És trist però gairebé podem fer la llista de temes “més interessants” de la cultura: els premis Oscar, algun concert de pop i rock multitudinari, les necrològiques; els llibres més venuts de Sant Jordi; algun que altre escàndol per una obra sospitosa de no ser art en una exposició d’art contemporani; estrenes de pel·lícules de Hollywood llargament anunciades; temes de censura artística; els rècords en subhastes d’art (per què aquest ha de ser un tema cultural i no econòmic?) i algun altre fenomen de llibre best-seller.

Tot plegat és un peix que es mossega la cua. La poca atenció a la cultura en els mitjans (el cas de la televisió és flagrant) no ajuda a guanyar aficionats i contribueix de manera dramàtica al seu descrèdit social. Però, d’altra banda, no és cert que els temes culturals no interessin a la gent. Fa poc, amb motiu del 20è aniversari del programa La noche temática, de La 2, em va cridar l’atenció que un responsable de Televisió Espanyola digués que si el programa s’havia mantingut durant dues dècades era perquè tenia una audiència fidel i constant. De la mateixa manera, els diaris que tenen bons suplements culturals noten un augment en les vendes, per lleuger que sigui, el dia que es publica el suplement. Excuses, doncs…

*

Josep Mª Cadena – La crítica d’art als diaris

Abans que res, vull demanar disculpes perquè tinc la intenció de parlar de mi en aquest article escrit per mi. No és que hagi patit cap atac d’egocentrisme, succeeix simplement que pretenc arribar a la categoria partint de l’anècdota i tot pensant en persones anecdòtiques m’he trobat a mi mateix –ja veuen, per tant, que no tinc cap rei al cos, tot al contrari–. Com que de ben segur molts de vostès no em coneixen –no només hi tenen tot el dret, sinó que segurament fan molt ben fet–, em presentaré: m’anomeno Josep Maria Cadena i sóc periodista.

A mitjans de 1985 jo treballava a El Periódico de Catalunya, i un bon dia el director, Antonio Arias Vega, em cridà al seu despatx per preguntar-me si creia que el diari hauria de contenir una secció de crítica d’art. Jo vaig contestar que considerava que sí, doncs l’art és una manifestació elevada de l’esperit i cal recolzar als lectors que tenen inquietuds en aquest àmbit tot procurant-los uns criteris de judici. Com que jo ja havia exercit la crítica d’art al Diario de Barcelona, Arias Vega m’encomanà de fer-ho a El Periódico, mitjançant una secció fixa que al principi fou setmanal però que arribà a sortir dues i fins i tot tres vegades a la setmana, i que durà fins al 2010 –25 anys d’existència!–.

Actualment ja no existeix la figura del crític d’art amb secció fixa als diaris. Tot i que es fan informacions sobre les exposicions dels grans centres culturals, ja ningú visita assíduament les moltes galeries del país per a donar notícia del gran número d’artistes que hi exposen –ahir mateix vaig assistir a la inauguració d’una notabilíssima mostra del pintor Gerard Rosés a la Galeria Joan Gaspar de Barcelona, i avui no he llegit res al respecte als periòdics–. Potser els mitjans prefereixen apostar per temàtiques més majoritàries i rendibles, el lector ja no s’interessa pels quadres i les escultures o el llenguatge artístic ha arribat a un cert esgotament que li ha fet perdre seguidors. En tot cas, és una llàstima. L’art ens allunya de l’animalitat, reforça la nostra humanitat i ens acosta a la divinitat. En definitiva, ens fa millors. Per això els diaris, amb sentit de responsabilitat social i servei al ciutadà, haurien de creure en la crítica d’art.

*

* * *
Sigue el debate diario de Hänsel* i Gretel* en nuestra cuenta de TWITTER

 [:en]*  We have structured the Hänsel* i Gretel* articles in CYCLES which enable us to create parallel short stories on what is happening in the city. These cycles can either be short or long depending on the subject matter or the interest aroused. Some will pay more attention to the city’s cultural news and others will relate to the big cultural debates. In any event, some will close and from them we will be able to generate analytical documents, some others may remain open and subject to the addition of new layers of knowledge.

* The articles are published in the language originally used by the author.

** This cycle Cultural journalism and other clues wants to reflect on the loss of the importance of cultural criticism in the media. Criticism should be a generator of basic clues to identify the paths to excellence in our cultural ecosystem. This concerns the world of communication, its cultural agents and society which, despite being overinformed, has less judgement than ever.

The way in which culture is communicated opens some debates about which Hänsel i Gretel* wants to echo. Controversies have been brought about by the enormous influence of entertainment, a certain frivolity in the way creativity is explained and contemporary cultural practices. These factors bring into question its effectiveness and have depleted its social prestige.

*

Santi Fondevila – L’agonia de la crítica com a gènere periodístic

La crítica d’art ja no és el que era. Pateix una agonia prolongada i crec que hi ha una certa unanimitat en què avui en dia no pinta gairebé res, ja que al mercat, que a la fi és qui mana, no el preocupa la qualitat o el significat de l’obra artística més enllà de rendibilitzar-la com a producte comercial. Dit d’una altra manera, l’èxit o el fracàs es mesuren per la taquilla o el preu de les subhastes.

La crítica doncs sembla un residu nostàlgic, de vegades tòxic, d’un món antic amb l’únic interès de documentar la història per futurs analistes. I és paradoxal que això passi quan més necessari sembla defensar la figura del crític, a qui se li suposa una acreditació intel·lectual en la matèria.

Tot i que al nostre país la crítica no ha estat mai tan influent com a altres comunitats culturals, hi va haver un temps en el qual l’opinió dels crítics tenia al mateix temps el respecte dels artistes, que acreditaven així el seu valor davant de les polítiques culturals de les institucions, i una certa influència en l’esdevenir artístic.

La crisi de la crítica va lligada tant a la davallada del model clàssic de comunicació de diaris i revistes especialitzades, un món de naixements i defuncions prematures, i a l’empobriment cultural de la societat, com a l’eclosió dels mitjans audiovisuals, que poc o res han fet per l’anàlisi artística, i tot seguit del món digital i la conseqüent “democratització” de l’opinió. El que compta és el que diuen els tuïts.

La pervivència de la crítica en l’actualitat, entesa com l’anàlisi contextualitzat en el temps i si cal en la història de l’art, està lligada a alguns diaris (Ara i La Vanguardia) i alguna revista marginal, mentre els webs culturals intenten redreçar la qüestió a través però d’un voluntarisme que exclou i limita el perfil dels col·laboradors. Tant aquestes com una part dels diaris, sota la pressió del màrqueting de propaganda, han assumit un procés de descomposició de les fronteres entre gèneres periodístics i ha donat a llum una mena d’híbrid que mal que bé vol suplir sense riscos el paper rigorós de la crítica.

*

La cultura no és necessària. La cultura no dóna diners. La cultura no té audiència. La cultura és només un afegitó a les planes d’un diari, a la programació d’una cadena de ràdio o televisió, un apunt al final per desengreixar els continguts veritablement importants. Aquests són els missatges que inconscientment s’envien des de fa uns anys des dels mitjans de comunicació sobre la cultura. Però no és que l’espai dedicat a la  cultura s’hagi abandonat per la política i els temes socials. No, perquè han estat les seccions i programes d’esports (i també la política, però en menor mesura) les que han anat guanyant territori a la cultura de manera espectacular.

Les conseqüències d’aquest dramàtic abandonament per part de les direccions periodístiques és que el periodisme cultural ha anat perdent en els últims anys la seva funció i capacitat divulgativa i crítica, en pro de temes més frívols i/o amb polèmica inclosa, d’una banda, i excessivament polititzats, de l’altra.

En el cas de la crítica, sigui d’art, literària o d’espectacles, el gènere ha patit de manera especial les retallades de personal i pressupostàries en els mitjans de comunicació que s’han acarnissat de valent en les planes culturals. Els mitjans, així, han perdut rigor, pluralisme, profunditat i diversitat en els seus continguts culturals.

Finalment, la impressió que s’acaba donant al públic és que el periodisme cultural queda reduït a quatre o cinc blocs temàtics. És trist però gairebé podem fer la llista de temes “més interessants” de la cultura: els premis Oscar, algun concert de pop i rock multitudinari, les necrològiques; els llibres més venuts de Sant Jordi; algun que altre escàndol per una obra sospitosa de no ser art en una exposició d’art contemporani; estrenes de pel·lícules de Hollywood llargament anunciades; temes de censura artística; els rècords en subhastes d’art (per què aquest ha de ser un tema cultural i no econòmic?) i algun altre fenomen de llibre best-seller.

Tot plegat és un peix que es mossega la cua. La poca atenció a la cultura en els mitjans (el cas de la televisió és flagrant) no ajuda a guanyar aficionats i contribueix de manera dramàtica al seu descrèdit social. Però, d’altra banda, no és cert que els temes culturals no interessin a la gent. Fa poc, amb motiu del 20è aniversari del programa La noche temática, de La 2, em va cridar l’atenció que un responsable de Televisió Espanyola digués que si el programa s’havia mantingut durant dues dècades era perquè tenia una audiència fidel i constant. De la mateixa manera, els diaris que tenen bons suplements culturals noten un augment en les vendes, per lleuger que sigui, el dia que es publica el suplement. Excuses, doncs…

*

Josep Mª Cadena – La crítica d’art als diaris

Abans que res, vull demanar disculpes perquè tinc la intenció de parlar de mi en aquest article escrit per mi. No és que hagi patit cap atac d’egocentrisme, succeeix simplement que pretenc arribar a la categoria partint de l’anècdota i tot pensant en persones anecdòtiques m’he trobat a mi mateix –ja veuen, per tant, que no tinc cap rei al cos, tot al contrari–. Com que de ben segur molts de vostès no em coneixen –no només hi tenen tot el dret, sinó que segurament fan molt ben fet–, em presentaré: m’anomeno Josep Maria Cadena i sóc periodista.

A mitjans de 1985 jo treballava a El Periódico de Catalunya, i un bon dia el director, Antonio Arias Vega, em cridà al seu despatx per preguntar-me si creia que el diari hauria de contenir una secció de crítica d’art. Jo vaig contestar que considerava que sí, doncs l’art és una manifestació elevada de l’esperit i cal recolzar als lectors que tenen inquietuds en aquest àmbit tot procurant-los uns criteris de judici. Com que jo ja havia exercit la crítica d’art al Diario de Barcelona, Arias Vega m’encomanà de fer-ho a El Periódico, mitjançant una secció fixa que al principi fou setmanal però que arribà a sortir dues i fins i tot tres vegades a la setmana, i que durà fins al 2010 –25 anys d’existència!–.

Actualment ja no existeix la figura del crític d’art amb secció fixa als diaris. Tot i que es fan informacions sobre les exposicions dels grans centres culturals, ja ningú visita assíduament les moltes galeries del país per a donar notícia del gran número d’artistes que hi exposen –ahir mateix vaig assistir a la inauguració d’una notabilíssima mostra del pintor Gerard Rosés a la Galeria Joan Gaspar de Barcelona, i avui no he llegit res al respecte als periòdics–. Potser els mitjans prefereixen apostar per temàtiques més majoritàries i rendibles, el lector ja no s’interessa pels quadres i les escultures o el llenguatge artístic ha arribat a un cert esgotament que li ha fet perdre seguidors. En tot cas, és una llàstima. L’art ens allunya de l’animalitat, reforça la nostra humanitat i ens acosta a la divinitat. En definitiva, ens fa millors. Per això els diaris, amb sentit de responsabilitat social i servei al ciutadà, haurien de creure en la crítica d’art.

*

* * *

Follow Hänsel* i Gretel*’s daily debate in our TWITTER account[:]

Simple Share Buttons